Qüestionari 2+9 – Ferran Utzet

El protagonista del Q2+9 d’aquest mes és en Ferran Utzet, un llicenciat en matemàtiques que va descobrir el món del teatre per casualitat i va decidir fer-s’hi un lloc. Ja fa unes temporades que passeja per la sorra del Teatre de la Biblioteca de Catalunya, ens ha portat tres vegades a diferents racons d’Irlanda i ara està a punt d’estrenar Sopa de pollastre amb ordi, del dramaturg anglès Arnold Wesker. Parlem amb ell de tot això i de més coses.

Què et va fer estimar el teatre? O, en el teu cas, què fa que un llicenciat en matemàtiques decideixi dedicar-se al teatre?

Jo vaig entrar per casualitat al món del teatre. Vaig començar a fer-ne perquè un amic buscava algú que el substituís uns dies al seu grup de teatre a la universitat. Vaig acceptar perquè em va semblar que seria una bona manera de conèixer gent i vaig descobrir que allò era meravellós. Matemàtiques no s’estudia pensant en una carrera concreta -en el meu cas ve de família, els meus pares ho són tots dos de matemàtics- i, malgrat que jo no havia considerat mai els estudis artístics com una carrera, sempre havia llegit molt i sempre havia tingut una mena d’inquietud així que, un cop vaig començar a fer teatre, ja no vaig poder deixar-ho i vaig continuar en aquest grup. Jo aleshores ja treballava però la meva feina (en una empresa) no m’agradava massa així que vaig començar a estudiar interpretació i a plantejar-me altres opcions. Vaig estudiar a La Casona, un lloc molt apassionat on em van transmetre molt amor pel teatre, però allà vaig adonar-me que com a actor tenia certes limitacions i que potser m’agradava més i se’m donava millor donar indicacions als altres sobre quines coses podien fer i com. Així que vaig arribar a la conclusió que la millor manera de capitalitzar el fet d’haver passat cinc anys de la meva vida resolent problemes abstractes, i el meu caràcter reflexiu (riu), era seguint el camí de la direcció escènica. En fi, es pot dir que vaig arribar al món del teatre una mica de casualitat però, d’altra banda, també tenia una necessitat molt forta d’arribar a aquest univers en el qual les persones són el més important, on la creativitat no és solitària – tal i com passa a les matemàtiques-, i això és molt especial.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Ser ‘un perla’ és posicionar-se a favor de les persones, de la calidesa, del treball artesanal i en equip i en contra de la fredor falsament amable del capitalisme, que penso que tendeix a aïllar-nos. Es una empresa, per descomptat, però penso a La Perla es cultiven totes aquestes qüestions que, d´alguna manera, són revolucionaries. Jo vaig arribar a La Perla atret pel seu univers estètic, però també per la manera de fer que es respirava a les seves produccions. Amb el temps he anat entenent que són el mateix: els espectacles són la punta de l´iceberg, el fruit d´una manera d´estar al món. Poder participar-ne, treballar al costat de les persones que van aixecar aquest projecte, aprendre d´elles i, alhora, poder aportar-hi la meva part, em fa sentir molt afortunat.

Un dels teus primers projectes en el món del teatre és el del Teatre Portàtil. Com va sorgir aquesta idea? En què consistia exactament? La tornaries a endegar en el futur?

Doncs la veritat és que no sé si el repetiria perquè aquest projecte anava molt associat a aquell moment de la meva vida. El projecte del Teatre Portàtil era el muntatge del monòleg Novecento de l’Alessandro Baricco. El vam crear amb un amic i, malgrat ser una cosa molt perifèrica, la veritat és que va anar molt bé i vam acabar fent una cinquantena d’actuacions en cases, pisos, escoles, etc. No era una operació massa rendible, estava més aviat pensat per ser un regal, una funció exclusiva per a les persones que estimàvem, i un cop esgotats els amics i coneguts vam decidir que ja n’hi havia prou. Va ser una experiència molt interessant i molt bonica.

I així vas arribar a La Perla 29?

A La Perla 29 hi vaig anar a presentar el projecte perquè ens ajudessin amb la distribució, a veure si aconseguíem entrar a un circuit de teatres una mica més estable. Recordo molt bé aquella reunió. El meu pare sempre diu que ell només es creu de veritat els estudiants que van al seu despatx a fer preguntes o demanar-li coses, aquells que hi van en persona. I aquell dia, mentre parlàvem d’altres coses i amb l’Oriol assegut a la taula, vaig recordar aquesta idea del meu pare i em vaig atrevir a demanar -li si necessitava un ajudant de direcció. Pocs mesos després em trucava per si volia ajudar-lo amb el Natale in Casa Cupiello.. i fins avui.

