Titulada en disseny de moda a l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda de Barcelona l’any 2000, la Berta Riera és col·laboradora habitual d’Oriol Broggi i La Perla 29 i la responsable del vestuari de muntatges com Una giornatta particolare (2015), L’Orfe del clan dels Zhao (2014), 28 i mig (2013) o Incendis (2012), entre molts d’altres. Ha treballat amb les figurinistes M. Rafa Serra, Nina Pawlowsky, Georgina Viñolo, Bàrbara Glaenzel i Míriam Compte i amb directors com Àlex Rigola, Pau Roca, Albert Espinosa, Pau Miró, Carlota Subirós i Jordi Casanovas. També ha estat reconeguda amb el Premi Butaca de vestuari pels muntatges L’Orfe del clan dels Zhao (O. Broggi, 2014) i Alícia, un viatge al país de les meravelles (C. Subirós, 2010) i nominada als Premis de la Crítica 2015. Aquest estiu podeu gaudir dels seus dissenys de vestuari en dos muntatges molt diferents: Bodas de Sangre (Oriol Broggi) al Teatre de la Biblioteca de Catalunya i Un tret al cap (Pau Miró) a la sala Beckett.
Què et va fer estimar el teatre?
Me l’estimo molt el teatre, si no l’estimes no t’hi pots dedicar! M’agrada el teatre perquè és un lloc que et transporta, un lloc on la imaginació preval sobre la realitat.
Què vol dir, per tu, ser “un perla”?
Per mi ser ‘un perla’ vol dir formar part d’una família, d’un grup d’amics i una gent que fa que puguis dur a terme projectes insòlits i sense complicacions.
En què consisteix la feina del figurinista/ disseny de vestuari?
Doncs d’entrada es tracta d’acompanyar els actors en la creació dels seus personatges i d’acompanyar el director a l’hora de crear la plàstica que necessita pel muntatge de l’obra, conjuntament amb el disseny de llums, l’escenografia, etc. Crear un vestuari que ajudi els actors a donar vida al personatge i al director a crear l’estètica de l’espectacle.
Com treballes les teves propostes?
Primer llegeixo el text i, si hi ha referents de muntatges anteriors, en busco imatges. Després pregunto al director quina idea té per l’espectacle i busco referents estètics d’altres àmbits que penso que poden ajudar a crear el vestuari: imatges de sèries de televisió, d’obres d’art, del món de la moda, de la fotografia, etc. A partir d’aquí faig una proposta, sempre tenint en compte el pressupost, el temps i la infraestructura de què disposo; hi ha teatres o companyies que disposen de grans magatzems de vestuari d’on pots treure moltes coses, muntatges que disposen de més pressupost per a la confecció de vestuari, etc. Aquests tres factors són molt importants i condicionen la proposta que puguis plantejar pel disseny de vestuari. Pel que fa al com t’organitzes, també depèn de cada producció i de l’equip de què disposes. Jo faig el disseny, a vegades fas figurins i d’altres treballes a partir d’un collage d’idees, i a partir d’aquí comences a treballar amb l’equip de producció. M’encarrego de tot el que són compres, de buscar, trobar i comprar les peces, les robes i els materials, i d’encarregar i supervisar la confecció i les proves del vestuari. Jo no confecciono perquè per això hi ha les sastresses i els sastres especialitzats, que fan la seva feina molt bé, això no vol dir que si s’ha de cosir alguna cosa no ho faci. Normalment es treballa amb tallers externs, però també hi ha excepcions; per exemple, en el cas de L’orfe del clan dels Zhao, La Perla 29 va muntar un taller de vestuari a la Biblioteca. A mi m’agrada molt fer els envelliments de vestuari: tenyir, envellir o modificar peces que has comprat d’una manera i que s’han de treballar perquè siguin com vols per a aquell muntatge. Aquesta part del procés m’agrada molt i moltes vegades acabo fent-la jo mateixa, a vegades per qüestió de pressupost, d’altres perquè és més fàcil per mi fer-ho directament que no haver d’explicar a algú la idea que tinc al cap, però sobretot perquè m’agrada molt fer-ho. En el cas de Bodas de Sangre, he fet els rams, la corona de la núvia i el mantó de la lluna.
Què ens pots explicar del vestuari de Bodas de Sangre? Com us l’heu plantejat amb l’Oriol?
