Qüestionari 2+9 – Joan Garriga

El Joan Garriga ja fa temps que trepitja els escenaris de Catalunya i de tot el món amb el seu acordió i les seves cançons. Fundador i ànima de Dusminguet i La Troba Kung Fu, ha mostrat la seva música per tot Europa, Mèxic i el Marroc, entre d’altres, i els seus discos, gires i cançons han rebut diversos premis. El 2014 va fer la seva primera incursió al món del teatre de la mà d’Oriol Broggi i La Perla 29 posant música a L’Orfe del clan dels Zhao i ara repeteix amb la companyia, posant música i veu als versos de Bodas de Sangre de Lorca.

Fotografia: Bito Cels

 

Què et va fer estimar el teatre? (O, en el teu cas, l’escenari?)

No, ja em sembla bé parlar de teatre. Jo no m’hi dedico normalment però me l’estimo molt. En tinc molts records, principalment associats a sensacions: l’olor d’encens del Patronat de La Garriga, la fusta, la sortida del dimoni per l’escotilló als Pastorets, etc. Aquesta sensació d’espai màgic, d’entrar en un espai diferent on es para el temps i hi passen coses. També tinc molts bons records de les obres que fèiem a l’escola amb els amics, aquesta cosa de disfressar-te i explicar històries. M’ho passava molt bé i no tenia vergonya, la vergonya va aparèixer quan ja vaig ser més gran. Una de les primeres obres que recordo haver vist de petit és el musical La nit de Sant Joan de Dagoll Dagom (1981).

L’escenari sempre imposa una mica però no has de deixar que la por et paralitzi i no et permeti expressar-te. T’ho has de prendre com un joc i una vivència, relativitzar-ne la importància i fer-ho el millor possible per tal de poder donar. En el cas de la música, com que vaig començar de manera molt lúdica amb amics i vaig anar avançant cap al davant de l’escenari de manera progressiva ,a mesura que anava guanyant confiança, mai ho he viscut de manera traumàtica. Ara, està bé que hi hagi aquest punt de respecte que t’obliga a donar el millor i t’ajuda a no perdre l’essència. A mi la sensació més forta que se’m repeteix de tant en tant és la de les audicions de l’escola de música de quan era petit; quan sorties allà sol amb el piano i tothom et mirava. El dia de l’estrena de Bodas de Sangre també la vaig sentir.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Ho associo directament a La Perla 29 i a formar part d’aquesta família. Aquí he conegut una manera de treballar com a col·lectiu que jo sempre he volgut pels projectes i els grups dels que he format part al llarg dels anys. Per mi La Perla és un exemple a seguir i és un honor poder-hi treballar. Sóc ‘un perla’ a mitges, amb un peu dins i l’altre fora, però quan treballes aquí ets un més i veure com treballa aquest equip és bestial. Jo estic al·lucinat.

La proposta musical que heu fet tu i l’Oriol per aquest Bodas de Sangre és un dels plats forts del muntatge i ha tingut molt bona rebuda. Lorca té un gran component musical des del seu vers i molt proper a les músiques populars – que són també la base de la teva música i que han marcat la teva trajectòria. Com us heu plantejat la creació de la banda sonora de l’obra? Ha estat un procés llarg?

