Marc Artigau està content de ser una ‘jove promesa’ del teatre català malgrat ser ja un autor consolidat i avalat pels seus premis i per tots els directors amb qui ha treballat. És un col·laborador habitual de La Perla 29 i, enguany, la companyia produirà la seva darrera obra, Caïm i Abel, que s’estrenarà a la Biblioteca de Catalunya el proper mes de juny. El Marc escriu i escriu i escriu (poesia, teatre i prosa), i el podem sentir també parlant de llibres al programa El món a Rac1. En resum, no para…

Què et va fer estimar el teatre? 

Recordo veure un vídeo, a la gala “Catalunya aixeca el teló”, de gent de les sales petites donant les gràcies a les persones que els havien portat al teatre. En el meu cas, a casa no som de teatre. El meu pare era mecànic i tenia una botiga de recanvis de cotxes i la meva mare era secretària. El cas és que quan el meu germà mitjà estudiava periodisme li van donar una mena de “passi” anual per veure tot el teatre que volgués i ell m’hi portava. Recordo veure El temps i els Conway o Sweeney Todd (entre moltes altres obres) i va ser un impacte. A més, a casa hi havia el vídeo del Cyrano del Flotats i, entre tot això i els llibres que anava llegint, em va picar el ‘verí del teatre’. Així que va ser el meu germà qui em va fer estimar el teatre.

Jo vaig entrar a l’Institut del Teatre perquè volia estudiar una carrera en què m’ensenyessin a escriure – que després un entén que et poden ensenyar unes tècniques, però la “pulsió” l’has de portar dins- i vaig pensar que la carrera de dramatúrgia ajuntava les meves dues passions, el teatre i l’escriptura. El cas és que vaig acabar fent Direcció, perquè vaig veure que m’ajudaria a entendre més bé l’escena i que, d’aquesta manera, podria escriure millor. Vaig tenir la sort de tenir molt clar des del principi què era el que volia fer i també he tingut la sort de pertànyer a una promoció de l’IT que ha treballat molt -amb la Cristina Clemente, l’Helena Tornero, el Martí Torras, el Joan Maria Segura, el Josep Maria Miró, etc.- tot i no haver conegut el món laboral abans de la crisi.

Què vol dir per tu ser “un perla”?

Tal i com et va respondre el Ramon Vila, jo tampoc sóc membre de la companyia, però també em sento part de la família, com un cosí que no viu a la casa però que s’hi queda sovint a dormir (riu). Ser ‘un perla’ vol dir entrar en una poètica, en una manera de mirar el teatre, una manera de fer, amb què t’has de sentir molt identificat. I suposo que també vol dir un cert compromís cap al teatre.

Quins són els teus referents, els teus autors teatrals de capçalera?

M’agraden molt Pinter i Koltés –com a clàssics contemporanis- i, sens dubte, Shakespeare, Txèhov i Ibsen. Sóc molt eclèctic també, per exemple, ara et diria Sarah Kane i potser d’aquí a uns mesos ja no. M’agrada molt el sentit de l’humor de Martin MacDonagh, un autor irlandès amb un humor molt negre, i la Lluïsa Cunillé és una autora que admiro profundament. Això pel que fa al teatre, però també penso que s’hi barregen molt la poesia, la narrativa.. També Mouawad, tot i que m’hi acosto des d’un altre lloc. Vaig sentir una conferència que deia que Mouawad utilitzava l’emoció dels personatges amb un estil molt Hollywoodià i penso que és veritat.

Et molesta que es parli de tu com a “jove talent” o “promesa”? No creus que els premis literaris que has rebut, els directors amb els qui has treballat i els teatres on has estrenat les teves obres ja t’avalen? 

És que sóc molt jove! Tinc 31 anys! (riu). No em molesta gens ni mica. Per molts anys! Vull morir ‘jove promesa’ amb 90 anys! Jo ho visc molt bé, mentre pugui anar treballant i no m’insultin… Vivim en l’era de la dictadura de l’opinió; és complicadíssim construir i, en  canvi, destruir ho pot fer tothom i en 140 caràcters. L’únic que podem fer és donar credibilitat a la gent que admirem. El públic té dret a opinar el que vulgui i fer teatre és acceptar això, perquè, com a autor, t’exposes. Han de passar tantes coses perquè allò que tu has escrit tancat a la teva habitació arribi al públic de la manera que has pensat (un treball de direcció, d’il·luminació, vestuari, escenografia, el silenci del públic…), i l’actor és l’intermediari que defensa a mort el teu text i, en aquest sentit, aquesta inseguretat que se’ls atribueix és ben normal. L’autor de teatre és l’únic autor que és conscient de quina recepció té la seva obra; si agrada o no, si algú s’adorm, etc.

No pares. Has treballat amb La Perla 29; amb directors com Àngel Llàcer, Xavier Albertí o Pau Miró; has col•laborat amb companyies com Els Pirates, etc. Escrius, dirigeixes, tradueixes… On ets sents més còmode? Què t’agradaria fer que encara no has fet?

M’agrada molt escriure, però he descobert que les adaptacions m’agraden molt perquè m’obliguen a col·locar-me en el lloc i la respiració d’un altre escriptor (si fa servir frases més curtes o llargues, on col·loca la informació) i aquest procés em fa entendre i aprendre moltes coses de com ha de ser l’arquitectura d’un text perquè no s’enfonsi. Jo no sé si cada vegada escrius millor o no, però sí que sé que, si jo he escrit Caïm i Abel com l’he escrita, és pel recorregut que he fet fins arribar-hi; amb qui he treballat, què he llegit, etc. Escriure és una activitat catàrtica però també pateixes molt, a estones t’ho passes molt bé i a estones gens.

Tornant a La Perla 29, vas dir en una entrevista que el tema principal a Al Nostre Gust – sota aquell collage de textos- era el paper de l’art, i de la cultura en general, a la nostra societat. Quina és la funció que hauria de tenir el teatre segons tu? Creus que el teatre català va per bon camí?

La funció que té és la d’un oci més. Per mi el teatre ha de ser oci, però sobretot ha de ser un mirall que ens ajudi a entendre millor el món i a nosaltres mateixos. Una cosa que m’obsessiona últimament és el punt de vista i el teatre ens obliga a canviar de punt de vista. Una de les funcions del teatre és col·locar-nos a l’altra banda del mirall per poder intentar entendre què és el que fa que una persona pugui actuar d’una manera que no compartim o pensar d’una manera que no comprenem, penso que és molt interessant fer aquest exercici de reflexió. Fa uns dies llegia a El País un text de l’Angelica Liddell on citava Harold Bloom, que deia que l’art al s. XX estava canviant els cànons estètics per conceptes com la justícia social. Em va semblar molt interessant. Un text pot ser un mal text i tenir uns valors molt bons de solidaritat, fraternitat etc. i això em sembla interessant perquè penso que l’art (o el teatre o la cultura) no ha de ser autocomplaent. Quan vaig al teatre i em diuen clarament qui són “els bons” o “els dolents” no m’agrada gens, em sento molt estafat.

Si el teatre català va per bon o mal camí no ho sé. Estic dins i des de dins no puc valorar-ho. Penso que hi ha molt talent, molta gent que treballa molt i molt bé. M’agrada que hi hagi tanta varietat diferent de productes: les noves companyies, els microteatres, el teatre a les cases, etc. Hi ha d’haver de tot i aquesta diversitat de paisatge està molt bé.

Altres temes de les teves obres són la identitat individual, la solitud, etc. Què ens pots dir de Caïm i Abel, el text que estàs escrivint i que produirà La Perla 29 aquesta temporada?

Doncs tornant al punt de vista, et puc dir que el que em va inspirar per l’obra va ser una fotografia de la tanca de Melilla que va sortir als diaris fa un parell d’anys. És una fotografia on es veuen els immigrants enfilats a dalt de la tanca esperant per creuar i els policies a baix esperant a que intentin creuar. I vaig pensar: “I si escric la història del policia i de l’immigrant? Què passarà? Quina vida tenen l’un i l’altre?”. M’interessava explorar aquells dos punts de vista oposats. A l’obra es parla de la soledat, de la família, de la mort -que són temes meus- però no parlo tant de la identitat individual (què es el que fa que jo sigui jo) tot i que sí que es parla de la identitat en la relació entre pares i fills i de com heretem coses dels nostres pares, etc. També vol reflexionar sobre com assumim que el discurs occidental, amb els seus valors del progrés i el que està bé o malament, és el bo i ha de ser exportat a la resta del món. Vaig tenir la sort de poder anar a l’Àfrica fa tres anys i vaig descobrir com allà tenen assumits uns valors completament diferents. Àfrica és un impacte. Per exemple, per una comunitat pot estar molt ben considerat tenir una pantalla de plasma molt gran però si no tenen lavabo els és igual. O a Moçambic, on la llei deia que si violaves una nena però després t’hi casaves no havia passat res (encara passa). Evidentment, hi ha punts de vista des dels quals mai podria escriure, hi ha opcions que no es poden entendre i encara menys compartir, però segueix sent important confrontar-s’hi. L’obra també beu del mite Bíblic i de moltes altres coses… És una història molt gran, se’n va a les dues hores i mitja de durada, i passa per molts espais, fins i tot un karaoke!

Tens quatre llibres de poesia publicats i reconeguts amb premis. Què és per tu la poesia? On la trobes?

Publicats en tinc quatre però dels que jo em senti convençut et diria que tres. Vaig publicar poesia amb 21 anys i la vaig rellegir una vegada i vaig pensar que el millor que podia fer era cremar-la –cosa que no vaig fer i no sé per què. Hi ha altres autors que ho diuen, com per exemple Borges, la poesia és una cosa molt íntima i personal. Jo penso que la poesia no és una posta de sol, tot i que també pot ser-ho, sinó que es troba en els espais de la quotidianitat, en les coses més ínfimes. Es tracta de trobar aquella escletxa des de la que pots explicar una realitat. No la trobo en l’èpica, estem en una època on no hi ha herois, no hi ha grans coses.  Ara fa temps que no n’escric de poesia però tinc un altre llibre al cap…

Has estat molts anys col•laborant amb El Club de la Mitjanit a Catalunya Ràdio escrivint diàriament un conte. Com es fa per escriure un conte cada dia? Un escriptor ha de ser espectador abans?

Doncs mira, durant els primers mesos era horrible i ho passava fatal. El primer mes encara era fantàstic perquè tenia la il·lusió però a partir del tercer es va fer més dur. Es fa tenint la ment oberta i els cinc sentits alerta, duia sempre una llibreta i qualsevol cosa em servia per explicar un relat. A més, havien de tenir l’esport com a tema de fons i, al principi encara era així, però al final l’esport podien ser només dos nens jugant a pilota en una plaça. Em va servir per aprendre a tenir disciplina. Havia d’entregar sis contes a la setmana, estès malalt o no, i aquest exercici de disciplina m’ha anat molt bé per treballar al teatre també. Un escriptor sí que ha de ser espectador, però no de teatre només, sinó espectador de la vida. Una altra qualitat vital és que ha de ser curiós, per mi és un dels motors per l’escriptura. Per exemple, l’altre dia vaig anar a veure l’exposició Més Humans al CCCB i vaig quedar fascinat amb tot el tema de la intel·ligència artificial, el futur és ara! (riu) Ja fa temps que m’interessa el paper que té la tecnologia a les nostres vides, com ens afecta, com han canviat els models de recepció, etc. Jo m’obligo a saber què està passant i què estan mirant les generacions de sota; pregunto als meus nebots a quins videojocs juguen, segueixo els youtubers de moda. S’ha d’estar atent a l’Odissea d’Homer però també al Call of Duty, perquè hi ha 10.000 persones que es connecten cada dia per jugar a això.

Com t’ho fas per desconnectar? Què t’agrada fer quan no escrius?

Jo sóc autònom! (riu) La poesia és que sóc escriptor però la prosa és que sóc autònom i estic hipotecat! La vida bohèmia ja no és el que era. Jo voldria ser a unes golfes de Paris escrivint versos d’amor a l’estimada i tenir un mecenes, però no pot ser, estic a casa escrivint amb un portàtil! (torna a riure) Desconnecto amb els amics, fent esport –tot i que abans en feia més-, però sóc bastant workaholic – una paraula que vaig aprendre fa poc: ‘addicte al treball’- i em costa desconnectar. La sort és que la meva feina és la meva passió, però la desgràcia és que, quan la teva feina és la teva passió, podries estar treballant les 24 hores del dia. M’agrada el futbol i, semblarà una tonteria, però va de conya perquè, durant 90 minuts, l’únic problema és que una pilota creui una línia. M’obligo a parar perquè, amb la nevera plena i wifi, podria no sortir de casa! (riu) Però, és clar, anar al cinema pot ser feina per mi, o llegir! Bé, ara llegir sí que és feina perquè el que faig al programa del Basté a RAC1 és precisament recomanar llibres. Un dels objectius del programa és engrescar a la lectura a gent que normalment no llegeix i no tot s’hi val. Un dels llibres que més m’agraden és Los enamoramientos, de Javier Marías.

Escriure és… (acaba la frase)

Escriure és .. la felicitat. En Ponç Pons, poeta menorquí, té una frase que m’agrada molt: “Escrivisc molt content”. Escriure és el que més m’apassiona i tinc la sort que és la meva feina i espero que segueixi sent  la meva feina durant molt de temps.