Fotos de l’activitat “Una explosió a l’ànima”
Vídeo de l’activitat “Una explosió a l’ànima”
Una parella de luxe: En Marc Antoni Broggi i la Xusa Serra
Una explosió a l’ànima. El dol.
A la pantalla que hi ha darrera la taula on es troben els ponents llegim: “La mort d’un ésser estimat representa per a l’ànima un tsunami de dolor tan profund que arriba a transformar al supervivent”
Comença a parlar en Marc Antoni. Comenta que hem de tenir en compte la biografia del mateix autor per entendre la cruesa del relat: ell va viure en primera persona l’incendi provocat en un autobús al seu país, el Líban, quan tenia 16 anys, on van morir persones estimades.
La dona amb cames de fusta a què es refereix en Mouawad és la guerra i és la mort. Diu que quan la pèrdua està relacionada amb la mort toca quelcom molt a dins nostre, és realment un obús al cor, és un tsunami, onades que se’ns emporten. I es produeix realment una explosió a l’ànima.
La Xusa fa un reconeixement a l’Ernest Villegas, que ha fet una excel·lent interpretació, aconseguint tenir el seu propi obús a l’ànima. També es refereix a l’espai de la Biblioteca, diu que aquestes parets han viscut moltes històries i que no hi ha millor espai per representar aquesta obra.
La ràbia. Se centren una bona estona en aquest tema, ja que el que manifesta Mouawad per damunt de tot és ràbia. Una ràbia pròpia d’adolescent, una ràbia que esdevé el seu llenguatge. Als adolescents que han sofert una pèrdua els fa ràbia que surti el sol, estan indignats. Però la ràbia és necessària, és important treure-la per entendre què ens està passant. La Xusa comenta que actualment han augmentat en un 28% les malalties mentals en infants.
La ràbia provocada pel dolor. El dolor ens acompanya tota la vida. Sofrir passa, haver sofert no passa mai, diu en Marc Antoni. Com diu també que “una vida de pèrdues no és una vida perduda”.
Per entendre el dolor de l’ànima, la Xusa ens parla de quatre dimensions: una és la dimensió física, la que ens fa decidir què em poso, com em pentino… La dimensió intel·lectual, la que ens fa decidir què estudiar, què fer a la vida… La dimensió emocional, la que es comença a formar al ventre de la mare. La dimensió espiritual, que és l’essència, l’ànima, no es pot mesurar ni veure. Un fet que ens trasbalsa ens pot paralitzar, para el nostre temps. Ens n’adonem quan estimem una persona a partir de la seva pèrdua. És la més poderosa de les dimensions, l’espiritual, i afecta la resta. La dimensió de l’ànima no està mai discapacitada.
La Xusa fa una crida a pares i mestres d’adolescents: en un procés de dol la dimensió intel·lectual queda bloquejada… és clar que fan una davallada amb els estudis! Això també genera patiment i alimenta la ràbia. El patiment inunda la persona que es troba entre les runes de la seva intel·ligència.
En Marc Antoni afegeix que el desconcert que provoca una mala notícia genera molta por i dificultat de gestionar-ho tot plegat. Recomana la lectura de “L’étranger” d’Albert Camus. Tota la novel·la és una forma de dol, molt interessant. Més tard fa referència a la pel·lícula “Capitanes intrépidos” (Victor Fleming, EUA, 1937). Afegeix que hem de saber passar de l’horror de la pèrdua d’aquest ésser estimat a la gratitud pel que ha representat aquesta persona per a nosaltres.
La Xusa dóna informacions contundents: una explosió a l’ànima transforma. La persona no es reconeix en ella mateixa. 7 de cada 10 parelles als que se’ls mor un fill s’acaben separant. La mort provoca per als supervivents un abans i un després, la vida no és el mateix. Els que es queden poden passar a viure un temps molt dolorós.
En Marc Antoni i la Xusa parlen ordenadament, ara un ara l’altre, de la pèrdua, del dol, de la ràbia, del dolor, del plor tan necessari (les llàgrimes, les de Nidal, recorda en Marc Antoni, són perles de silenci). “Wahab només plora al final”, diu en Marc Antoni. “Aleshores he plorat jo, perquè sabia que ara sí que s’estava alliberant!” diu la Xusa.
El comiat. “Que bé que en Wahab s’hagués oblidat l’abric a l’habitació” diu la Xusa “Va ser el motiu que va fer possible poder acomiadar-se de la mare, va poder olorar-la, demanar-li perdó i plorar. Quan ens podem acomiadar de l’ésser estimat ens posem en pau amb la situació. No permetre això provoca ràbia. Els nens necessiten tenir la possibilitat d’acomiadar-se. Els rituals són importants, tranquil·litzen l’ànima. L’ànima és tan agraïda que per poc que fem per ella ens deixa viure en pau”
Les intervencions del públic són fluides, concretes i interessants. La gent explica casos concrets de pèrdues, ben diferents uns dels altres. Una dona recomana la pel·lícula “Despedidas” (Yohiro Takita, Japó 2008)
Carme Bohera