La Júlia Barceló és llicenciada en Art Dramàtic en l’especialitat d’interpretació de text a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre i formada en teatre del Siglo de Oro per la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Darrerament l’hem pogut veure a L’Avar de Molière (Teatre Goya 2016), Filla del seu pare (La Solitària, 2016) i aquest Nadal repeteix estada a la locanderia de la Mirandolina a L’Hostalera (La Perla 29, 2017).

Què et va fer estimar el teatre?

El que em va fer estimar-lo va ser el fet d’actuar. Jo vaig començar a fer teatre de ben petita a l’escola i actuar era el que més m’agradava. Anar al teatre i veure’n m’agradava, però no em cridava tant com fer-ne. Sempre m’he sentit molt a gust actuant i és una cosa que ja no he pogut deixar de fer.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Crec que és ser, en el bon sentit de la paraula, un inconscient (riu). El que vull dir és que crear una companyia, gestionar un espai i intentar crear projectes que interessin als qui en formen part em sembla una cosa molt poc habitual i molt d’admirar. En els temps en què vivim s’ha de ser molt valent per fer-ho!

A L’Hostalera dones vida a Hortènsia, una actriu amb ganes de jugar i riure’s una estona dels homes.  Hi ha alguna cosa d’ella en tu (o a l’inrevés)?

Doncs és una cosa que em plantejo molt poc quan faig un personatge. És a dir, sempre hi ha part d’un mateix en els personatges, però penso que el que fas és sobretot cedir decisions; jo he pres decisions a partir de les meves experiències personals com a actriu per afrontar el personatge. Ara, mirant-ho de lluny, de l’Hortènsia m’agraden molt el seu sentit de l’humor i el seu caràcter decidit. Jo em considero una persona una mica kamikaze a vegades i aquesta manera que té ella de divertir-se i de gestionar la feina d’una manera molt pràctica, sense donar massa voltes a les coses, penso que també és una mica meva.

Et vas llicenciar a l’Institut del Teatre amb l’especialitat d’interpretació de text i després has estudiat Lingüística. Com a actriu i com a persona et preocupes molt de la dicció i del bon ús de la llengua. Per què és important? Creus que el text i la dicció es tenen prou en compte en els muntatges teatrals actuals?

De Lingüística en tinc el primer cicle acabat però per motius laborals vaig haver de deixar-ho en pausa una temporada. És un tema que m’apassiona i espero poder acabar la carrera algun dia.

La veritat és que hi ha molts factors a tenir en compte però per mi n’hi ha un que és especialment trist i és el prejudici lingüístic que tenim cap al que considerem parlar correctament. Hi ha molts prejudicis al voltant del català perquè és una llengua oprimida i això fa que tot sigui més complicat. Sovint sents coses com “si parles d’aquesta manera sembles voler demostrar aires de suficiència”, però això no és veritat, és un prejudici del qui escolta. S’ha de poder mostrar riquesa i diversitat dialectal i lingüística a l’escenari perquè existeix al món real. No es tracta de fer-ho “bé o malament”, es tracta de parlar de manera estàndard, intentant mantenir un cert nivell d’exigència cap al que hauria de ser una forma neutra. S’ha de dominar la llengua per jugar amb ella i per treballar-la, i que cada personatge parli com vulgui però sempre sabent el que estàs fent. Personalment, quan veig un intèrpret que no s’ha esforçat a fer un treball fonètic i de dicció, em sap molt greu perquè penso que està tractant la feina d’actor de manera molt poc rigorosa. A més, aquesta és precisament una de les grans virtuts de l’IT, com ens ensenyen a fer aquesta feina i conec molts actors que ho saben fer. A vegades no és cosa dels actors sinó que el problema és que hi ha poca exigència per part de la direcció, que és qui t’ha de corregir i insistir-hi des de fora. Jo he treballat amb directors com el Josep Ma. Mestres, que és un gran apassionat de la llengua, i és un plaer i s’agraeix moltíssim treballar així, perquè t’ajuda a créixer. Per mi és una part molt maca de la nostra feina i m’agrada treballar-la.

Vas formar part de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico durant dos anys (2012-14) i estàs especialitzada en teatre del Siglo de oro – fins i tot vas impartir un curs aquest abril passat a la Caldera. Per què és important el teatre clàssic encara avui dia? Què pot aportar a l’escena contemporània?

El teatre clàssic és un mecanisme molt més elaborat que el teatre que estem acostumats a fer a nivell contemporani. Remetent-me una mica al tema del llenguatge, penso que com a actor t’entrena d’una manera increïble, t’ensenya a treballar aspectes com el ritme o  l’escolta – una escolta molt més activa perquè,  quan hi ha vers, has de comptar amb els altres actors o sinó la cosa no funciona. A nivell de contingut són textos que han sobreviscut perquè tracten temes molt actuals i en sóc una gran defensora. Això sí, sense cap mena de pudor a l’hora de fer i desfer, els clàssics es poden i s’han de revisar! Però, sobretot, no menysprear-los perquè valen molt la pena.

Ets membre fundadora de la Companyia La Solitària amb l’Aleix Aguilà, el Pol López, el Pau Vinyals i la Júlia Molins des del 2010. Quins reptes i quines oportunitats comporta ser part d’una companyia en el context actual de l’escena catalana?

Doncs per mi ha estat una peça clau en la meva carrera per moltes raons però sobretot perquè, com vivim en un món tan precari, hi ha molts moments en què necessites sentir que estàs treballant, que estàs en actiu, que estàs generant projectes i mantenint un debat amb el fet teatral mateix. Això ens ajuda a estar molt entrenats en el dia a dia i de seguida que tenim un forat ens hi posem i parlem del que voldríem fer o treballem en el següent projecte. Mai ens hem vist forçats a fer cap projecte de manera externa, sempre treballem des del lloc on ens ve de gust. Potser per això els nostres calendaris han estat tan relaxats i quan ha sortit un projecte, doncs bé, i si no ha sortit, també. Per sort, els tres actors que formem part de la companyia hem pogut treballar bé i hem pogut alternar els projectes de la companyia amb d’altres projectes personals – cosa que no poden fer aquells pels quals la seva companyia és el seu únic modus vivendi. La companyia em fa créixer en tots els sentits, especialment perquè els meus companys són gent que admiro i estimo i amb qui es pot tenir uns debats molt interessants. Donem molta prioritat al treball actoral i treballem molt la dramatúrgia amb l’Aleix, ho debatem tot i suposa un enfrontament amb tu mateix de manera constant però és molt enriquidor.

 (Esteu treballant en algun projecte nou?)

Sí. Estem treballant un projecte de cara la temporada que ve, però encara no us en puc dir res! (riu). Ara al 2018 farem gira amb Filla del seu pare i estem molt contents perquè és un projecte que ens encanta.

Dues de les vostres produccions recents i que a més han tingut molt bona rebuda pel públic i crítica són Quietud Salvatge (2014) i Filla del seu pare (2016), totes dues amb un paper protagonista femení fort que has interpretat tu mateixa. Què has après de la Marta i la Hedda? Quina nova lectura n’heu fet i per què?

