Crònica, fotos i vídeo de la xerrada ‘L’hostalera, o del desig entre l’emancipació i el sotmetiment’

 

És dilluns, 8 de gener de 2018, cap a quarts de set del vespre. Van arribant amics i socis d’AsSocPerla, al bar de la Biblioteca, per escoltar Raffaele Pinto, professor de filologia italiana a la UB, coordinador d’un seminari sobre psicoanàlisi i literatura a la mateixa UB i expert en literatura italiana i literatura comparada; també fa classes a la llibreria la Central sobre La Divina Comèdia. Ens parlarà de L’hostalera, del desig, l’emancipació i el sotmetiment, i també de com i quan es va escriure l’obra, de versions que se n’han fet, del ventall de registres amb què es pot posar en escena. L’acompanya l’Oriol Broggi. El director de L’hostalera que hem estat veient a la Biblioteca aquesta temporada i la passada al teatre de la Biblioteca, en Pau Carrió, no ha pogut venir.

Amb accent italià, Pinto comença per situar-nos: Goldoni, escrivint L’hostalera, marca un abans i un després en el teatre italià, en què es comença a allunyar de la Commedia dell’arte, i escriu una obra íntegrament en italià i sense deixar marge a les improvisacions  –els actors han de deixar de banda les màscares i memoritzar un text. Tot això passa el 1753, a l’avantsala de la Revolució Francesa, i Pinto ens explica que Goldoni no només volia passar-s’ho bé, escrivint comèdies teatrals; volia, a més, moralitzar el públic i fer-lo pensar, i sobretot alertar-lo de les terribles arts de les dones per seduir fins el misogin més empedreït. Una visió -la de la dona astuta, malintencionada, de la qual tot home cabal s’hauria d’apartar- que, alhora, contrasta amb la declaració que la mateixa Mirandolina fa quan diu que defensa la resta de dones actuant com actua. I és que la Mirandolina es pot posar en escena amb accents molt diversos, des de la farsa fins al drama, i tots serien plausibles. Des de la visió marxista d’una dona proletària que es guanya la vida fins a la dona que, amb lleugeresa, esmicola les emocions dels homes sense miraments.

Entre moltes altres coses, Pinto ens fa notar, també, la tria de Pau Carrió per situar l’obra en una atmosfera felliniana, dels anys 1950, que explicita fent recitar a Ripafratta (Ernest Villegas), només de començar l’obra, el cèlebre fragment de Marcello Mastroianni a La Dolce Vita, a la Fontana di Trevi. I parlant de Mastroianni, i de l’aire que hi té el nostre Ripafratta, ens explica que Visconti va fer una posada en escena de L’hostalera, el 1952, justament amb el mateix Mastroianni fent de Ripafratta.

Passen tres quarts d’hora volant i queda temps, no tant com voldríem, per fer preguntes a Raffaele Pinto i conversar amb l’Oriol Broggi i amb el públic, d’aquesta versatilitat del personatge entranyable de L’hostalera, de si s’enamora ‘només una miqueta’ o ‘gens ni mica’, de si el text original era o no tan misogin com podria semblar, de si els trets de la Mirandolina són, de fet, trets de les persones i no d’un gènere o de l’altre, i… de moltes altres coses. Potser divendres que ve, dia 12 de gener, al col·loqui postfunció, en podrem aclarir alguna!

Eulàlia Comas
Sòcia núm 13 #AsSocPerla


Access Token not set. You can generate Access Tokens for your Page or Profile on fb.srizon.com. After generating the access token, insert it on the backend


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *