Oriol Broggi és el director artístic de La Perla 29. Feia temps que teníem aquesta conversa pendent amb ell i ens rep al Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la pipa a la boca, mentre l’equip tècnic treballa muntant l’espai escènic que allotjarà el muntatge de l’obra Bodas de Sangre que s’estrenarà el proper 14 de juny.
Què et va fer estimar el teatre?
Les meves primeres experiències teatrals són amb la família com a espectador: el Cavall Fort, el Romea, la Fundació Miró, etc. Recordo especialment una producció de Al vostre gust del Lluís Pascual al Teatre Lliure (1983). Veure la disposició de la sala al Lliure de Gràcia, relacionar-ho amb la seva associació d’espectadors, l’espai del bar, etc. em va fer venir ganes de fer teatre. També recordo que, quan era una mica més gran, els meus pares em van portar a veure una versió de La Tempestat dirigida per Peter Brook al Festival d’Avinyó, que es representava a una cantera. Recordo que, al entrar, vaig veure Peter Brook donant indicacions als actors– més endavant vaig adonar-me que, probablement, allò fos una escenificació, part del muntatge, ja que el públic havia de passar per allà al costat- però el cas és que aquella funció em va marcar i la vaig trobar extraordinària. A 2n de BUP vaig fer una obra de teatre i l’experiència de fer d’actor – era el rei a l’obra El gat amb botes– també la vaig trobar fascinant. Així que suposo que són aquestes tres experiències les que em van fer estimar el teatre, veure que amb el teatre et pots inventar un nou món.
Què vol dir, per tu, ser “un perla”?
Ostres, doncs no sé si podré expressar-ho bé… Vull dir que, en el meu cas, ser ‘un perla’ és una mica ser jo mateix, m’ho sento molt proper. Per mi arribar fins aquest moment ha estat com una continuïtat, sense cap canvi entre l’abans i el després de fundar la companyia. Tots el qui hem fet la companyia l’hem anat creant a imatge nostra i, per tant, per mi ser ‘un perla’ és ser l’Oriol, no és res diferent. Després d’aquests anys de treballar junts també ens hem anat influint els uns als altres; jo he envejat i incorporat maneres de fer dels altres i penso que també he aportat als altres maneres de fer. Tota l’estructura de La Perla i els qui hi treballem ens hem anat tenyint els uns dels altres. Per mi ‘un perla’ ha de voler sentir-se partícip d’una manera de fer teatre, d’entendre la cultura i de viure. Aquí, viure i fer teatre van junts; vivim i treballem de la mateixa manera.
La Bet Orfila i el Marc Serra ja ens han explicat com van ser els inicis de la companyia però ens agradaria saber com ho has viscut tu. Què significa per tu La Perla 29?
Per mi La Perla 29 significa molt! És una part molt important i molt cabdal de la meva vida. Durant uns anys vaig anar fent una sèrie de coses que van acabar desembocant en la creació de La Perla 29. Després, en primers anys amb la companyia, la meva vida personal també ha estat plena de coses importants que han ocorregut en paral·lel a La Perla 29. I ara, des de La Perla 29, tinc la sensació que puc continuar amb la meva vida professional i personal de la manera que vull, que estic en un bon moment vital. La Perla és una cosa que sento molt meva i que és molt important a la meva vida. També és un gran motiu d’orgull per mi perquè, gràcies a l’ajuda de molta gent però sobretot del nostre esforç i treball, hem estat capaços de crear aquest projecte.
(Quin és el muntatge de La Perla 29 que estimes més?)
Uf, per mi és molt difícil respondre aquesta pregunta perquè tots impliquen un procés i molta feina. A més, a mi em sol passar una cosa i és que sempre em vénen al cap les produccions més recents, per tant, ara et diria que Boscos. Pot passar alguna vegada que no acabis satisfet del tot amb el muntatge que has fet però sempre hi ha molta feina i molts records acumulats al darrere i es fa complicat triar-ne un. Com a director, i perquè també és part del meu caràcter, quan preparo un muntatge hi estic del tot ficat i li dono la màxima importància. Per mi els millors records d’un muntatge no tenen res a veure amb la mateixa experiència que té el públic de l’obra; per mi són molt importants els dies abans de l’estrena. De la setmana abans d’estrenar Els ulls de l’etern germà (2002), per exemple, que és un muntatge que molts seguidors de La Perla ara no han vist, en tinc molt bon record. Aquelles últimes tres setmanes, els últims dies abans de l’estrena, en què estàs tancat aquí dins (el Teatre de la Biblioteca de Catalunya) i dines aquí i vius aquí, són el millor record d’un muntatge. Una altra cosa que m’agrada molt de La Perla 29 és que l’experiència i els records s’acumulen. Vull dir que, quan estàs preparant un muntatge, pots mirar enrere per veure com vas resoldre certa cosa a Hamlet (2009) – un altre gran muntatge per mi-, pots anar a mirar l’arxiu: cartells, fitxes tècniques, pressupost, el vídeo o les fotografies, etc. A més, també hi ha l’experiència acumulada amb la gent: el Marc Serra, la Bet Orfila, l’Anna Madueño, la Blanca Arderiu, etc. també les han viscudes. I aquesta sensació que va quedant, aquest saber que no estàs fent una cosa efímera i que ara amb l’associació d’espectadors encara agafa més dimensió, és brutal.