En el cas de Quietud Salvatge va ser l’Aleix, el nostre dramaturg, qui va tenir claríssim des del primer moment que volia fer un monòleg i que el volia fer donant veu al personatge de la Marta del Terra Baixa de Guimerà, un personatge una mica oblidat i que l’havia fascinat. Ho tenia tan clar que li vam dir que endavant, va escriure un text que ens va encantar i ens hi vam posar a treballar tots: jo com a actriu, l’Aleix a la dramatúrgia i el Pau i el Pol a la direcció. De la Marta en vaig aprendre moltes coses. Primer, què suposa per una actriu el fet d’enfrontar-te a un monòleg – cosa que jo no havia fet mai i que penso que tot actor hauria de fer com a mínim un cop al llarg de la seva carrera. Un monòleg és un gran repte tant a nivell de resistència física com mental i cada funció és com una muntanya russa. Estic d’acord amb l’Aleix amb que la Marta és un gran personatge al qual s’ha maltractat moltíssim en diverses posades en escena, cosa que sol passar amb els personatges femenins. És la gran protagonista de Terra Baixa, la que es troba enmig de tot el terratrèmol entre el Manelic i el Sebastià, la que acaba patint més. A més Guimerà li dona un text preciós. El text és tot de Guimerà, nosaltres vam fer a partir del que ell va escriure, no ens vam inventar res ni la vam fer més moderna. És una altra prova de com els clàssics es poden rellegir, només cal dir “Ei, ens ve de gust parlar d’això” i posar-hi el focus.

Amb Filla del seu pare vam fer una mica el mateix. Ens interessava fer una adaptació de Hedda Gabler perquè pensàvem que els tres personatges principals eren molt interessants. En aquest cas no sento que jo en sigui la protagonista, malgrat donar vida a la Hedda, ja que és un muntatge molt coral i tots estem pràcticament sempre a escena. La Hedda és el personatge més complicat amb el qual m’he enfrontat fins ara, també el més enriquidor. Per mi no té fons, la podria fer infinitament aquesta obra perquè cada dia em portava a llocs molt bèsties.

Seguint amb el procés de treball i assaig, un altre muntatge del qual has participat aquest any i que ha causat un fort impacte per la seva forma i el contingut que s’hi tracta és #Aüc (2017) de les Impuxibles i Carla Rovira, sobre la violència sexual contra les dones i les nenes. Com vas viure tot el procés de creació i assaig d’aquest muntatge? Què ha suposat per tu?

Abans que jo m’incorporés al projecte, les Impuxibles ja havien fet molta feina prèvia d’investigació: entrevistes a una sociòloga, psicòlogues, amb supervivents de la violència sexual, etc. Més tard s’hi va incorporar la Carla Rovira per començar amb la dramatúrgia del muntatge. De manera que, quan jo em vaig incorporar als assajos hi havia algunes decisions que ja estaven preses, tot i que encara hi havia molts textos que no estaven escrits. Per mi la clau del procés és que ens ho vam qüestionar tot sempre. Totes teníem molt clar que era un tema molt sensible i que ens interpel·lava molt directament a totes com a dones així que teníem un debat profund amb cada decisió que havíem de prendre.  Gairebé totes les dones hem patit alguna forma d’assetjament durant les nostres vides i hi ha moltes maneres de superar-ho i d’enfrontar-t’hi. És un procés que s’ha de fer conjuntament entre totes les dones, començant per sentir-nos fortes i segures per parlar d’aquests temes. Vam tenir la complicitat i l’ajut de supervivents i psicòlogues que venien a veure assajos i ens feien parar atenció a algunes coses. Van ser uns assajos durs físicament, de moltes hores, i a nivell emocional també, de no tenir pudor de posar part de nosaltres en el muntatge. N’estem tan agraïdes que fins i tot ens hem fet un tatuatge per recordar-ho! (riu) Va ser un aprenentatge molt bèstia per totes i ens l’emportem gravat a la pell. Ara també farà una mica de gira i la veritat és que és un muntatge d’aquells que no m’importaria gens fer tots els cops que faci falta.

És impossible per mi fer-te una entrevista i no parlar de feminisme – a banda que ho trobo vital i necessari. Ets una gran activista dins i fora de les xarxes socials i una de les cares visibles del col·lectiu Dones i Cultura (més encara després de la vostra intervenció als Premis Butaca d’enguany), que treballa per la igualtat de gènere en l’àmbit de la cultura. Què ens en pots explicar? Com us organitzeu? Quins objectius teniu a mig i llarg termini?

