Jordi Figueras navega pels escenaris catalans des d’abans i tot de llicenciar-se a l’Institut del Teatre i ho fa al seu ritme i seguint el seu propi rumb. És un home compromès amb la seva feina i amb el món, valora el risc i el compromís i ara mateix el trobareu deixant-se la pell damunt la sorra del Teatre de la Biblioteca de Catalunya cada vespre amb Caïm i Abel, que serà en cartell fins el diumenge 24 de juliol en aquest mateix teatre.

Què et va fer estimar el teatre?

Ostres! Jo feia teatre a l’escola i allà hi havia una professora molt estimada que em deia que m’havia de dedicar al teatre, la Maria Helena, però no era una cosa que m’hagués plantejat seriosament. Jo estava apuntat a la Facultat de Nàutica per entrar a la marina mercant i estava fent un curs d’anglès perquè demanaven nivell avançat d’anglès com a requisit per entrar. Aleshores vaig conèixer un grup de gent com jo, que volien apuntar-se a l’Institut del Teatre de Terrassa – entre els quals hi havia la mare del meu fill- i qui sap, potser per això, potser per la professora, tot plegat va fer que em decidís a entrar al món del teatre. Ara bé, si em preguntes quan vaig començar a estimar el teatre, la resposta seria quan vaig veure que el meu treball interessava a algú. Passar de la Facultat de Nàutica a l’IT va ser un canvi molt gran i no ho tenia massa clar però quan et criden per treballar professionalment i veus que la teva manera de treballar agrada i és ben rebuda és quan dius “ojo, que potser no m’he equivocat!”. El primer que em va donar una oportunitat professional va ser Sergi Belbel i, a partir d’aquell moment, ja vaig començar a disparar-me. Veure que el que feia agradava és el que em va fer estimar el teatre de veritat.

 

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Per mi, ser ‘un perla’ vol dir ser curós, ser amable, fer les coses atractives i ser molt desprès amb els companys. Estar atent i tenir cura de tot el que envolta el teatre: l’escenografia, el bar, el vestuari, el maquillatge, etc. Viure el teatre amb majúscules. Ser ‘un perla’ va més enllà del que és purament l’acte de fer teatre en sí mateix; si féssim un símil futbolístic diríem que La Perla 29 és “més que un club” (riu). Hi ha un ambient molt familiar i amable. Tenen una manera molt seriosa d’entendre el teatre que et fa sentir gran com a persona i com a actor. És molt més que ‘teatre i prou’.

 

Ets un habitual als escenaris catalans i al teatre de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta temporada t’hi hem vist dues vegades, a Al Nostre Gust i ara a Caïm i Abel, totes dues obres amb una gran varietat de personatges. Què ens en pots dir dels teus personatges en aquesta última obra, Jaume el Cuca i Set? Quin dels dos ha estat més complicat de treballar?

Jaume el Cuca i, a la vegada, cap dels dos. Arriba un punt en què, si un actor treballa i treballa de manera continuada, les coses surten molt més fàcilment. En cada projecte t’hi has de posar i treballar els personatges però si la màquina està engreixada i en marxa és molt més senzill. Quan un actor està temps sense treballar sempre és complicat tornar a engegar la memòria, la veu, el cos, etc. i, quant més temps aturat, pitjor. En aquest sentit, encadenar projectes i fer vàries obres seguides et facilita molt les coses.

Ara, si te n’he de dir un, Jaume el Cuca és el que m’ha costat una mica més. Jaume el Cuca és un personatge que es mou entre la demència i la discapacitat i aquest punt intermig ha estat una mica delicat per mi i m’hi he mirat molt. Hem intentat no frivolitzar gens, no afegir coses innecessàries i estar molt segurs de tot el que li fem fer. Jaume el Cuca surt en tres moments de l’obra però jo no puc deixar de ser Jaume el Cuca rere l’escenari, entre bambolines, perquè necessito entrar-lo amb embranzida, no puc passar de ser jo a Jaume el Cuca en dos segons. Necessito ser-hi i creure-me’l molt, si no me’l crec, el personatge no surt. Es pot dir que estic ben bé 1h40min absolutament ficat en el personatge cada vespre. En Set no em costa tant perquè és més narratiu i no té una càrrega dramatúrgica tan profunda ni entra en unes contradiccions tan grans com les que pot tenir Jaume el Cuca.

Una curiositat – i aquestes són coses que només et poden passar treballant amb companyies com La Perla 29- és que, quan vam fer Adiós a la infància. Una aventi de Marsé (Broggi, La Perla 29 i Teatre Lliure 2013), jo interpretava un petit personatge que saltava i saludava la gent mentre entrava a la sala a l’inici. El Marc Artigau, que aleshores era l’ajudant de direcció, va veure aquest personatge i va dir que aquell personatge li havia agradat molt i que havia quedat amb ganes d’ampliar-lo i donar-li més text. Jaume el Cuca està basat en un home real d’Arbeca i ha estat un plaer poder agafar aquell personatge i aprofundir-hi més, li ha donat un valor afegit.

 

Aquí a La Perla 29 aquesta temporada has treballat amb tots dos, Oriol Broggi i Marc Artigau. Què destacaries de cadascun d’ells?

L’Oriol té més veterania en la direcció d’actors. És una persona que ha treballat molt i ha dut a terme molts projectes; aquesta experiència i tants muntatges a les esquenes són un aval molt gran a l’hora de dirigir un espectacle. El Marc és un gran autor. Ha escrit un text potentíssim, d’aquells que són bons ja només llegits. Quan em va arribar a les mans vaig pensar: “això ha de funcionar sí o sí”. Tots dos tenen una vàlua exquisida.

 

Ets un actor i un home molt compromès i sempre et mulles políticament. No fa pas massa també et vam veure a la Sala Beckett amb el muntatge George Kaplan, una obra molt política en què es denuncia la corrupció i les manipulacions des del poder. Com es viu tot això des del teatre? Quina creus que ha de ser la funció del teatre en aquest sentit (si és que creus que n’ha de tenir alguna)?

M’agrada molt fer obres compromeses, sigui en el sentit que sigui, ja que et dóna sempre un plus. Les obres que tenen un compromís social o de creació i risc em motiven molt més que qualsevol altra cosa. M’interessen molt les obres compromeses políticament, però també les opcions agosarades en el sentit creatiu i sempre estic disposat a unir-me a qualsevol projecte d’aquest tipus. En aquest sentit, La Perla 29 s’ha arriscat moltíssim aquesta temporada i jo els ho agraeixo molt. Entenc que el risc és perillós però espero que no deixin de fer-ho!

 

Amb George Kaplan vau fer bolos a l’estranger, oi? Què tal és l’experiència de portar una producció catalana i interpretar en català fora d’aquí? Com vas viure l’experiència?

L’experiència va ser brutal. Era un text difícil i de ritme intens, amb frases que es solapaven les unes amb les altres, i ens feia por que fos complicat de seguir amb els subtítols. Ens acompanyaven un senyor i una noia catalans que viuen allà i ella era l’encarregada de tirar els subtítols i la veritat és que se’n va sortir molt bé. Ens feia por que el muntatge i el ritme fossin massa mediterranis pel públic alemany i que els costaria d’entendre i la veritat és que va anar molt bé. El primer dia els aplaudiments van ser llarguíssims i nosaltres no paràvem de sortir a saludar. Al final el Toni Casares (director) ens va dir que no sortíssim més perquè va veure que sinó no pararien d’aplaudir. Els va encantar! Era un festival al bell mig d’Alemanya i era estrany veure’ns-hi però és que s’estimen molt el teatre allà. En una ciutat de poc més de 40.000 habitants hi ha tres sales de teatre! Ens vam deixar portar per la voràgine i va ser extraordinari.

 

Quin creus que és l’estat de salut del teatre català?

A veure, hi ha vàries coses. L’oferta del teatre català és molta i molt variada, es fan moltes coses, però no hi ha prou infraestructura ni suport institucional. Al teatre no se l’estima prou, no se l’impulsa prou, ni a Espanya ni a Catalunya. Es podria dir que és fa just el mínim per quedar bé. Un altre problema és que ens hem carregat el sistema. Arrel de la crisi econòmica – que, per mi, és la crisi dels pobres ja que som qui més l’ha patida-, s’ha anat enrere i hem perdut molt del que havíem aconseguit lluitant pels convenis del sector: s’ha treballat per quatre pessetes o per res, s’ha anat a taquilla, s’han inventat taquilles inverses, etc. I els joves que comencen ara tenen molta il·lusió, però treballen en condicions molt dolentes i sense opcions a cobrar. Em fa por que la situació no es pugui remuntar. I per últim, una altra xacra del teatre català és la creació. Aquí, fer teatre de creació, arriscar-te a fer coses noves, és com entrar en un camp de mines, com t’equivoquis, surts volant com un asteroide. Hi ha un conservadorisme immens que ho posa molt difícil a les propostes que busquen nous llenguatges i formes. A més, normalment, els qui més critiquen les noves propostes són els més nefastos, els qui menys en saben. S’ha de ser molt culte i saber-ne molt per atrevir-te a criticar el qui fa coses noves, que s’hi arrisca i que sovint hi perd calers. Jo admeto la crítica però s’ha de deixar que les coses flueixin i, un cop hagin fluid, ja decidirem i valorarem què agrada i què no, què és bo i que no, però s’ha de deixar fer a la gent. I no sé si és culpa de ningú en concret, potser només ens falta més cultura, general i teatral. Ui, em sembla que m’he passat… (riu).

(I fora? T’hi veus?) No ho sé. La professora de qui et parlava abans és argentina i m’ha comentat alguna vegada que hi vagi, que em pot presentar gent, però de moment estic molt a gust aquí. Estic fent el meu camí i espero acabar de trobar-lo a Catalunya. Fer teatre amb una altra llengua em costaria, però no m’importaria gens fer unes classes o uns tallers fora, a Alemanya potser.

 

També t’hem vist treballar a la televisió i al cinema. Quin format t’agrada més?

Em quedo amb la feina. Jo visc de la meva feina, que és la interpretació, i estic encantat tan si em criden per fer televisió, cinema o teatre. Estic disponible pels tres formats. Ara, és cert que la televisió té un pes molt important a Catalunya (malgrat que internet comença a prendre-li terreny, segueix sent el pal de paller) i hi ha un grup d’actors que són molt mediàtics i surten a la televisió i ocupen també bona part del panorama teatral, i això em fa una mica de cosa perquè fa que el país sigui més petit del que és. No dic que no siguin bons, però què passarà quan aquests quatre desapareguin? En buscarem quatre de nous? Anirem de quatre en quatre? La televisió només arrisca per baix, amb els personatges petits o secundaris, però a la franja de dalt hi ha risc zero; sempre són els mateixos i això acabarà picant-los als dits.

L’altre dia vaig llegir que l’Angela Lansbury, que tothom coneix com la Jessica Fletcher de la sèrie S’ha escrit un crim, encara fa teatre als 90 anys. Ella no ha deixat mai de fer teatre. Què té més valor, que la gent la conegui com el personatge d’una sèrie de televisió o que als 90 anys encara sigui dalt d’un escenari? Per mi, clarament, la segona. Sento una profunda admiració per ella i altres com ella que segueixen fent teatre després de tants anys perquè jo sento reverència pel teatre. (T’hi veurem a tu, als 90 anys, dalt de l’escenari?) Uf! No ho sé…

 

A banda del teatre, quines altres formes de cultura són importants per tu? Alguna recomanació?

M’agrada molt llegir i m’agrada molt el cinema. El cinema va marcar la meva vida i també és causa de que em dediqui al teatre. Precisament un director que acaba de morir, Michael Cimino. Recordo que quan vaig veure El caçador vaig quedar absolutament impressionat del què feien, com ho feien i com ho explicaven aquella gent. Jo era molt jovenet i vaig quedar molt marcat.

I el que diré ara potser és una barbaritat però, a banda del culte al teatre i sense que s’entengui malament, m’agrada el culte al cos. M’agrada molt cuidar-me, anar al gimnàs i fer esport. Penso que l’esport combina perfectament amb el món del teatre perquè t’ajuda a estar preparat físicament. A més, em sembla una subcultura preciosa, una pràctica molt interessant que uneix gent molt diferent (cultures, classes, orígens, colors i professions) parlant un únic idioma. Visc pel teatre i m’agrada molt però necessito l’esport per desconnectar.

 

Seguint per aquesta línia, on et podem trobar quan no ets dalt de l’escenari?

En un barri on no hi hagi cap altre actor a la vora! (I això és possible?) Sí, al meu barri no en som més de dos o tres, la Barceloneta. (riu).

 

Acaba la frase:  “Dalt d’un escenari no em veureu mai fent…”

….Res que no em surti del cor.