Quin Shakespeare necessitem avui més que mai? Com ens acompanya? Què hi busquem les diferents cultures europees? Us presentem un programa de converses amb veus molt diferents, agrupades al voltant de l’obra de William Shakespeare i la seva relació amb el nostre present. Els nostres camins es creuen en aquesta Edició Preludi 2025, i a l’encreuament ens hi espera, sarcàstic i poètic, el dramaturg més gran dels temps moderns.

11.00h – Taula rodona: Shakespeare, la tirania i la veritat. Sala del Mirador del CCCB
Amb Jordi Coca, Andreu Jaume, Isabel Guerrero.
Activitat organitzada amb #AsSocPerla, l’Institut d’Humanitats i el CCCB

Mentides, notícies falses, corrupció, poders verticals, frustracions populars… No és una diagnosi de l’actualitat, sinó un seguit de temes molt presents en l’obra de William Shakespeare. I és que en el seu teatre hi trobem retrats impressionants de tirans i de tiranies. Com els descriu? Com els explica? Com els desafia? Macbeth, Coriolà, Ricard III… Per a quin context van ser escrits? De quins contextos ens parlen ara? Conversarem amb sobre els tirans de Shakespeare, personatges puerils però perillosos que viuen dins i fora de les parets fictícies del teatre.

 

 

Els tres participants, en principi, van aportar perspectives
diverses però complementàries. La Isabel Guerrero va aportar el
coneixement i la funció dels festivals de teatre, en especial als
referents a Shakespeare; en Jordi Coca un aprofundiment molt
erudit al voltant del treball de Shakespeare; i l’Andreu Jaume la
perspectiva literària. En la trobada prèvia ja es va poder
comprovar que desitjaven trobar-se en la conversa, segurament
convençuts que entre ells podrien tenir punts de vista diferents i,
per tant, donar a la conversa una possibilitat de debat
enriquidor.
I així va ser.
En el debat es van assenyalar alguns dels riscos de la
canonització d’un autor i de les seves obres. De fet, un “cànon”
és un treball de reconeixement posterior influït, per tant, per les
diferents perspectives de cada època. Només com a mostra:
sembla que en l’època isabelina es van escriure més de tres mil
obres de teatre de diversos autors, la immensa majoria
desaparegudes. Es podria haver identificat un altre autor com a
canònic? Shakespeare segueix un fil de continuació de moltes
d’aquestes obres desconegudes?

En el marc de les teories de la Recepció (anys seixantes,
focalitzen la comprensió literària en el paper del lector i de
l’audiència en la identificació del significat i l’experiència
literària), es va reconèixer que, d’una manera esquemàtica,
poden trobar-se dues aproximacions principals a la recerca de
interpretació de les obres de Shakespeare: una historicista i
l’altra des del romanticisme. La primera busca els elements del
context històric i social en el que es van escriure les obres, i
analitzen les possibles coincidències o petjades que hi han
deixat. Per exemple, el reflex de la història d’Escòcia en la baixa
edat mitjana i els seus ressons en Macbeth (Jordi Coca). La
segona assenyala la construcció dels personatges i les seves
passions, no solament en els sentiments més íntims sinó també
respecte a conceptes expressats en grans paraules com “amor”,
“justícia”, “felicitat”, “maldat”. Per exemple, Hamlet i la
consciència, Otel·lo i la gelosia, Romeu i Julieta i l’amor (Andreu
Jaume).
Una vegada centrat el debat en el tema de la tirania, un del
motors principals en moltes de les tragèdies romanes i les dites
històriques, s’identifiquen dos temes centrals: la legitimitat del
poder i el desplaçament del poder. En les monarquies
hereditàries, la legitimitat es fixa en la cadena paterno-filial que,
en última instància, deriva de la divinitat. En canvi, moltes
tiranies descansen en la presa del poder per algun tipus de
violència, per usurpació. Aquests usurpadors, tirans, donen a
Shakespeare oportunitats múltiples de construir personatges en
els que poder reconstruir els camins que recorren, des de l’ànsia
de poder fins a la bogeria. Entremig, i durant els períodes de
violència per la presa del poder, es produeixen períodes en els
que el poder queda debilitat o buit, i aquest desplaçament dona
lloc a noves propulsions als personatges.

Finalment, es reconeix i es valora el paper dels festivals de teatre
en la modernitat, com una manera molt efectiva d’intercanvi
entre companyies i actors i, a la vegada, com a experiències de
reutilització i actualització del teatre de Shakespeare.
A manera de resum i des del punt de vista de les arts escèniques,
els participants comparteixen que el teatre de Shakespeare
representa no solament un dels grans canons de la història del
teatre, sinó també un “fons d’armari”, d’on treure personatges i
arguments per posar-se en diverses temporades de temps
canviants.

Mateu Huguet
Març 2025