Doncs l’Oriol em va comentar fa uns mesos que es plantejava fer aquest muntatge amb quatre actors, va ser una conversa informal, jo no sabia si ell volia que en formés part, però vaig començar a pensar-hi perquè em va semblar una proposta molt interessant. Jo havia llegit Bodas de Sangre a l’Institut i m’havia agradat molt així que la vaig rellegir. Alguna vegada havíem comentat la idea de fer algun projecte amb banda, amb més presència de músics, incorporant al Marià, etc. i l’Oriol també m’havia comentat la idea del cavall i de fer una mena de western al teatre, i a poc a poc i anar-ne parlant, va arribar un moment que l’Oriol em va dir que ja no es podia imaginar el muntatge sense la meva música. Va ser aleshores quan vaig començar-hi a treballar de ple. Per mi és una obra molt musical, molt cantada i amb molt de vers, així que anava anotant al text aquelles parts en les que jo imaginava que hi podia haver música. Lorca era un autor molt vinculat a la música, ja des del seu Romancero Gitano, que va anar passant de la seva formació més clàssica a les músiques populars més obscures, els ritmes gitanos i negres. També tenia aquest amor pel cant antic, aquesta cerca del cant arcaic, aquell cant ancestral que és de veritat, que va més enllà dels tòpics i de la cultura establerta, occidentalitzada. (I que tu amb la teva música també cerques…) Sí, és clar! M’hi sento molt còmode i l’entenc molt en aquest sentit. Aquesta cerca romàntica del cant i el fet d’entendre la música com a part del ritual del sanejament social, que són coses que encara hi són però que es van perdent poc a poc. També em vaig apuntar a classes de flamenc, no tant per fer flamenc – que és molt complicat-, sinó per veure què podia utilitzar del flamenc i la música andalusa, per anar apuntant quins pals em podien servir, i una mica per curiositat també. Ha estat un procés molt laboriós.

(Ha estat més fàcil aquest procés que el de creació de la música de L’orfe del clan dels Zhao?) Sí, ha estat més fàcil. Ara ens coneixem més amb l’Oriol i quan em comenta les seves idees ja no m’espanta. (riu) Quan em proposa introduir una cançó de Tom Waitts no només no em sorprèn, sinó que penso que és adient pel muntatge i que l’hi podia haver proposat jo perquè, de fet, coneixent-lo, m’esperava que em proposés The Cure! (riu). Ha estat un procés molt fluid i senzill en aquest sentit. Una cosa bona del teatre és que tu pots anar provant les teves idees però, com que hi ha pocs moments per provar-les realment, tant l’Oriol com els actors et van posant a lloc de seguida i dient-te si les idees funcionen o no. Sigui el que sigui acaba sent fluid perquè no hi ha més remei.

(Costa molt conciliar la vessant del treball actoral amb la feina dels músics?) Molt. Són feines i maneres de treballar molt diferents. Ara, tots els actors han tingut molt bona predisposició amb la música en aquest muntatge i estaven expectants a veure què fèiem, no els importava que gens que provéssim coses i que estiguéssim per allà. Des de l’inici ens han considerat una part més de l’equip i això ens ha ajudat molt. Ens ho han posat molt fàcil i espero que els haguem correspost! (somriu) Al teatre potser estan més acostumats a tenir un músic que els pugui tocar qualsevol melodia en qualsevol moment i nosaltres no som així. Potser el que està més acostumat a fer aquesta feina és el Marc (Serra) que sap quan i com entrar i sortir de l’escena, com acompanyar, etc. Comptar amb ell ha estat un punt a favor. L’Oriol també ens ha donat molt marge per provar coses i fins i tot ens va muntar un petit local d’assaig a la Biblioteca.

Ens pots fer 5 cèntims de les diverses cançons i gèneres musicals que hi heu incorporat? Teniu previst gravar les cançons?

Sí, ho estem gravant. M’és difícil explicar el resultat final del que fem, l’estil. La base de tot és una manera “aflamencada” de tocar la guitarra. No és flamenc; el flamenc és una escola molt exigent i complicada i cap de nosaltres en sap de tocar-lo. Ara, sí que hi ha aquesta manera de rascar la guitarra per acompanyar-se, que es coneix com “a lo barbero”, i que és característica de tota la península i del sud de mediterrani. Agafem també aquesta manera de cantar mediterrània de posar la veu a dalt, que és com un plor o un lament, que ens sentim propera. A partir d’aquesta base, anem incorporant alguns pals del flamenc, de manera molt bàsica, per acompanyar en alguns moments, algunes falsetas senzilles que pel compàs i la cadència crèiem que anaven molt bé en alguns moments: soleás, seguidillas, etc.

Pel que fa a les cançons, cadascuna té la seva història. La Nana del caballo grande surt del propi text. Vaig intentar trobar la partitura de la cançó en un llibre antic, El cancionero musical español de Felipe Pedrell, perquè havia vist que la música venia d’una nana d’Extremadura, però no l’hi vaig trobar, el que hi ha al llibre no té res a veure amb la nana que surt al text. Després vaig veure que Lorca, en una conferència explica que aquesta és una nana de Granada i que ell en tenia cinc versions diferents. Jo l’havia sentida per Camarón, que l’havia gravada al disc La Leyenda del Tiempo (1979) i ell l’havia sentida de Lole y Manuel. Jo vaig partir d’una partitura que sortia a un llibre de Lorca, li vaig canviar el compàs per fer una versió més circular, de nana, i li vaig afegir algun acord.  Frío és una rumba meva que vaig veure que entrava bé al text i l’Oriol hi va estar d’acord. Quan la núvia recorda el lloc d’origen de la seva mare la música que acompanya és una havanera, la trompeta és una composició original per l’obra, etc. Totes les músiques i cançons tenen una explicació en el seu lloc.

En aquesta ocasió, tot i que acompanyat de la banda, et veiem en un rol una mica semblant al dels joglars en algun moment, explicant part de la història amb les cançons i recitant i passejant-te per l’escenari amb aquesta actitud, a la manera dels joglars. Personalment penso que el paper t’escau i que te’n surts molt bé. T’agrada aquest rol?

Sí. Aquesta idea d’introduir aquest nou element, aquesta figura que fa una mica de nexe entre els músics i la banda és de l’Oriol i penso que dona molt de joc. És una figura comodí que fa de narrador. Al text aquesta figura no hi és però se l’hi pot trobar, ja que totes les cançons funcionen una mica com a resum: anticipen el que ha de venir o expliquen el que ha passat.  Això és el que feien els joglars. A més, la figura del joglar simbolitza el cant del poble. Quan parlem del poble parlem de la cultura i dels morts -també  presents amb els esquelets que acompanyen la banda. El cor del teatre clàssic és la cultura, el que ha viscut abans la gent, la història del poble que t’empeny. I la tragèdia i Lorca tenen molt a veure amb això. Jo m’hi trobo molt còmode en aquest paper, està molt fet a la meva mida. Ara, també entenc que hi hagi gent a qui no li agrada o que pensi que no es correspon amb la seva idea de l’obra o del teatre de Lorca.

És la teva segona vegada dalt dels escenaris amb La Perla 29 després de L’orfe del clan dels Zhao. (la tercera si comptem les teves experiències amb el Tortell Poltrona) T’hi has sentit més còmode aquest cop? Es nota l’experiència acumulada? Et veurem de nou al teatre?

Amb el Jaume cada espectacle, cada directe, és diferent, però sí, a nivell escènic sí que té a veure i es nota l’experiència acumulada. Igual que amb la música, vas superant etapes i dificultats i trobant-te’n de noves, però també vas guanyant seguretat. En aquest muntatge dic tres frases, cosa que fa tres anys m’hagués semblat impossible! (riu). Actuar és una feina molt difícil i jo no puc dir que tingui experiència com a actor. Damunt l’escenari sí, però actuar és una altra cosa.

M’agradaria repetir, sí, tot i que no sé si depèn de mi. Del teatre m’agrada molt sentir com la gent escolta i que et pots expressar d’una manera diferent, més a prop. Una altra cosa que em va impressionar molt quan vam fer el Zhao -i que em sembla que ja us vaig comentar- és el silenci. Al teatre és juga amb el silenci i les pauses i en canvi en el món de la música no, jugues amb la continuïtat i el ritme, amb el soroll. Personalment, veig aquesta obra molt rítmica. Sé que hi ha gent a qui li ha molestat una mica la música en alguns moments però penso que aquesta obra està en un punt entremig. Sí que posaria una mica més de teatre al món de la música. Jo acostumo a tirar de la improvisació, canviant el repertori a cada concert i adaptant-te a cada lloc, però aquesta cosa de la repetició en el teatre, de tenir les coses pautades i de que l’escena sigui sagrada que és molt bonica i que li dona molta força. Treballar amb aquests grans actors i en aquest muntatge ha estat un privilegi, sóc molt feliç!

