Sóc Perla, que no una perla, i cada dia ho sóc més perquè aquesta gent, amb el seu bon fer, em sadollen l’ànima d’una manera que em fan tocar el cel.
La meva experiència amb aquesta última obra, L’orfe del clan dels Zhao, la divideixo en tres fases: l’assaig, l’obra i el col·loqui. Res no em va decebre, i tot i que cada aspecte és ben diferent, els tres es complementen i em van donar una visió global de la companyia i la seva obra.
1 – L’assaig. Poder gaudir de l’assaig general va ser d’un gran enriquiment respecte de com es prepara i es treballa una obra tan complexa com el conte xinès de Ji Junxiang (s.XIII). En el seu moment ja en vaig fer un comentari, però no em vull estar de recordar el bon fer del director, i de tota la companyia. Cadascú aportava, a part del seu bagatge professional, la seva visió del personatge i de com s’havia de desenvolupar dins de l’obra. Tot es va fer amb bon to, amb sentit de responsabilitat, amb respecte, amb bon humor, i amb gran col·laboració. Per a mi va ser una lliçó claríssima del que és: l’aprendre a aprendre.
2 – L’obra. No sóc crítica, només públic, per tant parlo des de l’emoció i el sentiment que l’obra em va provocar. No és gens fàcil capbussar-se dins d’un món tan llunyà del nostre com és el xinès, i del segle XIII, si la mà que et guia no t’ofereix totes les possibilitats perquè hi entris i l’entenguis. I que fàcil que va ser, des del primer assalt, quan en Pablo Derqui fa el seu monòleg, extraordinari, vaig traspassar els límits de l’espai i del temps i em vaig situar en una dimensió extracorporal que em va colpir l’ànima i ja no em va abandonar fins al final.
Tot en l’obra és mesurat, no hi ha res que sobri, ni que falti. Totes les peces encaixen perfectament: la il·luminació; el so; el vent entre els bambús; els dongs suaus; el vestuari, senzill però elegant i marcant la diferència d’estatus dels personatges; la música d’en Joan Garriga i d’en Marc Serra, tan mediterrània, tan allunyada del món xinès, però tan adequada pel moment en que es viu. I les interpretacions, totes extraordinàries, es fa difícil de distingir l’actriu i els actors, perquè tots es mereixen grans elogis. El que passa, però, com en totes les tragèdies, que el joc d’antònims entre el Bé i el Mal, agafa força, i aquí, és quan en Manrique i en Derqui s’alcen per sobre del quadrilàter i creen un duel tan potent que es fa difícil de suportar el dolor, del pobre pare, mostrat, no només amb les paraules i el gest, sinó amb els fluïts corporals (llàgrimes, mocs i baves) i el foc de la destrucció i de la ira en les brases dels ulls del general assassí. I enmig d’aquest enfrontament, vull ressaltar, la saviesa i la serenitat d’en Lluís Marco, en el paper tan difícil d’aconsellar el sacrifici per tal de restablir l’ordre. Tot plegat immens, impagable!
3 – El col·loqui. Uns minuts de descans, els cal als actors, però també al públic, que trasbalsat per tanta intensitat i bellesa, no es belluga de les cadires. Algú sí que marxa, però pocs. Es recompon l’espai i es refan les ànimes.
El col·loqui el dirigeix una companya de l’Associació, que primer fa una explicació sobre qui som, com som i per què. Amb això els actors, ja amb texans, samarretes, sabates, botes… I una birra a la mà, seuen ben a prop nostre. Però és curiós, ha estat tanta la intensitat teatral, que la màgia no s’ha trencat i encara flota pel ring. Tots plegats ens relaxem i el col·loqui surt fluït i còmode. Em sento entre amics.
La primera pregunta, tots la tenim en ment, va adreçada a l’Oriol Broggi: Per què El Clan? La resposta és ben senzilla perquè un bon dia li va arribar el text a les mans i el va corprendre. Ens fa una explicació molt interessant sobre l’origen del text, que pertany al segle I, i que per tradició oral arriba fins al XIII que s’escriu. Passa a ser una opereta i arriba a Europa a través d’un monjo i Voltaire la recull. A partir d’aquí l’obra es coneix i s’expandeix. La Perla ha reescrit l’obra, en un treball de conjunt, entre en Broggi, i en Marc Artigau i els mateixos actors. Tothom ha sucat la ploma al cor, fins i tot, en Joan Garriga. Aquest és un dels trets més característics d’aquesta companyia, la cooperació, per això tot surt tan rodó, ja que la implicació és total.
Continua el col·loqui amb diàlegs fluïts, preguntes-respostes i intervencions diverses. Ara toca parlar de l’espai, els actors confessen que es troben còmodes en la distribució de l’escenari, segons alguns fins i tot el prefereixen al clàssic italià. Els hi agrada sentir la gent a prop, segons en Lluís Marco el públic és un personatge més que els estimula i els encoratja. Després es parla del vestuari que ha donat molt feina, ja que s’ha hagut de treballar molt. I… Dues preguntes més: la tria de la música i el poema musicat M’aclame a tu, del duet Estallés-Montllor. La resposta senzilla, perquè agradava i encaixava perfectament amb l’esperit de l’obra, i en la dramatúrgia del moment. Així és La Perla i per això ens fascina. Qui s’atreveix en una opereta xinesa incloure una harmonització del Noi de la Mare? Doncs en Broggi i el seu equip.
Bé el temps passava, ens hi hauríem estat hores xerrant amb aquesta gent tan bona i amb un bagatge cultural tant intens, però era de noblesa tallar-ho, l’actriu i els actors encara havien de sopar. Ens vam acomiadar amb aplaudiments i somriures. Fins a la propera, companys.
Quan vaig arribar a casa, un carrer estret del Guinardó, de casetes baixes i perfumat de xuclamel, me’n vaig adonar que anava cantant. Murmurava un bolero: Teatro, lo tuyo es puro teatro! I és així de simple i de gran el que fa La Perla29: Teatre, pur teatre!
Anna Folch i Bartrolí
Sòcia núm. 45