Ara et trobes en ple procés d’assaig de l’obra Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker, que s’estrenarà el proper 14 de febrer al Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Què ens en pots explicar?

Sopa de pollastre amb ordi és una obra d’un autor molt poc representat aquí i me la va recomanar el Llàtzer Garcia, amb qui hem treballat l’adaptació. Arnold Wesker forma part d’un grup important d’autors anglesos dels anys cinquanta conegut amb el nom dels joves aïrats (els Angry Young Men, en anglès) que escrivien textos en què posaven de manifest el desencant i la frustració dels fills de la classe obrera anglesa d’aquells temps. La lluita contra el Feixisme a la Segona Guerra Mundial va generar unes esperances molt grans de possibilitat de millora col·lectiva – una idea molt important aleshores- i aquests autors escrivien sobre la decepció i la ràbia que sentien els joves amb un sistema que no havia sabut complir amb les seves expectatives. D’aquest teatre també en deriva el Free Cinema, aquest cinema de forta càrrega social i d’un realisme cru que a vegades fins i tot t’obliga a apartar la mirada, del qual Ken Loach n’és hereu.  El que m’agrada especialment de l’obra és que, a banda d’explicar un context i fer-ne la fotografia, intenta explicar el perquè. L’obra explica la història d’una família al llarg de vint anys, com passen de lluitar contra el feixisme i estar fortament convençuts del comunisme a l’inici a un estat de desencís al final, degut als esdeveniments històrics, que mai són tan progressistes com els imaginàvem, i al pas dels anys.  M’agrada especialment com l’obra no es posiciona de manera dogmàtica, ja que penso que el teatre mai ha de donar respostes concretes sinó que té més sentit si fa preguntes. El món és tan terriblement injust que seria molt incorrecte pensar que tota aquesta injustícia no afecta la nostra relació amb el dia a dia. L’obra intenta fer visible aquesta realitat i la dificultat i la contradicció constant de ser o no fidels als nostres ideals.

L’obra tracta temes com el desencís per la ‘caiguda’ dels ideals polítics (socialisme- comunisme en aquest cas), l’idealisme, etc. però alhora també retrata les relacions familiars d’una família de classe obrera als inicis del s. XX. Malgrat hagi passat gairebé un segle, hi ha certes reflexions que fan els protagonistes que segueixen sent vigents en l’actualitat. Fins a quin punt el fet de que el tema que tracta l’obra sigui tan vigent en el context polític i social actual de Catalunya, ajuda o molesta quan intentes dirigir la teva versió?

Personalment crec que, en general, sempre ajuda i que cal continuar fent les obres que interpel·len a l’espectador actual; aquells muntatges que, passats pel filtre de l’equip escènic que participa del muntatge, segueixen tractant temes vigents o fins i tot poden dir alguna cosa nova que l’autor no preveia. Per mi les obres fòssil no tenen sentit i són prescindibles. Ara bé, el que m’ha passat amb aquesta obra, i és una cosa amb què no m’havia trobat mai, és que, d’alguna manera, la realitat l’ha absorbida durant uns mesos. Nosaltres vam decidir fer aquest muntatge molt abans dels fets de la tardor passada i de tota la intensificació del Procés, i això m’ha provocat un neguit com a director (a banda del neguit que tenia com a ciutadà) que fins i tot em va fer plantejar-me si era pertinent fer-la o no. Em generava angoixa no saber com acabaria desenvolupant-se la història del país i què podria dir el text en el moment d’arribar a escena. Una de les coses que més m’agradaven del text és que parla dels ideals però d’una manera abstracta, de la dificultat de ser fidel a les teves conviccions i de les concessions que has de fer i com et posiciones davant de tot això. A nivell personal jo estic posicionat de manera activa en una de les opcions de la nostra realitat política i social i em preocupava que l’obra donés un missatge de desencant, no volia ser mal profeta. Han estat uns mesos difícils i tots ens hem vist una mica superats i per mi encara ha estat una mica més greu davant els silencis de certs col·lectius del món teatral i cultural. Estem parlant de la nostra llengua, les nostres institucions, la nostra cultura i m’hagués agradat veure’ns més units i més presents. Ara, passat un temps, la meva idea és que el públic pugui fer-ne una lectura més àmplia i, a partir del que hem viscut com a poble, ajudar a fer una reflexió més profunda. Tinc molta curiositat per saber què passarà. Les obres de teatre no han de ser oportunistes però sí que han de ser oportunes i em sembla que aquesta ho és molt!

La temporada passada vas completar una mena de trilogia Irlandesa amb La Perla 29: La presa (2011), Traduccions (2014) i Dansa d’Agost (2016). Per què Irlanda? Què  ens pots dir del teatre irlandès de Friel o McPherson? 

