Després de fer-nos navegar per l’univers de Shakespeare amb les tragèdies La victòria d’Enric V i Hamlet al Teatre Lliure les dues últimes temporades, el Pau Carrió es proposa enguany fer-nos riure entre plats de macarrons amb les aventures amoroses de la Mirandolina i els seus hostes a la locanderia que s’ha instal·lat a la nau del Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb les entrades esgotades per a totes les funcions aquest hivern. Si el voleu conèixer una mica més…
Què et va fer estimar el teatre?
Doncs jo vaig començar a fer teatre de ben petit però això de reconèixer que era el que volia fer, m’ho vaig acabar confessant amb setze anys. Jo sempre n’havia fet a tot arreu de teatre; a l’escola, a l’esplai, etc. La meva mare era actriu i, des de ben petit, anava als assajos. Aquesta mena de llibertat i aventura que es respira al món dels assajos i la companyia em va enganxar. És un món meravellós el de l’assaig, perquè pots fer de tot, pot passar de tot i res té conseqüències a la vida.
Què vol dir, per tu, ser “un perla”?
Per mi ser ‘un perla’ té molt a veure amb aquest espai (el teatre de la Biblioteca de Catalunya), que és el que jo més he compartit amb ells. Té a veure amb la proximitat, amb apuntar molt alt i amb treure el màxim suc a mitjans a vegades no massa abundants: reciclar coses, donar-los una nova vida fantàstica. Té a veure amb compartir estones – a banda de les exclusives del teatre-, amb fer vida al teatre, menjar al teatre, fer paelles (riu)! Amb totes aquestes coses…
Després d’unes quantes tragèdies amb majúscules, t’inicies ara en el món de la comèdia. Per què L’Hostalera de Goldoni?
Ja fa uns quants anys que la volia fer i l’hi havia comentat a l’Oriol. Fa uns deu anys vaig anar a veure un espectacle que van portar al Teatre Lliure que es deia La Baraque, dels germans Forman (temporada 2006-07), un espectacle de varietats on tot transcorria dins una mena de barraca gegant i en què el públic seia en tauletes i compartia una mena de sopa gitana. I, en sortir-ne, vaig pensar que es podria fer un muntatge semblant amb L’Hostalera de Goldoni perquè tot passa en un hostal. A partir d’aquí vaig començar a treballar el text, anant i venint, però la producció no acabava de sortir, fins ara. També em venia de gust aquesta cosa dels amors i desamors, una cosa que ens passa a tots i que jo mai havia compartit al teatre encara, si més no directament, ja que sempre hi ha alguna història d’amor dins els espectacles – com Hamlet i Ofèlia, per exemple.
Ets un director dels que crees conjuntament amb els actors o ets dels que ho tens tot molt clar i pautat quan comences els assajos?
Sóc una barreja dels dos (riu). Per una banda ho tens tot molt fet perquè ho has visualitzat cap a moltes bandes i el cervell hi ha donat moltes voltes, especialment quan tu mateix has treballat amb la versió i l’adaptació del text. És impossible que no hagis fet molts dels recorreguts possibles dels diferents personatges. Ara, això no vol dir que treballant no surtin coses noves que, si apunten cap allà on tu vols o obren camins que tu no havies previst però que et semblen interessants, no t’agafin ganes d’anar cap allà. Un té una visió bastant clara en tot: equip artístic, etc. però no vol dir que els ho doni tot fet. A vegades està bé deixar que els actors facin una primera lectura sense dir-los res ni donar-los cap indicació prèvia, per veure si en pots treure res de nou per absorbir-ho.
Com ha estat el procés de treballar amb aquesta companyia d’actors – 3 d’ells membres de l’antiga Kompanyia Lliure amb qui ja havies treballat. Si et demano una paraula per descriure aquest grup concret, aquesta companyia de set?
Sí, la veritat és que amb la majoria ja hi havia treballat varies vegades. Potser la Júlia (Barceló) és l’única amb qui no havia treballat, però ens coneixíem de fa temps. I amb la Laura, el David i el Javier… doncs sí. Uf.. una paraula? Doncs “humanitat” diria.
Els teus últims muntatges són La Victòria d’Enric V (Teatre Lliure, 2015) i Hamlet (Teatre Lliure, 2016), dues obres de Shakespeare. Què té Shakespeare què el fa ser encara un gran referent del món de les arts escèniques?