Aquest cop, a banda del Marc Serra “El Perla de la guitarra”, t’acompanya a l’escenari el Marià Roch, un vell conegut teu. Com heu viscut aquesta nova experiència conjunta?

Amb el Marià fa molts anys que coincidim i que ens coneixem. Amb Dusminguet ja havia tocat amb nosaltres alguna vegada i la Troba la vam començar amb ell i, és clar, som un equip. M’ha anat molt bé tenir-lo aquí. De la mateixa manera que el Marc em dóna aquest punt de seguretat amb el teatre perquè en sap molt i és un molt bon guitarra, el Marià em dona molta tranquil·litat. Sé que és un gran baix, que entén com funciona tot i què s’ha de fer en cada moment; és un gran pilar per mi. Aquesta seguretat m’ha permès volar molt més. (Ell ho ha gaudit?) Això li hauries de preguntar a ell (riu) però jo crec que s’ho està passant molt bé, això és un luxe per nosaltres.

Algun projecte amb La Troba Kung Fu per al futur immediat?

Jo ara tinc bastantes cançons fetes i amb el Marià i el bateria, el Rambo, vàrem començar a fer una gira a la primavera per provar-les. La idea ara mateix és treballar una cosa més petita perquè la Troba s’havia fet molt gran i alguns dels components també tenien ganes de dur a terme altres projectes, així que de moment estem en pausa. Els concerts que vam fer a la primavera van anar molt bé, però ara hem volgut parar i posar tota l’energia a l’experiència del teatre. De cara a la tardor m’agradaria gravar aquestes cançons, però hem de mirar com ho fem. Ens hem d’espavilar perquè ara tenim el sou del teatre però a partir de l’octubre ja no hi serà i la veritat és que vivim tots bastant al dia.

Quin diries que és l’estat de salut de la música a Catalunya?

Jo trobo a faltar música a les cases i als bars, als llocs públics; que es toqui als bars, que la gent agafi la guitarra a casa. Depenem d’això, això és el que és realment important: el dia a dia és el que fa viva una música, fa cultura, que la música formi part dels nostres vides. Penso que en alguns espais n’hi ha més que mai però en d’altres no i va a pitjor. Una mica com la població, cada cop som més i els extrems són més oposats. El món va canviant i no puc jutjar. Hi ha coses que no m’agraden i coses que sí. Els músics cada cop en saben més, la gent jove té més eines, té més formació i toca millor, la gent és més professional. La crítica va més per la societat, cada cop hi ha més lleis, tot està prohibit. Em posa una mica trist.. Jo tinc un punt melancòlic i romàntic, trobo a faltar les fogueres de Sant Joan!  Quan les coses no m’agraden, agafes la guitarra, et poses a tocar i au. Tinc molt bon record de les vegades que el meu pare em tocava la guitarra.

Sabem que ets un gran lector. Què llegeixes actualment? Alguna altra recomanació cultural per l’estiu?

Vaig a èpoques, a vegades llegeixo més i d’altres menys. M’he passat la primavera llegint llibres de flamenc i de la vida de Lorca (riu) Ara m’estic llegint Intemperie de Jesús Carrasco.  Un amic meu acaba d’obrir una llibreria a la Garriga, Strogoff, i és fantàstic perquè vas allà i et recomana lectures. El proper  serà Estirpe de Marcello Fois.

Acaba la frase: “La música és…”

La música és viatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.