Diàleg potent aquest segon del cicle “El públic i la direcció escènica”, organitzat per #AsSocPerla, amb dos grans personalitats i directors d’escena del teatre català dels últims temps: d’una banda, Sergi Belbel, i de l’altra, Oriol Broggi. I amb unes intervencions d’un públic que cada cop està més present.

Moderat per Cisco Vila, company i membre de l’#AsSocPerla.

 

PRIMERA PART: PARAULES DE DOS GRANS DE L’ESCENA

El primer en encetar el diàleg és Sergi Belbel, fent una introducció històrica per arribar a presentar-nos com es va definir per primera vegada l’espectador, i comença explicant el següent: “L’art del cinema ho trastoca tot, i aleshores és aquí on el teatre ha de competir i ha de presentar coses diferents”.

I com ho fa el director escènic perquè el teatre sigui diferent? Els directors ens ho expliquen:

La mirada
Què té el teatre de diferent per començar? Mirades. La mirada exterior de l’espectador, i la mirada o lectura del director. Ens explica Sergi Belbel que és André Antoine, considerat l’inventor de la posada en escena moderna amb el seu Théâtre-Libre, Teatre Lliure al segle XIX, el primer que veu realment la necessitat que una persona sigui la mirada exterior.

“Aquesta mirada exterior és el primer espectador”. Alhora, també ens explica que el director és l’espectador primer, el primer mirall que tenen els actors. I el director és qui acaba conduint tots els elements de la teatralitat perquè conflueixin en el que anomenem “una lectura: una mirada o punt de vista que el director vol compartir amb la mirada dels espectadors”.

El context
Però, a més de la mirada, en el teatre existeix el context, l’espai on es comparteix, i aquest influeix. Sergi Belbel continua explicant-nos: “Moltes vegades treballem en entorns diferents, en teatres diferents, i en formats diferents. No és el mateix un format gran, que mitjà o petit”. Ens explica que cada format porta implícita una manera de fer diferent. “Si tu saps que has d’anar a petar a la sala gran del TNC, hi ha certes coses que ja saps que el mateix espai no les afavoreix, com les subtilitats; si vols fer una obra dramàtica i íntima, no és un bon espai per fer-la”.

Els actors
I també hi ha els actors: “Moltes vegades és molt fàcil per a un director dir com han de fer les coses, però després tu et retires, i és ell (l’actor) qui ha de donar la cara, allà, cada dia”.

I Oriol Broggi, que va començar com a actor i ajudant de direcció d’en Sergi Belbel, s’estrena en la conversa explicant-nos-ho: “El Sergi era professor meu i jo vaig ser alumne seu dins i fora de l’aula, perquè vaig ser ajudant de direcció d’ell durant un temps”.

El públic
Oriol Broggi parla de com el públic és un agent actiu, “el públic com l’altra cara dels actors i els creadors”; i ho introdueix amb una referència al paper que té l’Associació d’Amics de La Perla 29 i també proposant una reflexió al voltant del procés pel qual el públic esdevé un ésser col·lectiu actiu: “És evident que tots estem d’acord que el públic és un agent actiu, perquè si no, no estaríem entre altres coses en l’Associació Amics. Quan es fa la representació, hi ha els actors i els espectadors; el més difícil i interessant és determinar per què l’espectador és actiu i com acaba sent actiu”.

Broggi també ens explica que hi ha dos nivells de relació amb l’espectador mentre s’està fent l’espectacle: “un primer nivell és l’horitzontalitat i l’altre, la verticalitat”, prenent com a referent teòric el llibre Semiòtica teatral, d’Anne Ubersfeld, “un llibre molt teòric i espès”, ens diu, però que enuncia aquests conceptes i que ens permet entendre el per què de l’activitat del públic.

“El espectador no sólo está obligado a seguir una historia, una fábula, sino a recomponer en cada instante la figura total de los signos que concurren en la representación”. És a dir, ha d’anar entenent el que el director li vol explicar: que sembla que s’estimen, però que no s’estimen tant; que la llum és molt freda, perquè la situació ho està; els actors van vestits així perquè són hippies o van vestits amb túniques perquè són grecs.

Interacció entre creadors i públic
I quan es dóna la interacció entre creadors i públic, què passa? Doncs que apareixen els signes: tos, riures i silencis, i cal tenir-los present, i si es pot, controlar-los, per si de cas.

I Sergi Belbel ens posa en el següent context per explicar-nos la importància dels mateixos: L’estiueig de Goldoni, el primer espectacle que va fer a la Sala Gran del Teatre Nacional, l’any 2000. Oriol Broggi també hi era, com a ajudant de direcció.

“Hi havia un moment, no sé si ho recordes, que hi havia el Lluís Soler i la Laura Conejero, que era la protagonista, i tenia un monòleg al final del primer acte, i en acabar el monòleg, en Lluís Soler deia: «Jo aquesta dona no la voldria ni per tot l’or del món». I ho deia d’una manera que ens pixàvem de riure. Cada dia en els assaigs durant dos mesos, jo deia: Ja veuràs, 800 persones a la sala gran, quan diguis la rèplica, Lluís, ja veuràs com riuran. En el primer assaig amb públic, primera prèvia, tot el teatre ple, la Laura Conejero acaba i el Lluís diu: «Jo aquesta dona no la voldria ni per tot l’or del món». Silenci sepulcral. Dius: No pot ser. L’endemà: el mateix. Jo podia haver dit: Bé, m’he equivocat; aquesta rèplica em fa gràcia a mi, i a cap dels 900 els fa gràcia. Sabeu què passava? Doncs que en ser el primer espectacle al Teatre Nacional, no es calibraven les distàncies de l’espai. La Laura Conejero i el Lluís Soler estaven separats per una distància d’onze metres, i en el temps que trigaves de mirar l’un i l’altre, l’altre ja havia dit la frase. Quan la Laura acabava el seu monòleg i el Lluís acabava la seva frase, encara estàvem girant el cap. Vam fer que la rèplica del Lluís es retardés uns segons, el temps necessari perquè els espectadors tinguessin temps per girar el cap i dirigir la mirada cap al Lluís. A la tercera prèvia, tot el teatre ple, van fer-ho així i el públic va aplaudir: van fer aquell riure que acaba en aplaudiment. O sigui, del no res a això; i la indicació no va ser: sent el personatge, va ser una cosa tècnica”.

“Són signes que ens posen molt nerviosos als directors, perquè com els controles? Realment, sembla que se t’escapi l’obra en aquells moments. Però, hi ha signes. El públic admet signes. I també és la nostra feina saber-los provocar o saber-los conduir, aquests signes. I els ulls i els cors d’actors i espectadors s’uneixen i es parlen, i el director sembla que no sap on posar-se en aquest vincle tan intens”.

Afegeix Broggi: “Enllaçant amb una altra idea que volia treure avui: Potser l’espectacle no és meu, ho he llegit. Potser l’espectacle és una línia fina entre els ulls i els cors dels actors, i l’espectador. En el cas de Shakespeare és clar, i jo també ho he experimentat en el cas del Mouawad, que hi ha moments que són tan intensos, que van directes a l’espectador a través de l’actor, i, a vegades a través del personatge. En aquesta cosa tan íntima entre l’espectador i l’actor, jo com a director-autor, no sé on posar-me. I això també ens passa a nosaltres: a estones ajudes molt l’actor; i a estones l’actor diu: Quita, no m’atabalis”.

Belbel confirma: “Sí, però aleshores s’entra en una zona en què els actors agafen la complicitat amb els espectadors, i jo em sento estranger. Vosaltres (espectadors) mireu l’horitzontalitat de la història i com us l’expliquen, i l’eix vertical és el que fa el director. Són els signes que es van superposant a la història, i que a tu et fan riure, plorar… I és per l’horitzontalitat que la verticalitat s’aguanta”.

I l’autor, pensa amb l’espectador? Sergi Belbel respon: “Jo ara fa temps que no escric, però jo no penso tant en l’espectador quan sóc autor. Com a autor, entres com en un estat com amb la droga, un estat d’alteritat”.

 

SEGONA PART: LA INQUIETUD DELS ESPECTADORS VERBALITZADA

Després de la lliçó magistral que ens donen els directors, les aportacions dels espectadors, cada vegada més actius i implicats, continuen elevant el nivell de la conversa. Els temes que plantegen les espectadores actives giren al voltant de les qüestions següents:

Espectadora: “Quin paper té el director perquè un muntatge t’agradi o no?”

Sergi Belbel: “És evident que la direcció escènica és importantíssima, però la direcció escènica no és el director escènic. Moltes vegades, segons el meu punt de vista, hi ha hagut un excés de personalisme, i jo crec que ara en el segle XXI ja no ho és tant; és a dir, les noves generacions estan funcionant d’una altra manera. I és una mica el que ha passat en totes les esferes del segle XX, l’excessiva compartimentació de les coses. Si ets director, ets director. A vegades un fracàs és perquè la suma dels elements no lliga la maionesa. Potser un director té una idea brillantíssima, però no té els actors necessaris per dur-la a terme”.

Espectadora: “Cal modernitzar els clàssics? Per què?”

Sergi Belbel: “Depèn. Si es tracta d’un text que està a les ments de tothom, o aportem una cosa diferent, o expliquem per què ho fem”.

Oriol Broggi: “Si ho explica millor, per què no?”

