Vides paral·leles

No parlo de Plutarc, no. Parlo de Dansa d’agost de Brian Friel. De dues disciplines diferents per explicar la mateixa història, la de les germanes Mundy. Una, en versió teatral, l’original. I l’altra, en versió cinematogràfica, la inspirada. Les dues són belles i emotives però força diferents. No són antagòniques, ans al contrari, són complementàries. I això és el que vam poder comprovar els socis de La Perla 29, el dimarts dia 12 d’abril a la Filmoteca de Catalunya, en gaudir del passi de la pel·lícula. Pel·lícula filmada a l’any 1998 sota la direcció de Pat O’Connor i amb la interpretació entre d’altres de Meryl Streep i Michael Gambon,

L’acte, un més dels programats per AsSocPerla per complementar les representacions de Dansa d’agost, es va iniciar amb la presentació, per part de l’Eulàlia Comas, d’Octavi Martí i Ferran Utzet.

L’Octavi Martí, director adjunt de la Filmoteca, va explicar les dificultats que havia tingut per aconseguir la pel·lícula, ja que no estava en cap arxiu i li van haver d’enviar de la Filmoteca d’Irlanda. I va elogiar aquest tipus de col·laboracions amb La Perla, tan riques intel·lectualment i tan entranyables emocionalment. És molt bo anar a la una.

En Ferran Utzet director de l’obra, que està en cartell a la Biblioteca de Catalunya, va confessar que no havia vist la pel·lícula, que havia volgut enfrontar-se a l’obra totalment verge. Tan sols s’havia inspirat amb el viatge que la companyia havia fet a Glenties (el Bally Beg d’en Friel).

Van tancar els llums. I el públic ens vam deixar anar per gaudir de la màgia del cinema i endinsar-nos a viure unes vides que no eren les nostres. Una hora i mitja de plaer.

I vam tornar a la realitat, llums encesos i bona xerrada per part dels representants de la mesa. En Ferran Utzet va explicar, amb precisió i tecnicisme, el que nosaltres -el públic- havíem captat i intuït. Les semblances i les diferències entre les dues obres. El cinema, més lliure i obert, es recolza en les imatges, algunes d’una potència extraordinària com les botes de la Maggie a punt de dansar, l’expressió de Kate quan descobreix el malnom que li donen els seus alumnes o la gran festa de la Lughnasa amb escenes brutals de disbauxa pagana, de ball, de foc i de vi, on en Jack connecta amb el seu passat a l’Àfrica.

En el teatre tot és més íntim i emotiu i es recolza en la paraula, en la il·luminació ambarina i en la interpretació que les actrius i els actors fan.

A la pel·lícula es gaudeix dels espais oberts. Un paisatge preciós d’Irlanda, camps verds, muntanyes, camins de terra … De l’arribada d’en Jack a l’estació de Bally Beg, del poble amb els seus personatges secundaris: el botiguer, la Vera que encarrega els teixits de mitja a l’Agnes i a la Rose… L’escola amb el seu capellà… Tot és més explicat, com més mastegat per dir-ho en certa manera. La imatge pot ser il·limitada i palesa; per això, per exemple, la relació de la Rose amb l’home que la ronda, seqüència del passeig en barca, és menys intensa que a l’obra teatral, on la lectura que Ferrant Utzet ofereix al públic és que la Rose torna a casa violada. Impagable l’entrada de la Màrcia Cisteró amb el mitjó al garró i el dit alçat per fer emmudir les germanes. Silenci! Aquesta història només és meva. Calleu! Per a mi un dels moments més bells i profunds de l’obra.

En el teatre tot és més limitat, més entranyat i per això molt més intens. L’espectador ha de fer un treball intel·lectual d’imaginació més actiu. Al cinema no li cal. A totes dues versions hi ha dues escenes clau: la dansa de les Mundy i  l’intercanvi de barrets entre en Jack i en Gerry. Al film les dues escenes són exteriors. A l’aire lliure, a plena llum del dia amb molta llibertat i color. Al teatre el ball és a dins de la casa, a dins del món de les cinc dones, i és brutal, gairebé irracional; és on es trenquen tots els convencionalismes i els encarcaraments, fer la cadena saltant en mig de les olles, les llanes i el crucifix, és molt més violent. I l’escena dels barrets, tan metafòrica de l’intercanvi de vides, tot i ser al jardí, té més fibra i més força.

A la pel·lícula el món femení de les Mundy queda més diluït amb la incorporació, gairebé constant, del tres homes, en Michael, en Gerry i en Jack. Al teatre els dos mons, tot i que integrats, queden clarament diferenciats. La força i el drama estan a dins de la casa on les dones en són protagonistes absolutes, els homes queden en un segon pla al jardí.

En resum, dos llenguatges diferents i útils per explicar una història de frustració, de desencant, de dolor i de finals d’expectatives d’una família irlandesa al primer terç del segle XX.

Després de la xerrada d’en Ferrant Utzet i de l’Octavi Martí, hi va haver un torn de paraules per al públic; poques intervencions però interessants i lúcides.  Tot plegat va ser una tarda magnífica, gràcies al bon fer de l’Associació que ens va brindar l’oportunitat de ser més feliços i més savis!

No vull acabar aquest crònica sense posar el meu toc personal. M’he guardat als calaixets del meu cervell aquestes dues versions, cadascuna al lloc que li toca, però alimentant-se mútuament, les conservaré per sempre. Ara bé, el nus a la gola i el relliscar de llàgrimes només em va passar a la Biblioteca amb el quadre plàstic final de les cinc dones dolorosament immòbils!

Anna Folch
Sòcia núm. 45

Galería


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *