Qüestionari 2+9 – Marta Marco

Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre, Marta Marco és una cara habitual als escenaris i a la televisió catalanes. És perfeccionista i molt hiperactiva i ara balla a ritme de música celta a l’escenari de la Biblioteca de Catalunya, on acaba d’estrenar Dansa d’Agost, dirigida per Ferran Utzet.

1

Què et va fer estimar el teatre?

Doncs suposo que el que em va fer estimar el teatre és que els meus pares l’estimaven molt. Els meus pares venen del teatre aficionat – la meva mare també era actriu- i, malgrat que ells no vivien del teatre i tot i no ser una nena que es passés el dia dins un teatre, sí que veia com ells hi dedicaven les seves hores lliures, així que vaig viure aquesta dedicació i aquest amor cap al teatre des de petita.

Què vol dir per tu ser “un perla”?

Si parlem de La Perla 29, per mi és un privilegi ser “una perla”. L’expressió “ser un perla” ja té aquesta connotació de persona activa, viva, i m’encanta. La Perla 29 són gent que m’estimo, que estima el teatre i que entenen la professió de la mateixa manera que l’entenc jo: hi dediquen amor, vida… tot! I, sobretot, perquè és un gust treballar aquí, et cuiden molt i et sents com a casa.

Tens un germà a la vida real i ara mateix quatre germanes a l’escenari. Com és la teva relació amb les teves companyes? Us ha costat treballar aquesta relació de germanes tan intensa que teniu les Mundy? Què ens pots dir del teu personatge, la Maggie, a Dansa d’agost?

marcoSí, i quines germanes més meravelloses! Saps què passa? Per mi ha estat molt fàcil perquè tres de les meves millors amigues són ara tres de les meves germanes dalt de l’escenari. Amb la Carlota (Olcina) és amb qui fa més anys que ens coneixem -des que vam fer juntes Terra Baixa fa més de vint anys- i des d’aleshores que hem compartit teatre, però també vida: hem compartit viatges, el naixement del meu fill, família… És algú molt proper per mi. Amb la Nora (Navas) fa molts anys que som amigues i amb la Mònica (López) va sorgir l’amor quan vam fer Alma i Elisabeth, d’Ingmar Bergman, fa tres anys a la Muntaner i, malgrat que ens veiem poc, sempre estem en contacte i amb ganes de veure’ns. A la Màrcia (Cisteró) l’he coneguda a través de la Clara (Segura) – amb qui també comparteixo una relació de germaneta- i és algú a qui admiro i estimo. Són dones que gairebé és com si fossin les meves germanes a la vida real i ha estat molt fàcil crear aquesta complicitat.

Pel que fa al meu personatge, m’agrada molt el sentit de l’humor de la Maggie. Crec que ens assemblem en aquest aspecte, les dues som positives i veiem sempre el vas mig ple. Tot i que a mi no m’agrada tapar les coses i la Maggie sí que ho fa, no les vol veure, les amaga i tot ho tenyeix d’aquesta mena de riure-se’n. Però m’agrada molt la seva simpatia.

A l’Orfe del clan dels Zhao vas compartir escenari amb el teu pare, Lluís Marco. Com és això de treballar amb el pare? És més o menys difícil?

Doncs mira, passen els anys i cada vegada és més gratificant. Al principi era una mica estrany perquè, és clar, comparteixes amics, de sobte estàs fent el mateix ofici i és el teu pare, no és el teu col·lega, i no és fàcil. Però, a mesura que ens hem anat fent grans, ha esdevingut un plaer immens.  Ens mirem als ulls i et coneixes tant! I aquest ofici va una mica d’això, d’entendre’t, de captar, de mirar-te, de donar-te, etc. i això, entre un pare i una filla… Què no es donen, què no reben! No hi ha filtres, és tot molt incondicional i, per tant, cada vegada és més meravellós. I, en el cas de L’Orfe, va ser especialment bonic perquè jo hi tenia molts col·legues, com el Pablo o l’Ernest, i en vam fer de nous com el Joan Garriga. Va ser molt maco i va anar molt bé. Va ser un plaer fer L’Orfe del clan dels Zhao!

Has rebut un Premi Butaca pel teu paper a El curiós incident del gos a mitjanit. Com vius el tema dels premis? I, en aquest cas, quin penses que ha de ser el rol del públic en el moment de valorar o premiar les obres?

Doncs mira, no els acostumo a fer massa cas als premis. Primer, perquè penso que alguns no tenen una base sòlida i depenen de moltes coses diferents: si estàs en una sala gran o més petita, més comercial, on pot accedir més gent, etc. així que en faig un cas relatiu. De tota manera, està clar que quan te’n donen un et fa molta il·lusió i ho celebres. I sobretot penses que la feina ha sortit bé en l’equip. Jo sóc molt de treballar en equip i crec que el cas del Gos va ser això.  L’equip era molt potent i entre tots hem aconseguit aquests premis. El mèrit també és del meu partenaire, el Pol (López), i de tots els meus companys que feien que el personatge de la Siobhan pogués sortir.

Pel que fa al rol del públic, trobo que és molt interessant que el públic voti perquè els professionals tenim una mirada molt deformada a vegades; ens coneixem molt, ens sabem els tics. Per tant, penso que està molt bé que hi hagi una mirada des de fora.

Has cursat estudis de dansa clàssica i contemporània però t’hem vist ballar poc a dalt dels escenaris. No t’animaries a participar en algun espectacle més interdisciplinari?

(Riu) Aquí no ballen gaire bé, aquí es desfoguen! M’agrada molt ballar però crec que és una disciplina molt complicada. És com voler cantar molt molt bé. El musical és un gènere que aglutina aquestes vessants. Jo n’he fet només un, La Perritxola (Dagoll Dagom, 2003), i realment vaig trobar que era molt difícil, són moltes les coses que has de controlar. I, sí, és clar que m’agradaria ballar, però no tinc la tècnica suficient. Fa anys feia classes, anava molt a La Caldera i feia dansa contemporània i em servia de preparació física, però ara ja no.

També tens formació musical i toques el violoncel. T’hem vist incorporar-lo en alguna de les obres que has representat i també has participat en recitals, com per exemple el tribut a Cohen que hem pogut tornar a gaudir recentment a l’Espectapes. Com d’important és la música per tu?

Marta-Marco-El-curioěs-incident-del-gos-a-mitjanitMolt! Això és culpa dels meus pares que, com que de petita era hiperactiva, em van apuntar a moltes coses. (Riu) Penso que és molt maco. La música és molt important per mi, a la meva vida en general, n’escolto molta i canto, m’agrada molt cantar! (Riu) La música és l’escolta, per això és tan important. El fet d’haver fet solfeig, llenguatge musical i violoncel, t’ajuda a saber obrir les orelles, a saber escoltar. També m’ha servit per la meva professió: quan fas doblatge per publicitat i et demanen que repeteixis un to, has de tenir l’oïda per calcar-lo d’una llengua a l’altre; o quan un director et treballa des dels tons i et demana una “coma alta” has de saber com anar cap amunt. És molt maco i ho recomano a tothom. De la mateixa manera que recomanaria que totes les escoles facin teatre, també recomano la música perquè t’ajuda a obrir la ment. Jo porto el meu fill de tres anys a iniciació musical i ens ho passem molt bé cantant, escoltant i ballant junts.

Recuperant el tema de la preparació física dels actors, sabem que et preocupa i que cuides molt la teva alimentació i la teva forma física. Com t’ho fas? Et suposa un esforç molt gran?

Doncs suposo que el fet que el meu germà sigui esportista d’elit i que a casa meva sempre s’hagi fet molt esport, combinat amb el fet que sóc una mica hiperactiva, fa que no em costi gaire. De fet, necessito aquest desgast, aquesta activitat física, per aturar i descansar la meva ment una estona. Abans ballava i ara ja fa molts anys, diria que més de quinze, que vaig a córrer. No faig una cosa rebentada, faig els meus 30-45 minuts i ja en tinc prou. També em serveix per memoritzar text. Abans feia colzes i ara em gravo el text i el vaig passant i repetint, és la meva nova tècnica! (Riu)  No em suposa molt d’esforç, em va molt bé. Crec que el cos de l’actor ha d’estar preparat i ha de ser àgil. Tampoc entenc la gent que s’obsessiona amb el seu físic. Hi ha actors que són molt rígids, que no es poden trencar, han enfortit tant la seva caixa toràcica que no tenen flexibilitat ni mobilitat. Nosaltres (els actors) necessitem molta mobilitat, tant per respirar com per moure’ns. Jo faig cant i la professora sempre ens diu que hem d’inflar la panxa i que està bé tenir-ne una mica de panxa. El que m’ha ensenyat aquesta professió és a tenir interès per buscar de quina manera pots estar millor dalt de l’escenari: no es tracta d’estar ni prim ni gras, ni en més o menys forma, sinó de trobar la fórmula que funciona per tu, per sentir que el teu cos aguanta i que està dúctil.

