Qüestionari 2+9 – Màrcia Cisteró

A mi m’agradaria treballar amb tothom i fer-ho tot!

 

Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre, la Màrcia Cisteró s’ha format també amb Javier Daulte, Philippe Gaulier, Lilo Baur, Magda Puyo o Franco di Francescantonio, entre d’altres. És una altra cara habitual a les produccions de La Perla 29 i l’hem vist recentment a Una giornata particolare (Broggi, 2015), Cels (Broggi, 2014), La rosa tatuada (Subirós,2014) i Incendis (Broggi, 2012) i ara encarna la Rose Mundy a Dansa d’Agost (Utzet, 2016). La Màrcia és una peça essencial del puzle d’una obra de teatre, una de les moltes peces imprescindibles per explicar una història, que és el que més li agrada fer.

EM-LLEVARE-CAP-Caminare-Barcelona_673142681_19312101_2999x1992

  1. Què et va fer estimar el teatre?

La veritat és que jo tinc vocació tardana. Al teatre hi havia anat i n’havia vist però no és una cosa que hagi volgut fer des de petita. Jo vaig estudiar ciències pures, vaig fer dos anys de Químiques, i aleshores vaig veure que allò no era el que volia fer. Havia fet teatre al poble de la meva mare, Alforja,  i també havia fet molta dansa; sabia què era estar dalt d’un escenari i era una cosa que m’atreia molt, així que ho vaig provar. I ara, realment, no m’imagino fent una altra cosa. Fer teatre és una barreja de dues coses que m’agraden molt: poder explicar històries i participar d’un fet creatiu. Hi ha qui sap escriure, tocar un instrument o pintar –la meva mare és una gran pintora!- però jo no he heretat aquests talents, la meva gràcia, si es pot dir així, és poder fer això; interpretar. La combinació entre aquesta manera de vehicular la creativitat i la possibilitat d’explicar coses, és el que més m’atrau del teatre i el que m’ha dut fins aquí.

  1. Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Uf… Jo tinc un gran currículum perla! Un dia comptàvem qui n’havia fet més, si el Ramon Vila o jo, i estem bastant empatats! Probablement el que et deia abans del fet creatiu és el més important de ser un Perla, perquè aquí a la Perla és on ho pots fer més extensament i sentir que formes part d’aquest procés. Aquí tothom té el mateix pes, del director al regidor passant per la que feina que faig jo, perquè tota la feina és igual d’important i això és el que més m’agrada de treballar aquí. Perquè sí, aquí el sentiment de ser part d’una família hi és, però aquest també el pots arribar a tenir a un altre lloc si hi ha química amb els companys. Per mi va més enllà. És el procés creatiu que és maco perquè sents que hi participes. Saps que allò que tu aportes i dius és escoltat i valorat i, a vegades s’acaba fent i d’altres no, però almenys tens aquest espai.

  1. Ets una col·laboradora habitual aquí a la Biblioteca. De quin de tots els personatges que has interpretat entre les parets d’aquesta nau et sents més orgullosa?

BIT2686_2576x1719La Sawda (Incendis) és potser el personatge que més ha suposat per mi. Hi ha molts personatges als que tinc molta estima i de cada muntatge en tinc molt bon record.  La Sonia de l’Oncle Vània també era un personatge molt maco i el que m’acompanya ara, la Rosie (Dansa d’Agost) també i mira que és difícil! (Per?) Perquè de les cinc germanes, quatre estan en un mateix món, mentre que ella està en el seu propi món. Ha estat complicat trobar l’equilibri i construir la Rose com a part d’aquest món en què viuen les seves germanes però sense ser-hi del tot; elles quatre fan unes interpretacions molt subtils i la Rosie és una mena d’explosió que no havia de semblar descontrolada però tampoc quedar curta. Ha estat difícil trobar-li el punt però un plaer. La Rosie no té el handicap de la pressió social o del què diran, viu les coses amb una il·lusió molt pura i és molt tendra. M’ho estic passant molt bé amb ella!

  1. Què et fa deixar la carrera de Química per estudiar teatre?

Va arribar a un punt en que seguir, per mi, era estar donant-me cops contra una paret i el teatre va ser una finestra que se’m va obrir allà al costat. A mi les ciències m’agradaven molt i gaudia amb les matemàtiques però un cop vaig arribar a mitja carrera no m’hi veia. Qui sap, potser si m’hagués anat més bé del que em va anar ara seria una rata de laboratori, però no va ser així. Per mi va ser un moment important, estava morta de por! Vaig decidir fer les proves de l’IT però a la vegada també em vaig preinscriure a Agrònoms, que era una carrera més pràctica que Químiques, per si de cas no m’acceptaven. El dia que feia les proves a l’Institut del Teatre tenia la sensació de no saber on m’estava posant. Recordo que, mentre fèiem les proves, hi havia gent coneixia els professors, que havia fet cursos de teatre, etc. i jo no havia fet res i no coneixia a ningú. No pensava que m’agafarien i, mira, sí que ho van fer i al final em va anar bastant bé i tot. És aleshores quan penses que valia la pena. Ara, quan algun alumne de teatre em pregunta si estudiar teatre o no jo els responc que això només depèn d’ells, però que s’han de mentalitzar i preparar perquè aquesta és una vida molt incerta i molt dura; no és una carrera fàcil i has de tenir molta paciència i tenacitat i ser molt constant. Els quatre anys a l’IT són molt feliços i vius en un núvol i és en acabar que et trobes amb la realitat de la professió.

  1. Has comentat abans que havies fet molta dansa. Per què és important que un actor tingui una formació el més interdisciplinària possible?

En el cas de la dansa, o qualsevol altra disciplina que faci treballar el cos, jo diria que és molt important. És essencial perquè, quan estàs a escena, has de ser-hi amb tota l’ a-tensió i tenir el cos treballat fa que això sigui més fàcil. A banda de que et dóna més facilitat de transformar-te en algú altre. Tot el fet psicomotriu és important per la sensibilitat i, si et coneixes el cos i l’has treballat, és molt més fàcil fer el que et proposin i estar en disposició del que calgui.

  1. Què suposa per la Màrcia actriu i la Màrcia persona un monòleg com el de Moro com a País de Dimitris Dimitriadis?

pais2Com a actriu crec que un monòleg és EL repte. Ho és perquè estàs sol i estar sol vol dir moltes coses;  vol dir que tota la responsabilitat cau sobre teu, que no tens cap mena de suport, ni tan sols quan assages, hi ha el director i amb una mica de sort un ajudant de direcció que t’ajuden, però és un procés molt solitari i molt dur. Quan estàs amb una companyia sempre tens algú amb qui recolzar-te quan apareix el moment de flaquesa, mentre que quan fas un monòleg no; et menges totes les crisis, les teves i les del director – que amb una companyia també queden repartides. Un monòleg s’ha de batallar molt i especialment aquest, que el propi director, l’Albert Arribas, va qualificar com a “text impossible”.  A més, la manera de plantejar-lo de l’Albert tampoc m’ho va posar fàcil en absolut. El repte era titànic però li agraeixo molt. Ens vam entendre molt bé amb l’Albert. Té les idees molt clares i vam estar assajant molt de temps. Eren 30 pàgines de text que havien d’anar entrant al meu cap poc a poc! (riu). Va ser un procés llarg i vam anar construint el muntatge poc a poc, a foc lent. I ens en vam sortir. I, és clar, quan te’n surts d’un repte com aquest, creixes molt. Van ser només quatre dies de funcions però vaig acabar esgotada perquè m’hi deixava l’ànima, tot i que amb molt de gust.

(Hi tornaries?) Sí, si se’m presenta l’ocasió, i tant! Vaig estar contenta perquè el dia de l’estrena, quan estava allà esperant per començar tota sola i el regidor em va desitjar sort, vaig veure que estava menys nerviosa del que pensava que estaria. Ho havia fet moltes vegades i, malgrat que l’obra era com portar un camió sobre  les espatlles,  estava tranquil·la perquè sabia que estava preparada. I això, com a actriu, em va aportar molta seguretat.

