Sobre “Feckers like us (lletjos com nosaltres)”

“Camino sobre la línia entre la comèdia i la crueltat, perquè l’una il·lumina l’altra. Que potser, tots, no tenim un punt cruel? Tots prenem mesures extremes en un moment o altre i aquesta ha estat la base del drama des dels temps dels grecs”

Martin McDonagh

Ahir, vam assistir a l’última activitat d’#AsSocPerla al voltant de La Reina de la Bellesa de Leenane, al Teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Quan l’Anna Pérez Pagès, a l’últim AsSocTalks va conversar  amb Julio Manrique parlant-nos de l’obra i de l’autor, Martin McDonagh,  ens va quedar el cuc de saber-ne més, d’aquest autor anglo-irlandès. Ens en va fer venir moltes ganes i així ens va arribar la proposta de FECKERS LIKE US (lletjos com nosaltres), de la mà de l’Iván Morales.

Iván Morales va dirigir La Calavera de Connemara, una de les obres més crues de Martin McDonagh.

En Josep M. Bunyol, conductor del programa de ràdio Memento, el Cineclub d’iCat, va entrevistar l’Iván, quan es va estrenar, crec, la pel·lícula Three Bilboards Outside (Tres anuncios en las afueras), escrita i dirigida per McDonagh. Vaig quedar molt impressionada de tot el que va explicar sobre aquest autor tan controvertit. Ho sap tot, sobre ell! (ja ho va ben dir: “sóc un fanàtic de McDonagh”!).


La xerrada va ser una mica diferent del què estem avesats a veure quan convidem algú perquè ens expliqui coses sobre un autor determinat. A l’Iván se li va acudir convidar un bon amic seu, actor de teatre, de circ i també músic, en Blai Joanet Sanagustín, membre d’Espai Dual (Be God Is) a interpretar un petit monòleg que forma part de l’obra de teatre A Behanding in Spokane, del mateix autor i que mai s’ha representat ni al nostre país ni en cap lloc de l’estat espanyol. El monòleg parteix d’un moment innocent on un jove, el Mervyn, carregat d’energia però una mica curt de gambals i que vol que a la seva vida passin coses, encara que siguin terribles i salvatges. Un monòleg hilarant, d’uns quinze minuts que ens va servir com a introducció de tot plegat. Als personatges arquetípics que descriu McDonagh, sobretot. Aquells personatges a qui l’autor es refereix com a “lletjos”. Ell els anomena “feckers”, en argot irlandès.

L’Iván ha explicat que els personatges sempre són els mateixos, en les diverses obres de McDonagh:

Parlant de La reina de la bellesa…, podem veure els quatre prototips de personatges. Aquells que també formen part de La calavera de Connemara. El personatge jove rebel, amb moltes ganes de viure i molt macabre, però amb molta tendresa, com el Ray Dooley (Enric Auquer). Personatges que tenen la capacitat de ser simpàtics i carismàtics, i a l’hora de ser capaços de la violència més desmesurada. Confrontaríem aquest prototip del personatge jove amb el més madur, la persona gran amb experiència, com la Maureen (Marta Marco), que normalment porta un pes feixuc damunt les espatlles, perdedors, que no tenen aquesta il·lusió, encara que sigui psicòtica dels personatges joves, amb una mirada més lúcida però també molt fosca a la vegada. I, entremig, podem trobar el prototip del personatge, normalment home, més comú, dur, que pot ser una mica ignorant i gris i també extremadament violent o molt tendre a la vegada, com el Pato Dooley (Ernest Villegas). L’altre personatge seria el de la tercera edat, que simbolitza la tradició, amb una mirada rancuniosa, crítica i amb molta ràbia, com és el cas de la Mag Folan (Marissa Josa). Tots ells, arquetips molt necessaris per explicar les seves històries.

L’Ivan creu que la suma d’aquests quatre arquetips, tan similars a totes les obres de McDonagh, és un gran monument a l’estupidesa humana, a la part fosca que cadascú de nosaltres podem dur a dins.

També ens ha parlat de la història d’Irlanda com a poble, indiscutiblement present a les seves obres i que serveix com a rerefons per explicar el caràcter irlandès des del seu prisma. Està convençut que els personatges se senten habitants d’un poble vexat pels anglesos, que part de l’estratègia de colonització dels britànics va ser fer-los creure que eren poc menys que animals irracionals i que  s’ho han cregut tant que al final ha resultat que l’enemic de la societat irlandesa és la pròpia societat irlandesa. No necessites un tirà a qui culpabilitzar de tots els teus mals, perquè tu mateix ets el teu propi tirà. Estigmes de la cultura catòlica i patriarcal.

Acabant i per fer un titular de tot el que ha dit l’Iván, em quedaria amb: “McDonagh no escriu melodrames (el melodrama és burgès). Escriu sobre la supervivència”.

Ho deixo aquí perquè ens ha parlat de tantes i tantes coses, que no acabaria mai. Només vull afegir que ha estat un plaer escoltar-lo i que hem fruït molt, tant de l’Iván com del Blai.

Gràcies, gràcies i gràcies!

Barcelona, 19 de març de 2019
Imma Díaz Vallvé
Sòcia nº 18




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *