28 i mig. Molt més que Fellini

Escric aquestes ratlles amb el cervell ple de les paraules, sí, però sobretot de les imatges i de la música d’aquest espectacle tan ric i complex que és 28 i mig.  Un espectacle en què “la nit és dia i la matinada no arriba” i en què l’espectador es pregunta: “què faig amb la lluna plena, que em crema per dintre?”

28 i mig és un espectacle amarat d’energia, de la vostra energia, que esclata en moments de joia absoluta per ficar-se al cor i al cos de l’espectador, que en alguns moments voldria aixecar-se i pujar a l’escenari per combregar de la vostra celebració. Perquè allò que comença com una reflexió acaba convertint-se en una festa, en una Invitació a la vida.

Allò que parteix clarament com una sotragada en un moment de crisi -què més “crític” que començar amb l’inici de la Divina Comèdia!- d’un creador que es pregunta pel sentit de la seva feina i, per extensió, de la seva vida, acaba amb una confessió d’humilitat, amb una mirada cap al seu propi interior, amb una invitació a començar de nou des de l’autenticitat i la simplicitat i amb un cant a la vida.

28 i mig fa servir el film de Fellini com a pretext i com a referent, però sobretot com a mètode i com a mirall on reflectir la pròpia obra, l’experiència teatral de la Perla i del seu director, l’Oriol Broggi. Per això i perquè l’Oriol és més director que dramaturg, el text és ple de fragments d’autors i obres que admira: Pirandello, Shakespeare, Scola, Espriu, Kantor, De Filippo, Bergman, Estellés, Txèkhov, Salvat-Papasseit…. i Fellini. Sobretot la darrera part, molt corregida i augmentada en comparació a la versió del 2013 i molt connectada amb el film del director italià.  És aquí on el text -el director- vol agafar més gravetat i més gruix de reflexió íntima, però no pot perquè la disbauxa del món, de la troupe i de la vida el catapulta cap al caos i la festa, i d’aquí aquest regust de manifest radical de la felicitat que acaba tenint l’espectacle. Al capdavall, com tantes vegades, Apol·lo i Dionís es tornen a barallar a l’escenari.

Després de la coral interpretació de bona part del primer cant de la Divina Comèdia (“nel mezzo del camin de la mia vita mi ritrobai n’una selva oscura che la dretta via era smarrita”), l’espectacle comença amb uns emocionants fragments d’Una giornata particolare, en què el professor i Antonietta dialoguen sobre les frustracions i el sentit de les seves vides. I a partir d’aquí el teatre guanya terreny i assistim a un assaig estrany esquerdat per la presència d’uns personatges que no volen morir. I la reflexió sobre el teatre s’introdueix com el galop d’un cavall en l’espectacle: “el teatre és una mentida que diu la veritat”, “els personatges són més reals que les mateixes persones”… i la reflexió acaba amb una frase -que es torna a repetir més endavant- empenyorada de Fanny i Alexander i que és tot un manifest: “A fora hi ha el món i la seva realitat. Però de vegades el nostre petit món aconsegueix reflectir-la i ens revela una mica del seu misteri… O potser oferim als qui ens venen a veure l’oportunitat d’oblidar durant un instant el rostre sever de la realitat i la duresa del món exterior… El nostre teatre és un refugi.” La grande magia!

I tot això acaba amb l’entusiàstic pregó de Jaume Sisa convocant els actors i les actrius, els slaltimbanquis, els mags, el coreògrafs, els dansaires… i la màgia es produeix i s’aixeca el teló i els actors i els saltimbanquis i els músics i els pallassos apareixen de debò i la festa comença i ja no s’acabarà mai del tot, malgrat el desig del director/ dottore/Fellini d’abandonar, de fer fora els seus dimonis i la seva malenconia… perquè els personatges i els còmics exigeixen el seu tribut, la seva veu, el seu ofici, la seva oportunitat… Perquè la vida demana pas.

Tot això no seria possible sense una troupe d’actors extraordinària que Broggi ha sabut modelar, harmonitzar i esprémer: actors i actrius entregats, que toquen el violí, el saxo, el piano o la bateria, que ballen si convé, que canten òpera d’una manera impressionant, que agafen la càmera i enregistren. I que són capaços d’interpretar qualsevol registre i canviar-lo de forma gairebé instantània. Amb la intensitat de la Clara Segura -molt més que una actriu superba en aquest espectacle-, les transformacions i la comicitat inestroncables de la Laura Aubert, la sòlida contundència de la Màrcia Cisteró, la convicció i la naturalitat de l’Enrico Ianniello, la professionalitat i solvència de Xavi Boada, la sensibilitat dramàtica de Guillem Balart, les múltiples habilitats de Blai Juanet, la treballada candidesa de Montse Vellvehí. Però sobretot la feina d’equip, els petits detalls, la feina de cadascú posada sempre al servei del grup i de l’objectiu comú. Inoblidables desgavells de la darrera part de l’obra!

I tampoc no ho seria sense la música, les cançons i la veu esquerdada de Joan Garriga, que subratlla i multiplica les qualitats poètiques d’un espectacle ple de sensibilitat i de joia, que ens acosta molt a la primavera feliç i eterna que ens promet aquesta peça tan singular i tan vital.

I al final, esclar, Itàlia, l’amor per Itàlia. Com un mite, com un paradís desitjat i mai no atès, com un amor que t’espera de nit, furtiu, com una Ítaca per a aprenents d’Ulisses com ara nosaltres, que viatgem amb una barca petita i fràgil, potser sense orsa ni timó, però plena d’il·lusions.

Llarga vida a la Perla29! No hi ha cap companyia al nostre país que treballi amb la paciència i l’amor d’un artesà com ho feu vosaltres. Llarga vida a la Perla29, una companyia privada que fa el teatre públic que necessitem. Si no existís, l’hauríem d’inventar.