Per mi és com si totes les coses més complicades i inexplicables, tot el que té a veure amb ser humans i funcionar per la vida, totes les preguntes, ordenades i desordenades, me les trobés concentrades en un sol lloc. És una mena de resum del que som i des d’una profunditat i una mirada que és a la vegada inabastable –com pot ser que algú hagi estat capaç de retratar i escriure tot això- però també pròxima i humana – perquè sembla que estigui descrivint el que penses, el que et passa a tu. Shakespeare et fa aprendre de tot: del teatre, de la vida, d’ell mateix. Tot això fa que te n’enamoris i que no vulguis deixar de visitar-lo. Jo el llegeixo sovint, en veig tan com puc, fora i aquí, de maneres diferents. De fet, aquí a L’Hostalera hi ha alguna cosa de Shakespeare entre mig (somriu), perquè el llegeixes, el recordes i hi tornes. És una mena de Bíblia, de material inacabable que pots anar fent servir.
No sé si vas llegir l’article d’opinió de Javier Marias al País sobre les adaptacions dels clàssics (Shakespeare) a èpoques posteriors, etc. i altres ‘perles’ sobre el món del teatre. Si poguessis respondre-li, tu que has adaptat Hamlet o Enric V, què li diries? (Enllaç: http://elpaissemanal.elpais.com/columna/javier-marias-shakespeare/ )
Doncs la veritat és que només el vaig llegir en diagonal, no li vaig dedicar massa atenció. El cas és que Shakespeare era el primer trampós; feia servir retalls de tot, escrivia les obres sobre la marxa, etc. En el temps de Shakespeare les companyies eren només d’homes actors, el vestuari i la música que hi feien servir era contemporània, és a dir, quan representaven Juli Cèsar, no anaven vestits de romans ni feien servir música romana sinó que aprofitaven el vestuari que els nobles de l’època els regalaven, etc. Les mateixes obres estan plenes d’anacronismes. És a dir que ell mateix et convida a fer trampes, el teatre és precisament això. Per tant, demanar realisme en l’adaptació dels clàssics… Quan jo estava treballant en l’adaptació de l’Enric V, que també incloïa trossos de l’Enric IV, jo no volia fer l’acte 5è de l’obra i no sabia què fer. Aleshores, en un curs, vaig tenir la sort de coincidir amb Mark Ravenhill, que en aquell moment era autor resident de la Royal Shakespeare Company, i quan em va preguntar què feia i li vaig comentar el meu dilema em va respondre: “I quin és el problema? Doncs no el facis!”. Vull dir que, fins i tot allà on tenen més tradició de representar-lo, no es posen aquesta llosa al damunt que ens posem nosaltres aquí.
Durant 6 temporades vas formar part de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure, com vas viure la feina de despatx? T’hi veus?
I tant que sí! És feina de despatx però feina artística al capdavall i m’agrada molt. Quan treballes artísticament pels altres i pels seus projectes és molt divertit i, a més, no estàs tan obsessionat com quan treballes amb un projecte propi, ja que quan el projecte és teu el portes sempre a sobre. Pots ajudar a muntar el repartiment de l’obra i ets més lliure a l’hora de pensar, buscar i documentar-te quan són obres que tu no vols fer i, per tant, tot és més fàcil. T’encanta veure que funciona una cosa a la que només t’has apuntat a donar idees. Treballar veient com es porta un teatre i perquè els seus projectes tirin endavant és molt gratificant. (T’imagines sent director del Grec o d’un altre festival?) Sí, m’agrada la feina de gestió del teatre. Penso que la feina del director hi té molt a veure amb tot això; inventar-te coses, per tu i pels altres, tirar els projectes endavant, etc. Fer que els projectes dels altres puguin tirar endavant és molt satisfactori també. Sí, m’agradaria molt poder dirigir un teatre o un festival algun dia.
Sovint et veiem amb una guitarra a les mans a l’escenari. Quina relació tens amb la música? Per què és important a la teva vida?