Dones i Cultura és un col·lectiu bastant recent, té menys d’un any de vida, i que es va crear de manera molt espontània. Surt com a resposta a una crida que es va fer per reunir a les dones del món de la cultura, no només del sector de les arts escèniques sinó de tots els àmbits, amb la idea principal de trobar un espai per exposar les problemàtiques amb què ens trobem com a dones en el sector, donar-nos suport i buscar solucions entre totes. És un grup obert i convidem a totes aquelles que s’hi vulguin afegir. Ens solem reunir un cop al mes i ens organitzem en comissions. L’acció que vam dur a terme a la gala dels Premis Butaca va sortir d’una de les nostres reunions, per posar de manifest la poca quantitat de dones a les nominacions, i la veritat és que va tenir molt èxit. Tenim molt clar que l’objectiu final és tenir incidència política; no volem fer accions per accions, sinó que volem que hi hagi canvis reals. També tenim clar que, mentre treballem per aconseguir aquests canvis també hem de treballar per tenir clares quines necessitats tenim, així que a totes les reunions sempre hi ha un espai per explicar què ens passa, amb quins problemes ens trobem, etc. Jo surto sempre molt empoderada, satisfeta i esperançada de les reunions. És un espai que realment necessitàvem per veure que no estem soles i per treballar amb confiança per trobar solucions a les diverses problemàtiques amb que ens enfrontem.

La formació musical està bastant estesa entre els professionals de la interpretació. N’hem parlat amb el Pau Carrió, la Marta Marco o la Laura Aubert, entre d’altres, i sabem que tu vas estudiar piano i cant –com bé ens demostres a l’Hostalera. Per què és important la música, què t’aporta a tu personalment, com a actriu i com a persona?

Mira, jo sempre explico que els meus pares m’obligaven a fer música i em castigaven a no fer teatre (riu). Sempre he tingut molt clar que el teatre no me’l podien tocar, en canvi, amb la música sempre m’hi vaig sentir més obligada. Ara, després també m’he sentit molt agraïda de que m’obliguessin a estudiar-ne. La música m’ha ajudat molt a nivell rítmic, d’escolta, fins i tot a nivell sensorial, ja que la música et fa estar molt atent al que passa al teu voltant. Penso que la música és una assignatura bàsica que s’hauria de treballar a totes les escoles, fins i tot abans que moltíssimes altres coses, perquè és fantàstica.

Has fet d’actriu, assessoria de text i has dirigit. Quina de les facetes t’agrada més? Algun repte o projecte futur?

Dirigir m’agrada molt i crec que aprenc molt com a actriu quan ho faig. M’agradaria molt poder alternar les dues coses.

Com desconnectes? Què t’agrada fer quan no treballes?

Tinc molta facilitat de desconnexió jo! (riu) M’encanta estar sola, soc bastant addicta a les sèries, m’agrada anar al cinema, sortir amb els amics…  Tampoc tinc massa problema amb arribar a casa i no fer res. Penso que tinc una manera de fer molt tranquil·la i això fa que no estigui massa estressada a la vida (riu) i quan cal, doncs un passeig per Vilanova al costat del mar i poca cosa més.

Acaba la frase: “Un personatge femení de teatre clàssic que m’agradaria interpretar…  ”

Doncs mira, ara que fan el Perro del Hortelano al TNC, potser la Diana. En general tots els personatges femenins de Lope de Vega em fascinen. Penso que se’ls ha de donar moltes oportunitats perquè estan molt ben escrits i gens tractats amb condescendència respecte els personatges masculins. Al contrari, en Lope els textos més preciosos els tenen les dones. De treballar Lorca també en tinc moltes ganes perquè és preciós i no ho he fet mai. I m’encantaria dirigir Les tres germanes de Txékhov, perquè és la meva obra preferida.