Treballar en un muntatge de Lorca em feia il·lusió perquè no n’havia fet mai cap. Bodas de Sangre és un text que m’interessava molt perquè és un text sobre les dones -que no n’hi ha tants- i que retrata el món femení de l’època, el tema del dol i el llast que porten les dones en aquesta societat. Lorca dóna moltíssima informació sobre com ha de ser la plàstica de l’obra i el vestuari, el text és ple d’acotacions detallades i molt descriptives del tipus: “el vestido del novio es de pana negra” o “la novia lleva un vestido estilo 1900 con enaguas” etc. així que vaig començar per desglossar tota aquesta informació per escenes. Jo sabia que faríem aquesta obra des de principi de temporada però no sabia quan començaríem a assajar ni tampoc qui faria cada personatge així que no podia fer una proposta molt concreta. Vam acordar amb l’Oriol que el vestuari seria en blanc i negre, sense escala de grisos, accentuant molt el negre per reflectir el dol i per aconseguir millor les imatges que Lorca mateix pretén donar al text. Quan vam veure els dibuixos fets només a base de negre i blanc, amb només algun tret puntual de color, ens va agafar una mica de vertigen, ja que era una aposta molt minimalista i arriscada, però vam tirar endavant i ha sortit bé. Vam decidir que faríem un vestit negre per les tres noies: inspirat en els anys trenta, amb teixits gruixuts, sense ser molt rics, de cotó però amb textura perquè no fossin massa plans; i pels actors camisa blanca i pantalons negres – els músics tenien un tractament a part. A partir d’aquesta base, vam anar afegint els elements que ajuden a canviar de personatge: els davantals, les mantellines i els mantons, les armilles, les jaquetes, els barrets, etc. Només hi ha transformació complerta quan apareixen la luna i la mendiga i els llenyataires, que són els moments més surrealistes de l’obra i ens permetien trencar el codi. Tot això ho vam anar treballant directament durant els assajos, anar provant les idees etc. De fet, hi ha imatges dels assajos en què els actors duen alguns complements que finalment no surten a l’obra. Ara, l’obra funciona i els canvis de personatge surten bé perquè els actors ho juguen molt bé i ho acompanyen amb el cos i les seves interpretacions, són molt bons!
I què ens pots dir del vestuari d’Un Tret al cap, que estrenarà la sala Beckett aquest Grec?
El vestuari d’Un tret al cap és un món completament diferent. El Pau Miró escriu obres de personatges, ell crea uns personatges i els fa explicar-te una història. En aquest cas, és una obra contemporània amb tres protagonistes femenines, tres dones en conflicte amb elles mateixes. L’obra demanava un vestuari contemporani i poc construït. Vam veure que funcionava molt bé quan elles venien als assajos amb la seva pròpia roba i vam anar treballant sobre això. Jo havia agafat imatges de dones reals amb semblances amb els personatges: periodistes, autores de contes infantils, etc. i, a partir d’aquestes imatges i de les mateixes actrius, hem creat el vestuari, tot buscant una cohesió cromàtica amb l’espai.
Recordes com us vau conèixer amb l’Oriol? La teva primera col·laboració amb La Perla 29?
I tant! La meva primera col·laboració amb La Perla 29 va ser amb El Rei Lear (2008), em van trucar perquè necessitaven algú que els fes manteniment de vestuari perquè es mullava molt i s’embrutava de fang a cada funció i volien algú que es fes càrrec del manteniment de les peces durant les representacions. Suposo que em van contactar a través de la Paula Bosch, que en aquell moment era escenògrafa. Ho recordo perquè m’acabava de comprar un mòbil nou i la primera trucada que vaig rebre va ser la de la Bet Orfila (somriu). Jo havia coincidit amb ells al TNC quan l’Oriol estava preparant El cercle de guix caucasià (2008), perquè jo aleshores feia de sastressa, fent reforç als matins, però no ens coneixíem personalment. I des d’aleshores, hem col·laborat unes quantes vegades.
Si et demano de quina de les teves produccions de vestuari per La Perla 29 et sents més orgullosa, quina triaries? Per què?
Ui, és que jo sóc l’eterna insatisfeta (riu). Sempre em passa que voldria haver fet una mica més, haver tingut més temps, etc. M’encanta el que vam fer amb L’orfe del clan dels Zhao però, fins i tot així, m’ho miro i penso que podia haver estat més perepunyetes amb algunes coses, acabar certes coses d’una altra manera. Sempre em passa igual. Ara també estic molt contenta amb la proposta que hem fet per Bodas de Sangre perquè és una cosa que tenia moltes ganes de fer i la proposta ha funcionat molt bé i és bastant fidel a la idea que jo tenia a l’inici.
Has treballat amb l’Oriol però també amb Alex Rigola, Sixto Paz, o més recentment amb Pau Miró. Hi ha molta diferència entre la manera de treballar d’aquests directors? Hi ha algun mètode amb el que et sentis més còmode?
Ui sí, són molt diferents, cadascun d’ells és un món. No et podria dir quin mètode prefereixo, a mi em diverteix molt canviar de director. M’interessa i m’enriqueix molt. Amb l’Alex Rigola vaig començar fent d’ajudant de vestuari i vaig acabar fent de figurinista dels seus muntatges. Van ser uns quants anys treballant amb ell en què vaig aprendre molt, vaig créixer amb ell. Després d’aquest període treballant amb ell, quan després vaig poder començar a treballar amb altres companyies, per mi va suposar veure altres maneres de treballar el teatre que no coneixia, veure altres maneres de funcionar. Aquest món va com va i a vegades també és una mica difícil treballar amb directors nous; sovint la gent t’encasella amb un director o un teatre i et situen pel que has fet fins aleshores i no pel que pots arribar a fer. Amb l’Oriol cada muntatge és molt diferent i això s’agraeix. També va a temporades, aquest any he treballat molt a la Sala Beckett però no hi havia treballat mai. L’escenari ideal per mi és anar canviant per aprendre noves maneres i anar-te enriquint, però sempre m’agrada poder tornar a treballar amb els “meus directors”, perquè un cop hi treballes te’ls fas teus d’alguna manera (somriu).
Has guanyat premis Butaca pel teu disseny de vestuari a l’Orfe del clan dels Zhao i Alicia al país de les meravelles (2010) i has estat nominada als Premis de la Crítica. Què suposa per a tu rebre aquests premis?
Home, fa molta il·lusió! Només el fet de la nominació ja és un reconeixement. Els premis t’aporten satisfacció, la felicitació de la gent, etc. També t’ajuda a que et coneguin més més però tenen una importància relativa.
Sempre has treballat fent disseny de vestuari en el món de les arts escèniques? Tens alguna assignatura pendent, potser vestuari per algun altre mitjà (cinema o televisió) Et veus fent de dissenyadora de moda o fent algun altre tipus de projecte?
Jo ja vaig estudiar disseny de moda en una escola on feien disseny per a espectacles perquè ja tenia clar que això és el que volia fer. Ara, d’assignatures pendents en tinc moltes. El món de la moda és complicat, l’he estudiat i sé com funciona però no m’interessa massa. Sí que m’agradaria molt fer una òpera. No és que m’interessi especialment el món de l’òpera, no el conec, però sí que m’agradaria fer el disseny de vestuari d’una òpera, per l’estètica i la plasticitat que comporta. També vaig fer un taller de barreteria amb la Nina Pawlowsky i he fet altres tallers (sabateria, etc.) i m’agradaria aprendre més coses dels oficis del món del tèxtil, no descarto aprofundir-hi més algun dia. Sóc una mica tastaolletes i m’agrada anar aprenent oficis. En aquest món mai hi ha res segur i no et pots tancar portes. També m’agradaria marxar a viure a l’estranger una temporada.
Ets consumidora de cultura? De quina mena?
Vaig bastant al teatre i també m’agrada la literatura i la música.
On et podem trobar quan no treballes? Com desconnectes?
Depèn, m’agrada molt viatjar i procuro fer-ho. Ara desconnectaré a Formentera que és un lloc meu de la infància.
Acaba la frase: “el pitjor que li pot passar a un figurinista al teatre és…”
No ho sé.. que desaparegui el vestuari? (riu) El pitjor que et pot passar suposo que és que no t’entenguis gens amb l’actor, que tingueu punts de vista molt oposats. Cada actor té les seves manies i les cartes que et toquen has de jugar-les a favor teu, sinó no te’n surts.