Jo vaig estudiar música de petit, després m’hi vaig dedicar una mica mentre estudiava per guanyar-me les garrofes i és una cosa que sempre acabo incorporant als muntatges. La música sempre hi és, de fet, la música és l’únic llenguatge que em podria fer creure en déu. Jo sóc la persona més agnòstica del món i l’única cosa capaç de moure’m cap a l’abstracció és la música. Una cançó et fa connectar, tres notes et mouen, però a la vegada, és una cosa inexplicable. La música és capaç de descriure una galeria d’emocions enorme però amb un llenguatge abstracte que només s’explica sobre ell mateix. Pots escriure tota la literatura que vulguis sobre la música però no té res a veure amb el què sents quan escoltes un acord o un ritme. Ho pots intentar descriure però… La música també et permet connectar, compartir i entendre’t amb gent amb qui no comparteixes llengua, ni vida ni univers. M’agraden totes les arts però la música sempre m’acompanya, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir: canto pel carrer, sempre vaig escoltant música i necessito fer música. M’hagués agradat fer una carrera musical però no es pot fer tot (somriu). Faig cançons i sempre tinc un disc a mig gravar. De fet, sempre intento composar part de la música dels meus muntatges. Amb l’Arnau (Vallvé) ho vam fer amb Enric V i tenim alguns projectes. Suposo que per això m’agrada tant el teatre, perquè em permet fer de tot: dibuixar, escriure, música, etc.
També vas dirigir el cicle Tinta d’Ambrosia sobre poesia en llengua catalana la temporada passada al Teatre Lliure, què ens en pots explicar d’aquest projecte? En llegeixes de poesia?
Sí, a casa meva sempre se n’ha llegit molta de poesia. El meu pare n’és un gran lector (la meva mare llegeix novel·la i teatre), sempre n’hi ha hagut i jo n’he llegit molta. M’agrada molt la poesia i em sembla una de les arts més econòmiques i de potencial més infinit. Em sembla increïble com, a vegades, només tres versos que ha escrit una persona tancada en una habitació en terres i temps llunyans, pot arribar a tocar-te i a explicar-te tant a tu mateix. I no cal res més, només aquells tres versos que pots llegir tu sol a casa. Aquesta senzillesa de la poesia és admirable. La pots dur sempre a sobre i té un poder brutal. (Creus que se n’hauria de veure més al teatre?) La poesia ha tingut sempre relació amb l’art dramàtic. De fet, molts poetes acaben sent dramaturgs i molts dramaturgs acaben sent poetes. La poesia és una cosa per ser llegida i escoltada, sentida – també llegida eh! La poesia també és molt potent quan la llegeixes sol a casa!. En qualsevol cas, la oralitat és una cosa que comparteix amb el teatre i penso que està bé que se’n facin lectures i que se’n poden fer més. Ara, així com penso que la literatura teatral catalana és la que és i en podem estar contents (però tampoc cal tirar coets), la poesia catalana és extraordinària i equiparable a les millors a nivell mundial. Tenim una poesia medieval increïble i una poesia del s. XX extraordinària- probablement perquè durant el Franquisme la gent no podia fer massa més que quedar-se tancats a casa a escriure sols des de la clandestinitat. La galeria de poetes és enorme i amb una obra inabastable i no la valorem prou. Celebrem anys oficials i aleshores fem avorrir un poeta fins a la sacietat, com si fos un resum de cites per publicar al diari o fer-ne tuits, quan en el fons són enormes. Penso que hem de visitar els nostres poetes més sovint i d’una manera menys sacralitzada. La poesia s’ha de desmitificar, l’hem de fer servir. La literatura escrita ha de tenir vida en present, s’ha de fer servir. És ara que té sentit per nosaltres. D’aquí a 50 anys tindrà un sentit diferent per unes altres persones i no cal que ens en preocupem, ja se n’ocuparan ells. És un món molt viu el de la poesia, se n’escriu, se’n publica, i això és gràcies a aquesta economia que la fa sobreviure malgrat les dificultats.
Què t’agrada fer quan no ets al teatre? Com desconnectes?
No en sé gaire de desconnectar, la veritat (riu). Suposo que compartint estones amb els amics, estones de taula, menjant. També la música, tocant sol o anant a concerts. A vegades si arribo a casa i estic molt estressat agafo la guitarra i toco; m’ajuda a desconnectar i em porta a un lloc que no té a veure amb res.
Els millors macarrons són … (acaba la frase)
Els millors macarrons per 210 persones són aquests, clarament! (riu) Ara, els millors… els de l’àvia amb pernil i gratinats potser, o aquells macarrons reescalfats amb una mica de llet que feia la meva mare també estaven molt bons.