Sergi Belbel: “Però quan fem un clàssic que la gent no coneix, jo sóc poc partidari de posar rareses. Perquè la raresa està bé quan tu te la saps de memòria aquella obra, o si te la donen d’una manera diferent”.

Oriol Broggi: “També és veritat que hi ha aquesta relació amb el públic a través de les rareses. Clar, tu vas a veure un espectacle que és una raresa, i o pots indignar-te, o et pot sorprendre. Jo crec que s’ha de provar, i que a l’espectador i al director els vingui de gust provar de fer veure que Hamlet va de color groc. Ara, amb el permís de Shakespeare li podem dir: Miri vostè, ho feia amb aquest vestuari perquè no en tenia un altre, però ara ho fem amb aquest perquè ho explica millor”.

Espectadora: “Per a qui dirigiu l’obra quan hi ha espectadors de tarda, de caps de setmana, de diumenge i de dimarts?”

Oriol Broggi: “Jo penso que un —el director— fa el que li agrada, com dèiem abans. I després, el mateix actor potser fa alguna diferència per exemple pel fet que els diumenges pugui anar al teatre gent una mica més gran.

Espectadora: “Si jo com a espectadora sóc sempre la mateixa, per què jo quan vaig a un teatre o a un altre sóc diferent?”

Sergi Belbel: “Tu deus ser una gran espectadora de teatre. La teva predisposició a l’hora d’entrar en un espai gran deu ser una, i en un de petit, una altra. Per tant, tu també tens unes exigències en relació als espais”.

Oriol Broggi: “Jo crec que, per a l’espectador, és diferent anar al Raval que anar a Pedralbes. Tu si vas pel carrer Hospital, aguantes el bolso d’una manera diferent que si vas per Pedralbes”.

Sergi Belbel: “Però perdona, entrar a la Biblioteca de Catalunya, la història d’aquelles parets, jo t’asseguro que quan entres allà, hi ha una predisposició. I tu, que poses la sorra i les espelmetes, és com si anessis a missa”.

Espectadora: “Hi ha una cosa que em preocupa: A mi em costa riure al teatre”

Sergi Belbel: “El públic té ganes d’expressar-se, jo ho veig. Quan alguna cosa li fa riure, a vegades riu més alt del normal i aquell moment que a vegades no toca o que és més exagerat del que demanaria, no deixa de ser un signe per dir-li a l’actor « t’estic seguint».

Espectadora: Us esteu adaptant els directors a la manera com el públic està rebent els missatges a la televisió, mòbils, internet, etc.? Com afecta això en la vostra manera de plantejar la direcció?

Sergi Belbel: “Cal preservar i reivindicar el ritme teatral en l’era de la immediatesa”.

Oriol Broggi: “Sí que influeix; tu penses: jo vull fer això, i això l’espectador ho entendrà; deixa’m pensar, potser és molt llarg i l’espectador necessita fer un pipi, doncs mira farem una pausa en mig. O que pugui marxar entre mig. O jo sé que l’espectador al cap de tres quarts d’hora perd l’atenció; doncs aleshores o bé faig una pausa, o bé canvio de registre”.  

 

I COM A CONCLUSIÓ…

El nivell tan alt que va adquirir tot el diàleg tant en la seva part inicial, magnífic duel dialèctic entre mestres de la direcció, com en les brillants intervencions d’espectadors vius i reflexius, no podia tenir un final més transcendent. Van ser moltes les frases per emmarcar, però, si em puc permetre destacar-ne algunes, afegiria aquestes que va dir en Sergi Belbel per tancar la conversa:

“El teatre és un art antic, i a qui no li agradi, que vagi a veure videoclips; el teatre és un art que té una tradició al darrere, i és un art, i és un art de la paraula, i de la paraula dita, i això té un tempo, i té una cadència”.

“I el teatre, de vegades, és un os duro de roer, i necessita un entrenament; però un cop superes aquesta fase de l’entrenament, a vegades el temps i l’espai es dilueix, i és quan arriba la màgia; quan et pots alliberar justament d’aquestes cotilles del telèfon mòbil, de la rapidesa, de la successió d’imatges una darrere l’altra, del frenetisme dels videoclips”.

“És el cinema el que explica coses a través de la tecnologia. Nosaltres diem les coses a través de l’aire. I aquesta és la tecnologia que hi ha entre el que jo emeto i el que tu reps. Només és l’aire”,

I escoltant converses com aquesta, els espectadors i amants del teatre, aprofundim i gaudim cada cop una mica més, de l’essència del teatre; aquest aire de les emocions, que ens acarona amb el seu art fet paraula i gest, amb el seu tempo i la seva màgia.

Gràcies de nou.

 

Carla Montané
Sòcia d’#AsSocPerla

 

[fbvinyl id=317392741787979 title=”” desc=””]