Què ens pots explicar de Bodas de sangre, el muntatge que esteu preparant ara i que s’estrena el proper 14 de juny?
Ui, t’ho puc explicar tot! (somriu amb la pipa). Aquí a La Perla mai hi ha hagut secretisme, per nosaltres no existeixen els spoilers (somriu). L’obra és molt coneguda i el poeta i el seu nom també ho són, els versos potser no tant – això ja passa a vegades, tothom coneix un autor però ningú l’ha llegit realment. Bodas de sangre és una mena de xoc passional entre uns personatges que són molt bàsics però molt forts alhora. Hem plantejat una disposició de la sala molt especial; semblant a una pista d’equitació o fins i tot una plaça de toros, que serà un espai teatral molt gran. Els espectadors estaran molt lluny els uns dels altres i dels actors, que també estaran allunyats entre ells, ja que l’espai escènic és molt gran i profund.
(Al vostre web diu que us la plantegeu com un gran poema ple de ritme i de musicalitat…?)
Dir que la plantegem com un poema potser és una mica pretensiós (somriu). Lorca és un poeta i la trama està sobre un ritme de vers molt evident. Nosaltres hi hem posat música – del Joan Garriga- de manera que la música és present de manera constant a l’obra. Vam pensar que si representàvem l’obra de manera convencional, amb 14 actors donant vida als diferents personatges, es perdia una mica la força de la poesia. No perquè no ho poguéssim fer bé, sinó perquè era com si aleshores la poesia quedés subordinada a la trama, que és una història de molta passió i drama. En canvi, si els actors es van intercanviant els personatges entre ells mentre anem saltant d’escena, sembla que diguem a l’espectador que es deixi endur per la paraula. La història hi és, l’expliquem i és molt important, però la fem passar per la poesia per donar-li més valor.
Mouawad és una peça important a la història de La Perla 29. Tu has dut a escena Incendis, Boscos i Cels de la tetralogia La sang de les promeses, i el monòleg Un obús al cor. Què té Mouawad que el fa tan especial? Com t’ha canviat, si és que ho ha fet, tant a nivell personal com professional? Com ha afectat La Perla 29?
Mouawad és una peça important a la història recent de La Perla ja que, de fet, hi ha molta història de La Perla abans de Mouawad. Sí que m’ha canviat, sí. Mouawad és un home important, el seu teatre és important i per La Perla 29 ha estat important perquè és l’autor d’Incendis i Incendis és una obra que ens va canviar com a companyia, tant als qui hi vam participar com al públic que la va veure. Mouawad és un home molt fort, un autor important amb moltes coses a dir. És un clàssic contemporani – una cosa molt difícil de trobar- i és algú que està explicant, ara i aquí, coses molt fortes i inevitables, que han de ser explicades. De Mouawad no en pots fugir, quan llegeixes els seus textos et veus obligat a muntar les obres irremeiablement. Alhora, és un autor que creu en el teatre de manera molt profunda; creu que el teatre pot canviar el món i, de fet, el canvia. Ell creu que el teatre és imprescindible, que quan tens una cosa al cap que et bull l’has d’explicar i sí, això és una cosa que m’ha canviat.
Tu treballes amb actors coneguts però també amb cares desconegudes, encara per descobrir. Com s’identifica un actor/actriu que té potencial?
