Un senyor molt vermell – Crònica, fotos i vídeo del col·loqui postfunció de ‘Dansa d’agost’

Un senyor molt vermell

Uns quants gots, girats del revés, reposaven sobre la taula del menjador de casa les germanes Mundy. Hi havia xivarri a la sala i algun badall s’escapava de la boca dels actors. L’última activitat que “AsSocPerla” organitzava al voltant de l’obra Dansa d’agost estava a punt de començar: “Joc de miralls, 23 anys després”.

El col·loqui post-funció del dia 29 d’abril va ser diferent respecte dels que s’havien fet fins llavors. Aquesta vegada, no només hi havia l’equip de l’obra en qüestió sinó que dues de les cadires van ser ocupades per Pere Planella i Muntsa Alcañiz, integrants de l’equip que va portar als escenaris Dansa d’agost l’any 1993. L’estrena de l’obra a casa nostra va marcar l’escena catalana per sempre. I ara, vint-i-tres anys després, tornava amb una nova mirada.

L’activitat va comptar amb la presència del pedagog Pep Comas, que va conduir el diàleg. Ell va ser el primer en parlar, tot fent referència al caràcter universal de l’obra. Una obra, a ulls del moderador, “gruixuda”. A més, ens va situar dins del panorama teatral irlandès i el va comparar amb el català: “Irlanda i Catalunya, dos països petits amb obres universals”. També va esmentar la influència que el món irlandès ha tingut en la trajectòria teatral de Pere Planella i Ferran Utzet. Segons Comas, el fons universal latent en l’obra permet, al director de cada moment, oferir-ne noves perspectives. Un clar exemple d’això, el va posar Ferran Utzet quan va explicar que havia descobert Dansa d’agost al Brasil. En aquest punt, la Muntsa Alcañiz va afegir una reflexió molt interessant: en el teatre, com en la dansa o la música, hauríem de tenir l’afany de conèixer amb gran detall les obres per poder-les comprendre millor i assaborir-les més bé. Ergo, regalar als espectadors i a les espectadores una nova visió d’una obra que ja s’ha fet i que ha sigut un gran èxit no hauria de fer tanta por com sembla que passa en el teatre. En “L’ermità qui capta” de Joan Alcover, el jo líric ens interpel·la, justament, sobre aquest aspecte: “La nit plena d’estels, per l’home savi/que els coneix d’un en un, ¿és menys divina/que pel qui veu només en l’estelada/una munió de signes incompresos?”. Tornar una i altra vegada a les grans creacions artístiques no ens treu la fascinació que podem sentir per aquestes.

Amb Pere Planella, ens vam trobar amb una explicació clara i acurada del que va ser el projecte de Dansa d’agost al Teatre Lliure. Ho va complementar el to espontani i directe de la Muntsa Alcañiz que, malgrat dir que es limitaria a contestar les preguntes del públic, de seguida es va animar a parlar de l’obra sense que ningú de l’altra banda li hagués de fer cap pregunta. En Pere –va definir Brian Friel com “un senyor molt vermell”– i la Muntsa –interpretava el paper de Maggie– van parlar de la fluïdesa que va tenir el muntatge, la facilitat amb la qual es va treballar i el bon clima que es va generar al llarg del projecte. Després d’això, tots dos directors van estar d’acord en què l’aspecte més difícil de l’obra és l’elecció del repartiment: “s’ha de crear un grup humà que ha de passar peripècies creatives”, tal i com ens explicava Ferran Utzet. Per la seva banda, Pere Planella no recorda haver hagut de donar gaires indicacions a les actrius, “l’emoció del sobreentès”, en paraules del propi Planella. Les actrius de la posada en escena actual també hi van dir la seva. Nora Navas –interpreta Agnes–, va referir-se a tot l’equip com una gran família; Marta Marco –la Maggie–, ens deia que s’havia generat una “vitalitat molt bonica”. La cohesió que d’això en resulta permet explicar millor la història i que arribi al públic de forma més veritable. Així doncs, tots dos equips van coincidir en la rellevància de construir un equip sòlid i autèntic.

El torn de preguntes també va servir per afegir pinzellades al que s’havia dit i mostrar la curiositat per altres qüestions que havien quedat per dir. Es va parlar de la presència de les absències, de l’ambigüitat en certs esdeveniments de l’obra, com qui mata el gall de la Rose –interpretat per Màrcia Cisteró–, o què passa amb “l’aventura” d’aquest mateix personatge. No hi podia faltar una intervenció de Ramon Vila, que encarna l’oncle Jack, sempre hàbil, encertat i inspirador en les respostes. Va parlar del títol original de l’obra, Dancing at Lughnasa. La traducció no és literal per tal que el públic pugui fer una connexió més directa amb allò que veurà. Davant la incomprensió d’algun espectador, en Ramon, amb to irònic, va dir: “seria difícil mantenir el títol d’una hipotètica obra que es digués El dia de la patum, no?”. L’actor també va fer esment de la importància de la dansa i com aquesta, en la seves múltiples formes que apareixen al llarg de l’obra, esdevé un personatge més d’aquesta perla teatral.

Ningú va tocar aquells gots que reposaven sobre la taula del menjador de casa les germanes Mundy. Els protagonistes del “joc de miralls” van preferir tenir, entre les seves mans, uns simples gots de plàstic plens de cervesa.

Cèlia Tort Pujol
Sòcia número 177

Vídeo


Galería


[srizonfbalbum id=8]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.