La veritat és que vaig ser jo mateix que va dir que seria una trilogia per obligar-me a parar perquè n’hagués fet d’obres irlandeses ja que m’agrada molt la seva manera d’explicar històries. Trobo que hi ha una gran connexió amb el seu teatre. Els irlandesos van sacrificar la seva llengua per la independència, van apostar per la literatura. No sé si és una decisió que es pren de manera conscient però és una estratègia. Ells escriuen en anglès, amb una llengua molt més rica; amb més lirisme, grandiositat i poesia que els propis anglesos. S’han fet seva la llengua i hi expressen la seva cultura i identitat.

El text de La Presa me’l va proposar l’Oriol i, tot i arribar-hi de manera casual, el teatre irlandès ha estat un territori en el que m’he sentit molt còmode des del primer moment. Des d’aleshores, he treballat una mica amb la idea d’una taca de tinta que es va fent gran, cada peça m’ha anat portant a la següent, i he anat eixamplant des d’aquest origen més que no pas provant coses completament diferents i més arriscades. Potser també degut a un sentiment d’inseguretat a causa de les dificultats que hem tingut alguns membres de la meva generació per ubicar-nos i tenir certa presència en el sector teatral que, almenys en el meu cas, et deixa amb una certa por d’equivocar-te i acabar desapareixent del tot.  Ara ja tenia ganes de canviar de registre i la veritat és que estic molt satisfet del procés perquè m’està permetent jugar, a partir de les propostes a que estic acostumat, amb altres possibilitats i nous llenguatges.

Vas fundar i dirigeixes el Grup de Teatre ELISAVA i ets també professor del Màster de disseny escenogràfic al mateix centre, què t’aporta la teva vessant de professor com a director?

Sempre he tingut present la vessant pedagògica i ensenyar sempre m’ha agradat. Ser professor t’obliga a afinar el discurs, a tenir molt clara la idea que vols transmetre. El director no ensenya com a tal però sempre intenta explicar alguna cosa i per mi totes dues figures, mestre i director, estan molt relacionades. L’expressió és molt important; transmetre de manera precisa i clara allò que vols dir. Cada alumne, cada grup, cada dissenyador, cada actor, demana que li expliquis les coses d’una manera diferent i concreta. Jo soc bastant pedagògic, a vegades potser massa i tot (riu), ja que potser a vegades em fa ser menys arriscat i intuïtiu al voler analitzar-ho tot al detall. Potser aquesta fixació per la precisió i la minuciositat també ve donada per la meva part de matemàtic, suposo que d’alguna manera condiciona la meva manera de fer com a director.

Ara el grup de teatre el porta el Joan Yago, amb qui som molt amics, i que crec que serà una gran figura del teatre català.

Algun repte o projecte per al futur immediat (o més llunyà)?

El meu gran repte ara mateix és treballar més; poder posar-me a prova de manera més continuada amb el públic. Dirigir és molt cansat i si treballes de manera continuada és més fàcil mantenir el ritme i no resulta tan dur entrar i sortir de cada procés de creació. A més, també resulta més complicat establir un diàleg amb el públic que penso que és molt interessant del teatre, aquest joc entre tu i el món. M’agradaria poder ser com l’Oriol o l’Alex Rigola, que han tingut trajectòries molt prolífiques i que han tingut la possibilitat d’anar provant i experimentant coses noves per desenvolupar la seva manera de fer teatre.

Sabem que segueixes la sèrie Joc de Trons, ens recomanes alguna altra sèrie? Quines altres formes de cultura consumeixes?

I tant! La veritat és que em falta temps per seguir les sèries però Joc de Trons m’agrada molt. A casa miro sobretot pel·lícules perquè són més compactes (riu). També llegeixo bastant. Al teatre hi vaig molt però per mi és una part de la feina, hi ha una mena de retorn exigent; coneixes als actors i et fixes en tot. Jo viatjo sovint a Brasil perquè hi tinc família i, quan veig teatre allà, estic més relaxat i en gaudeixo més.

La fórmula de la direcció escènica és… (acaba la frase)

L’amor pel detall i la precisió; molta capacitat d’escolta i paciència; i, sobretot, la preocupació pel grup, la voluntat de que hi hagi bon ambient. És un àmbit laboral prou difícil per si mateix i és important que l’equip es senti feliç. Jo no crec en els directors autoritaris. Sí que s’ha de tenir certa capacitat de lideratge i s’han de prendre decisions, però els actors i la resta de l’equip són molt professionals i un col·lectiu molt auto-exigent que s’implica molt en el projecte perquè volen que el muntatge sigui un èxit igual que el director.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.