Fa un temps vaig llegir que les emocions, els sentiments, no estan instal·lats al cor, això és un mite romàntic. No, on se situen, on viuen és a l’aparell digestiu. Quanta raó! Ho he comprovat altres vegades en situacions particulars, però el nus que em va lligar l’estómac, el dijous passat, quan vaig gaudir de La reina de la bellesa de Leenane encara no se m’ha desfet.
Jo coneixia l’obra, sabia de què anava i fins i tot com acabava. L’havia vista fa vint anys (com passa el temps!) a la sala Villarroel, però no anar de verge per la vida no em va restar ni gaudi, ni emoció, ni dolor, ni rialla, ni rebuig, ni frisança, ni res… Davant d’aquesta versió de La Perla 29, sota la magnífica direcció d’en Julio Manrique.
La reina de la bellesa de Leenane és un drama rural i fosc amb esquitxos d’humor, però d’un humor negre tan pervers que a mi la rialla se’m gelava a la boca. Tot i que és adient i necessari per trencar la tràgica rutina d’aquelles dues dones abandonades en un poblet d’Irlanda (que bé podria ser algun de casa nostra), on mai no deixa de ploure i el sol i la lluna no hi nien.
Així com no hi nia ni la bondat, ni l’alegria, ni l’afabilitat. Tot és pobresa i deixadesa. Odi i por. Ara, la força dramàtica de les paraules i dels comportaments són tan intensos que no deixa d’emocionar-nos.
La història literal pot semblar simple, justament per la complexitat dels sentiments que s’hi amaguen. És la relació tòxica de la dependència malsana entre una mare dominant i castradora i un filla desequilibrada que veu com se li escapa la joventut entre les quatre parets d’aquella cuina pollosa.
I els homes? Els germans Dooley, Pato i Ray, que irrompen en la vida d’aquelles dues dones, no com una alenada d’aire fresc, sinó al contrari: un, en Ray, amb la seva immaduresa juvenil, i l’altre, en Pato, amb la seva necessitat de fugir d’aquella presó que és Irlanda, encara augmenten més la tensió familiar.
Em va agradar el plantejament claustrofòbic de l’escenografia, així com el deambular laberíntic dels personatges caminant sota la pluja a la recerca d’una felicitat impossible. Tota l’obra, dins del seu realisme, té un toc com de conte fantàstic i macabre. I tota ella va passant davant dels nostres ulls rítmica i fluïda fins arribar a la tragèdia final.
Martin McDonagh i amb ell la companyia de La Perla, no donen ni un minut de treva a l’espectador, és per això que el nus a l’estómac es va fent cada vegada més intens. McDonagh és un autor de dones, de dones devastades, dures, delirants; si no, recordem la Frances Mc Dormand de Tres anuncis fora de la ciutat. I el títol, quina trampa més gran perquè la pobra Maureen, la trista Maureen, la terrible Maureen, ni és reina ni és bella.
Ara em falta parlar de la interpretació, què dir? Extraordinària. Les dues actrius i els dos actors fan tan creïbles els seus personatges que l’únic que vaig poder fer al final de l’obra, a part de respirar fondo, va ser escalfar-me les mans de tant aplaudir.
Anna Folch Bartrolí
Sòcia núm.45
Barcelona, febrer 2019