Què és el més difícil que has hagut de fer a l’escenari? I el que més t’agrada de la professió?

El més difícil que he fet potser és el monòleg sobre la Rachel Corrie, l’activista americana assassinada.  Recordo que una vegada la Vicky Peña em va dir “Marta, quan facis un monòleg pujaràs un esglaó més” i és cert. Fer un monòleg és molt complicat perquè tu sola has de controlar el ritme, els silencis, has d’atrapar el públic. Ets tu sol amb tot, però aprens moltes coses fent un monòleg.

El millor de ser actriu és el dia a dia de la feina: el directe, els companys, etc. La Carlota (Olcina) sempre diu “Sóc tan feliç amb els companys” i és veritat! I les funcions m’agraden, però els assajos… m’encanten! El procés és la part més creativa, és on el teu cap s’ha d’inventar qui és la Maggie: què faria, com caminaria, què miraria, com fumaria, etc. I tot aquest procés em sembla molt interessant perquè, en el fons, estàs fent una investigació sobre l’ànima humana, sobre com som, com ens relacionem i com les circumstàncies ens modifiquen i ens fan ser d’una manera o d’una altra. Trobo molt interesant com bull la màquina quan crees. Tot això també té la seva part dura: la inseguretat de no saber si estàs entenent què et demanen, de no trobar el camí cap on ho has de portar, etc. També hi ha el factor experiència. Amb els anys vas aprenent i vas fent el teu criteri i, a vegades, entres en conflicte. Quan era jove em llançava directament sobre tot el que em deia el director, sense qüestionar mai res, però després de més de vint anys actuant ja tinc el meu criteri i, quan és necessari, m’agrada expressar el meu punt de vista i mirar de consensuar amb el director.

T’hem vist moltes vegades a la televisió, Cites o Merlí en serien alguns exemples recents. Quin format t’agrada més? I, com a consumidora-espectadora, al teatre hi vas? Segueixes les sèries de televisió?

De fer teatre no he parat mai. M’agraden totes dues coses i no em sento menys còmoda en un mitjà que en l’altre. Penso que en el cas la televisió, i el cinema, encara tinc moltes coses per controlar, tècnicament és molt complicat, mentre que amb el teatre em sento més segura, potser perquè n’he fet molt més.

Ara mateix m’és molt difícil anar al teatre; visc al Montseny, tinc un fill petit i, a més, en faig, per tant, els dies que no estic fent funció, tinc ganes d’estar a casa. Intento anar-hi perquè crec que és una mostra de respecte cap als meus companys, sobretot quan són amics, però no puc escapar-m’hi tot el que voldria. Hi he anat molt i he vist moltes coses, però no sempre es pot estar a tot arreu i tot són èpoques a la vida. Ara estic més mandrosa.

De sèries en segueixo moltes, sóc molt addicte! (Riu) Em deixo guiar per les recomanacions de la gent. Sóc una mica compulsiva i en puc veure uns quants capítols seguits a la nit. També m’agrada molt llegir.

Quina és la millor ciutat per una dona de teatre? T’agradaria fer teatre a l’estranger?

Què complicat! M’agradaria viure una temporada a Nova York. Em va semblar una ciutat fascinant, on podia passar-te de tot. I de teatre n’hi ha molt.

Sí que m’agradaria fer teatre fora, però no tinc prou nivell d’idiomes per anar-me’n a un altre país. He actuat en francès i en italià, que domino una mica més, però l’anglès em costaria una mica, i això que és el que més he estudiat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.