  1. També et dediques a l’ensenyament, què t’aporta ensenyar?

Em fa molt respecte ensenyar perquè sempre penses que no en saps prou per fer-ho. En aquest cas, que són cursos d’iniciació amb gent que no ha fet mai teatre, doncs suposo que una certa experiència sí que tinc (riu) per ajudar-los amb quatre pinzellades. La veritat és que el que més m ‘ha sorprès és que, quan ensenyes, t’adones de totes les coses que has après tu. Quan has d’explicar segons què i ho verbalitzes, descobreixes el que has anat incorporant i com has assimilat les coses que has anat aprenent.  També m’agrada molt veure com aquestes persones que tenen el cuquet del teatre però que encara no saben com és realment arriben a entendre què és un silenci, una pausa; que entenguin què suposa treballar amb un grup de gent i respectar els tempos, el ritme d’una escena. Quan fem un taller o una escena i aconseguim arribar a un moment d’aquests jo m’emociono, se’m posa la pell de gallina. Veure com aquestes coses es poden transmetre és un gust.

  1. I ser a l’altre banda, dirigint, t’ho has plantejat? T’agradaria provar-ho? Algú amb qui t’agradaria treballar i encara no ho hagis fet?

No massa. He fet d’ajudant de direcció i m’ho he passat molt bé però no m’hi veig. Quan dirigeixo tallers a l’autònoma entenc molt bé als directors amb qui he treballat. N’has de saber molt i de moltes coses que a mi encara se m’escapen. Penso que cadascú ha de fer el que li toca i a mi, per ara, no em toca. Potser més endavant.

Pel que fa a la segona pregunta, a mi m’agradaria treballar amb tothom i fer-ho tot!  No vull tancar-me cap porta. Jo estic treballant molt amb La Perla 29 però no sóc de ningú. Aquí em volen molt i jo estic encantada però m’agradaria treballar amb molta gent. Gent amb qui ja he treballat i gent amb qui encara no. Em vénen al cap molts noms i m’atrauen tots els reptes!

  1. Alguna mania, ritual o superstició? N’hi ha moltes en el món dels actors i les actrius?

Ui sí! Jo de mania fixa no en tinc cap, però sí que és cert que, en els primers passes d’una obra, fas certes coses que, si funcionen i tot va bé, després sempre repeteixes. Sol ser una tonteria però la fas. (Es pot saber quin és aquest ritual en el cas de Dansa d’Agost?) I tant! He de posar una fitxa al puzle que estem fent. El cas és que tenim puzles de mil peces a dins per fer mentre no estem a escena i, com que fins ara cada dia he posat una fitxa, doncs penso que si no la poso no puc sortir. (riu) També fem el nostre crit de guerra abans de la funció i, a més, tenim una mena d’intimitat amb la Mònica (López) que suposo que no li sabrà greu que expliqui. Quan comença l’obra i se sent la locució perquè el públic apagui els telèfons mòbils i després sona la música ella ja és dins, sota la grada, aleshores jo entro saltant i ballant, una mica com si ja fos la Rose, i ella riu i a mi m’encanta que ella rigui. Ho vaig fer el primer dia i ara ho fem cada dia. Un dia que jo m’havia distret em va venir a avisar perquè ho fes! (riu) Però amb cada muntatge és una cosa diferent.

  1. Com desconnectes?

M’agrada molt caminar i perdre’m (en els pensaments) mirant el que sigui. Aquí a Barcelona són els balcons; sobretot a l’hivern, quan a les 18h ja és fosc i hi ha llum a dins, m’agrada mirar i fer d’espieta de la vida de la gent. I quan tinc caps de setmana lliure, com que enyoro la terra de la meva mare, el Baix Camp, doncs anem cap allà i em perdo pels camins. Això em va molt bé. I fer sopars amb els amics, amb la colla de sempre per parlar de la vida, dels fills, etc. Ara amb la nena tinc molta distracció i em dóna molta vida.

  1. Una recomanació cultural?

Ostres! Al teatre hi vaig molt, m’agrada molt i n’aprenc molt, del que s’ha de fer i el que no. M’agrada molt deixar-me portar pel que m’expliquen. M’apassiona el teatre, de dins de fora i de tot arreu. Ara, una bona pel·lícula també. Ara m’enyoro del cinema i de seure a les fosques amb una bona pel·lícula i endinsar-me en les històries. També tinc pendent anar a veure una exposició. La meva mare m’explicava coses quan anàvem a veure museus i sempre m’ha agradat molt també.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *