Sobre ‘Llibert’

Intentaré transmetre amb paraules la meva vivència de la funció Llibert, que no és fàcil, en absolut. Una experiència emocional molt forta i, a mi, explicar això, em costa molt perquè tinc una ment frèvola que fragmenta els moments viscuts amb intensitat i, durant un temps, em resulta difícil tornar a ajuntar els trossos.

Ara quedaria molt be si comencés a enfilar adjectius, però no, ara mateix no és el que em demana la ment ni el cos. Bé, un adjectiu sí diré, un gairebé perfecte per al cas: tel·lúric. D’altra banda, com sol passar amb tot el que és nascut de la terra, de la “sub-terra”, aquí no hi cap l’enteniment racional ni fer classificacions, així que qualificatius pocs i encara menys, limitacions.

També un substantiu: xaman. I per què xaman? Perquè Llibert ens ha obert una porta. Una amb la qual pocs s’atreveixen, una que deixa el pas lliure per entrar-hi i reflexionar. Em refereixo a això que viu dins nosaltres mateixos i que en parlem amb la boca petita i que li girem la cara quan la veiem a prop, però que viu en nosaltres, allà, en el fons del fons: la mort.

En aquest cas, la mort d’un fill que gairebé no va gosar viure, però no per això és menys seriosa ni menys dura ni menys cruel. Ells, els “Lliberts”, han gosat parlar-ne i cridar-ho ben alt i nosaltres hem tingut la sort de poder-ho escoltar.

Dalt l’escenari (bé, és una manera de dir-ho, perquè “escenari” pròpiament, no ho és), al darrere, es mou la seva ombra, la de Llibert, sense deixar-se veure. Aquesta ombra invisible, em semblava això, un xaman reflectit a la pantalla, al bressol, al terra, arreu… Davant, estava la persona, la mare, l’artista. La persona és cordial, propera, molt divertida i gens solemne; és com si li hagués caigut al damunt un devessall creatiu de si mateixa i aquí camina la dona, donant-li forma.

El resultat de tot això, és càlid i potent. Al costat d’aquesta esplèndida actriu que és Gemma Brió, dues dones no menys màgiques l’acompanyen: Tàtels Pérez i Mar Orfila, i tot plegat amanit d’un manera perfecta per Norbert Martínez. La primera perfilant diversos personatges i la segona donant-nos aquesta visió musical tan personal que ressona i arriba d’una manera contundent i profunda, fent-nos present en tot moment, el batec del nostre cor.

En fi, em costa explicar-ho perquè no volia repetir el que diversos mitjans ja han parlat, i per cert molt bé, d’aquesta funció que ara ja està a punt d’acabar (una llàstima). I sí, al final he posat masses adjectius. Un altra dia em sortirà millor.

Per cert, no ho havia dit però ho dic ara: ningú, sota cap concepte, s’hauria de perdre aquesta funció de Llibert. Encara teniu temps fins diumenge.

Imma Díaz Vallvé

#AsSocPerla

Abril de 2014

 

[fbvinyl id=223580857835835]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.