Sí, és veritat que hi ha unes persones bastant fixes que han treballat amb nosaltres varies vegades, i també anem barrejant i incorporant gent nova als muntatges. De càstings n’he fet alguna vegada. Abans, quan teníem més temps, un parell de cops per temporada, entre muntatges, ens trobàvem amb actors que ens havien enviat els seus currículums i els fèiem alguna prova. Aquells actors fora de sèrie que tenen una mena de magnetisme especial i molt de potencial els identifiques de seguida. No cal fer-los cap prova concreta, només fent un cafè amb ells ja els detectes. Hi ha una mena d’energia i de brillantor als seus ulls, t’atrauen i tenen una manera d’expressar que ja intueixes que atraparà dalt d’un escenari. Ara bé, aquests són pocs. La majoria d’actors no són d’aquest tipus però també són boníssims. Aquests actors se’n poden sortir o no amb un personatge depenent de si s’entenen amb el director i la seva manera de treballar, si l’espectacle està plantejat d’una manera amb la qual es senten còmodes i si treballen molt. Treballar molt és el més important si vols ser bo. També hi ha un altre factor important que és si comparteixen alguna cosa amb el personatge; que el personatge sigui més o menys extravertit, desprengui més o menys bonhomia o trempera, etc. Tu, com a director has d’encertar-la amb la idea que tu tens de com ha de ser el personatge i l’actor que tries per donar-li vida.
A #AsSocPerla vam iniciar l’any passat l’activitat “La mirada de l’espectador” que confronta disciplines artístiques diferents per acostar nous públics al teatre i per tal de conèixer les inquietuds dels espectadors pel que fa a altres disciplines artístiques. En quins altres àmbits o disciplines busques (trobes) tu noves mirades per l’observació i la creació?
La veritat és que no les busco excessivament perquè, sovint, el que passa quan treballes al món artístic és que acabes no sent un bon consumidor de cultura. Vull dir que a vegades costa una mica, també perquè tinc poc temps lliure i m’agrada poder gaudir de la vida familiar. En el meu cas, trobo inspiració en la pintura, no pas perquè vagi a moltes exposicions en el meu dia a dia, però sí per tota la que vaig contemplar i estudiar de jove: Mondrian, Miró, etc. M’agrada observar-ne les formes, els colors, la llum; pensar en el punt de vista, la manera d’observar el quadre. De petit també havia fet escultura i, en aquest sentit, considero que les formes físiques i les posicions són molt importants en el teatre. A mi em solen dir que m’agrada marcar-les bé i és veritat; és com si els actors fossin escultures que cal col·locar bé a l’escenari.
La música sempre ens rodeja i sempre la tenim al voltant. És potser la forma d’art que et toca més directament i que desperta sentiments de manera més evident. Una altra gran font d’inspiració per mi és el cinema- i ara també les series de televisió- perquè és com el teatre però plasmat a la pantalla. La literatura i la poesia també m’agraden molt: les novel·les per com estan escrites, per com et fan seguir una trama, i la poesia perquè t’ensenya el ritme. Jo sóc molt fan dels còmics, en tinc molts a casa. De fet, els Reis d’Orient sempre em porten mitjons i còmics: Lucky Luke, El Principe Valiente, Tintin… M’agrada la manera en què expliquen les històries, com passes d’una escena a l’altra, què dibuixes i què deixes fora, l’enquadrament, la superposició d’elements, etc.
Quins elements afavoreixen la teva creativitat? Es potencia més a l’inici del procés, en el moment de visualitzar i imaginar el muntatge dins el teu cap? O, al contrari, es desenvolupa més ràpidament quan ja treballes amb la companyia i els actors a la sala d’assaig?
Doncs m’adono que aquesta és una cosa que ha anat variant amb el temps i que també és molt diferent segons el muntatge. Una cosa important a tenir en compte és que la creativitat apareix quan treballes molt. A vegades també apareix a l’autobús o anant d’excursió– jo he muntat obres senceres fent un cim a la muntanya- però normalment va relacionada amb la feina; com més treballes, més flueix la creativitat. Si sóc més o menys creatiu abans o després no t’ho sabria dir. Normalment hi ha unes primeres idees inicials que et serveixen per començar a construir i a donar vida al projecte: unes pautes pels actors, una idea del vestuari, les llums i l’escenografia, etc. Això et serveix per començar a treballar amb l’equip i construir la base del muntatge. Aleshores, un cop tens les peces del puzle cara amunt, endreçades per colors i amb els marges delimitats, és més fàcil col·locar els pilars i anar definint el projecte. En aquest punt tens molts fronts oberts, t’has plantejat ja moltes preguntes i és quan apareix un segon moment de creativitat, el que es dóna a les últimes setmanes del procés d’assaig; quan assages a l’escenari del teatre, amb el vestuari i l’escenografia, i acabes de muntar l’obra. En aquesta fase pot ser que acabis girant i canviant radicalment de lloc algunes peces d’aquelles que tenies col·locades inicialment, però és a partir d’aquell primer ordre que ho fas. Pot ser que el viatge que acabis fent no s’assembli al que havies pensat en un inici però és impossible que surti sense aquella planificació prèvia. Després (somriu), hi ha aquell esclat de creativitat final que apareix tres o quatre dies abans de l’estrena, que és quan prens decisions més dràstiques i fortes, i que consisteix en, per exemple, eliminar una escena, etc. A vegades també passa que, un cop estrenada l’obra, la creativitat torna a aparèixer i t’agradaria tornar a assajar i fer algun canvi més però…
Un projecte recent de La Perla 29 és “La perla petita”, en què col·laboreu amb escoles per acostar el teatre als espectadors més joves. Calen més programes d’aquest tipus? Per què són importants? Creus que en aquest país hi ha cantera de públic de teatre? És el públic infantil-juvenil el gran oblidat de la cartellera teatral?
