Del cinema al teatre o del teatre al cinema? Acció o veritat? En quin moment l’actor i l’actriu es transformen en personatges? És el cinema tan bon aliat i tan bona font per al teatre com ho ha estat històricament el teatre per al cinema? O és més aviat un ‘fals amic’ (com es diu en teoria de la traducció), ple de trampes i perills?

Aquest era el punt de partida de la conversa que Jordi Balló, professor de Comunicació Audiovisual i director del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, i Antonio Monegal, catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada també de la UPF, van tenir ahir dimarts 14 d’abril a la Biblioteca de Catalunya, seu de La Perla 29, en un acte organitzat per l’ #AsSocPerla i al qual van assistir una setantena de persones.

Tant Balló com Monegal van començar constatant que el que diferencia el teatre del cinema és aquesta “experiència viscuda” que el teatre proporciona. En cinema, l’obra queda tancada, fixada, mentre que en teatre aquesta varia a cada representació, queda oberta, i que si el cinema està en crisi i el teatre no, aquesta en podria ser una de les raons.

Monegal va afirmar que vivim en una era de simulació i que per això tenim “ànsia de realitat”, una necessitat que el teatre ens pot ajudar a cobrir. Aquesta noció de veritat s’aconsegueix mitjançant una sèrie de recursos i artificis, que són diferents en cinema i en teatre; per tant, és necessari fer un “exercici de traducció” d’un gènere a l’altre. Balló va afegir-hi que aquestes estratègies no són sempre artifici, sinó que la veritat es pot assolir també mitjançant la connexió emocional en el treball dels actors; la ficció contemporània necessita deixar una “traça” o marca als actors, provocada per aquesta experiència viscuda, cosa que el cinema ha après del teatre.

Però, en quina direcció es guanya més realitat? “El teatre té més realitat, però el cinema és més realista”, deia Monegal. Que la llàgrima d’un actor sigui real o no, no té importància per al cinema, però en té molta en teatre.

Aquest anhel de realitat evoluciona i varia culturalment i cada moment intenta respondre-hi de manera diferent. “El cinema ja és un referent cultural per si mateix (com el propi Shakespeare) i, per tant, es pot referenciar”, apuntava Monegal. Tots dos professors van senyalar com a molt interessant aquesta interpel·lació entre els dos gèneres i el valor del risc dels directors que aposten per aquest exercici per aportar coses noves al món cultural. Estem molt acostumats a passar del teatre al cinema però no tant a fer-ho a l’inrevés, i és interessant veure com el llenguatge cinematogràfic s’ha introduït al món del teatre: “Els directors de teatre pensem en ‘planos’”, deia Oriol Broggi des del públic. El cinema pot haver fet un pas enrere però ha deixat una llavor, el seu llenguatge, present, no només al teatre sinó a molts altres àmbits del món cultural.

Seguint amb aquesta línia, Balló va apuntar també a la proliferació de pantalles als escenaris de teatre, sovint com a finestres al món, d’altres vegades com un personatge més –com en el cas de Cels– i com aquest desig de pantalla té a veure amb la proximitat i el primer pla, però també amb un anhel de permanència, d’anar contra la naturalesa fugissera del teatre. Les pantalles són molt presents a la nostra quotidianitat i condicionen la nostra experiència de realitat. En el cas del teatre però, apuntaven des del públic, cal vigilar, ja que a vegades la pantalla guanya al teatre.
La manera de consumir el cinema ha anat canviant i ara ho podem fer de maneres i en condicions ben diverses, mentre que el teatre només pot ser consumit d’una manera, i aquest fet també condiciona de manera molt important l’impacte i la relació que els dos gèneres tenen en l’espectador.

Un debat molt interessant i que esperem poder continuar en una altra ocasió. Si el voleu reviure, teniu el vídeo disponible aquí.

Marta López Carabí
Sòcia #80 d’#AsSocPerla