RECUPERAR ELS NOSTRES DRAMATURGS

“Aquest dilluns passat vàrem tenir l’encert d’acostar-nos al Teatre de la Biblioteca on va tenir lloc un singular acte on es recordava una generació d’autors teatrals que van tenir en comú guanyar el Premi Josep M de Sagarra de Teatre.

És possible que molts dels meus lectors desconeguin l’existència d’aquest premi. No és d’estranyar ja que fa més de 60 anys que es va convocar i més de 50 que es va deixar de concedir. 10 anys, una existència breu i, tot i així, alguns dramaturgs que el varen guanyar van deixar una bona petja literaria. Però, tot i la seva vàlua, malauradament han quedat en l’oblit.

De tots ells, només un de sol va transcendir. Em refereixo a Josep M Benet i Jornet. Però, no ens portem a engany: del que podríem entendre per “viure del teatre” gràcies a les obres que d’ell es van representar, el cert és que la seva deriva cap els mitjans audiovisuals va proporcionar-li una certa estabilitat econòmica. La seva obra dramàtica rarament l’hem pogut veure els darrers anys.

I si Benet i Jornet no es representa, podeu comptar Jaume Melendres, Rodolf Sirera, Alexandre Ballester, Josep M Muñoz Pujol, Joan Soler Antich, Alfred Badia, o Jordi Teixidor.

El que es va veure al Teatre de la Biblioteca no pretenia valorar la qualitat del seu teatre sinó el perquè aquells autors i d’altres de la generació dels 60 i 70 s’han oblidat o no es tenen en compte alhora de fer les programacions actuals.

Jesús Calvo, un enginyer enamorat del teatre i -com diria Frederic Roda- espectador professional, ha confegit una lectura teatral entrellaçant la cronologia d’aquell Premi, alhora que fragments seleccionats de les obres guanyadores i retalls d’una taula rodona que va tenir lloc a la sala Beckett l’any 2005 on es van reunir 4 del guardonats amb el Premi Sagarra, per analitzar la realitat d’aquell moment pel que fa als dramaturgs, una realitat que, dissortadament, persisteix.

Per fer-ho, Jesús Calvo ha engrescat altres enamorats del teatre dels Amics de La Perla 29 que, amb l’ajut de la gent de l’equip tècnic i artístic del teatre, ens han ofert una bona lectura plena de detalls interpretatius i recursos tècnics i sonors perquè l’espectador, no només conegui els fets sinó que també puguin reflexionar sobre el que abans he dit; de l’ostracisme a que són sotmesos tota una generació de dramaturgs.

L’acte es va completar amb les reflexions de la Núria Santamaria, el Toni Cassares, l’Enric Gallèn i l’Ignasi Roda, bons coneixedors d’aquella aventura teatral del Premi Josep M de Sagarra.

Aquesta activitat es complementarà amb una taula col.loqui que tindrà lloc el proper 8 d’abril a l’Ateneu Barcelonès.

Només em queda que felicitar a tots els intèrprets pel seu bon treball interpretatiu”.

Ventura Soler

    MANIFEST PERSONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE

EL MIRALL DEL TEATRE
27 de març de 2025

“La història de la humanitat està reflectida en el teatre. Els grans esdeveniments, les
tragèdies, les petites i grans misèries de la condició humana i també de les alegries i les
facècies. El teatre és el mirall de món i retorna als humans allò que capta perquè
s’emmirallin i prenguin consciència de la seva història.
El teatre voldria que tot allò que de dolent reflecteix, no ho hagués de retornar de nou
per la tossuderia de l’ésser humà de repetir una i altra vegada la seva perversitat.
La destrucció de Troia disfressada de gelosia, afany de poder i d’amor, es repeteix de nou
-tantes vegades ha passat- i, impassibles, acollim les notícies dia a dia fins a fer-les
invisibles. I aquell mite, el teatre l’ha reflectit, com tants altres fets vergonyants de la
humanitat.
Fa pocs dies una amiga m’enviava des de París aquesta frase que il·lustrava una mena de
figura de fusta estrafolària:

Els miralls farien bé de reflexionar una mica
abans de reenviar les imatges.

I, no és això el que fa el teatre? Si és cert que el teatre és el mirall de la humanitat, també
ho és que, en tornar la imatge, ho fa després de reflexionar sobre allò que d’antuvi havia
reflectit. Però aquest exercici d’emmirallament també ens l’hem d’aplicar a nosaltres
mateixos. Què vull dir amb això? Miraré d’explicar-me.
Què passa quan el mirall emmiralla el propi teatre? Quina imatge ens torna? I, un cop
emmirallats, aprenem d’allò que ens ensenya? La veritat és que no sabria què dir-vos. El
que sí sé és que el mirall del teatre no només reflecteix sinó que també reté tot allò que
capta, i ho guarda per quan algú vol fer l’exercici de mirar-lo i, qui sap, en tregui una lliçó
o un advertiment o simplement una presència que cal recuperar.
El que absorbeix el mirall del teatre no és una representació, no és una obra de teatre, no
és una interpretació sinó una realitat, la realitat de l’entorn, del que fem i deixem de fer
pel teatre i perquè aquest sigui perdurable. Reflecteix el risc, l’agosarament i, sobretot
aquella dosi d’altruisme que ens permet ser lliures i, alhora, lluitar i crear.
El teatre també ha de saber mirar aquest mirall que tot ho absorbeix i que tot ho guarda. I
nosaltres, els qui proclamem SOM EL TEATRE, hem de saber mirar i hem de saber
escoltar i, sobretot, sobretot, hem de ser humils i saber recordar”.

Ignasi Roda Fàbregas