No sóc gaire amant dels titulars perquè gairebé sempre acaben sent simplificacions que, si no les fa gent molt sàvia, no són gaire fiables. No sé si és “el gran oblidat”. El teatre és molt important a la vida i l’aprenentatge dels nens perquè els ajuda a entendre i expressar les emocions, a aprendre, a organitzar els pensaments i, sobretot, a veure la vida d’una manera diferent. Perquè, si una cosa té l’art, és que surt de dins d’un mateix i és una manera d’expressar-se i de deixar-se anar. L’art et permet capgirar la realitat: a la vida real no podem volar però en un quadre sí, al món real no se’ns permet dir o fer algunes coses que al teatre sí que podem fer, etc. És molt important que els nens despertin aquesta consciència, aquesta pulsió social, artística i humana i que coneguin altres maneres de fer, tant se val si després decideixen seguir desenvolupant-la o no. Per nosaltres la Perla Petita és molt important i ens agrada dur a terme els projectes amb les escoles, nens i mestres amb el mateix rigor que fem les coses pel nostre públic i que treballem amb les nostres produccions, independentment de si després vénen al teatre o no. Ara, és cert que també és important treballar el teatre a les escoles perquè tant mestres i alumnes com les famílies s’apropin al món del teatre, ja que en són espectadors potencials.
Seguint amb la formació de l’espectador, un tema que ens interessa i ens preocupa també des d’#AsSocPerla, què creus tu que manca al sistema de formació actual d’actors, dramaturgs i d’altres professionals del teatre? Què s’hauria de millorar?
La formació sempre és obsoleta en el sentit que la progressia es basa en dir que tot el que està assolit ja és vell, caduc. Per tant, la formació sempre és incomplerta i mai és suficient – a no ser que hagis tingut a Aristòtil per mestre (riu). Ara bé, tampoc és bo que la formació estigui sotmesa als canvis de plans que fan massa sovint els polítics i que no solen ser gaire bons ni estar massa ben pensats. Aquests canvis constants estan només pensats per demostrar que s’arriba a uns objectius que tampoc es demostren mai assolits, ja que en educació els resultats no s’obtenen mai plenament en exercicis curts. Els canvis en els plans educatius s’han de pensar a mig-llarg termini i els han de dur a terme professionals de veritat i això no interessa. Dedicar-se al món de l’educació és de les coses més difícils i els qui ho fan són autèntics herois. Jo no m’hi dedico i no sé dir-te què falta, què cal fer.
El nostre és un país petit, amb uns pressupostos baixos, un sector artístic en situació difícil, unes quotes de públic minses, etc. Penso que el més interessant de la formació artística és l’escola d’art: que entris en contacte amb coses noves, que els professors t’ajudin a veure altres formes, etc.
Alguna assignatura pendent? Potser dirigir una òpera (sabem que t’agrada molt) o una institució o festival cultural (vas dirigir el Centre Dramàtic del Vallès durant 4 temporades)?
Moltes! Hi ha moltes coses que m’agradaria fer més endavant però no te’n sabria dir una de concreta ara mateix. D’òpera sí que m’agradaria dirigir-ne una algun dia i és probable que ho acabi fent. Pel que fa a la feina de gestió pública, en vaig fer al Centre Dramàtic del Vallés però també n’he fet molta des de La Perla 29. He rebut alguna proposta per dirigir algun festival però vaig refusar-la perquè sentia que no era el moment per mi. De fet, per mi un repte és continuar reforçant La Perla 29 i que tots aquests projectes es puguin dur a terme des d’aquí; que aquesta òpera i aquest festival passin aquí, i convertir La Perla 29 en un agent consolidat de teatre públic a la nostra ciutat.
Acaba la frase: el teatre és…
Per mi el teatre és una forma de viure i una forma de mirar el món. Un mirall de la vida. A través del teatre i vivint amb el teatre veus i entens el món.