La Laura és una hostalera amb caràcter i una Pirata somrient amb molt de ritme i les idees clares. Hem xerrat amb ella sobre els seus projectes actuals, passats i futurs i alguna altra coseta. No us la perdeu!

Què et va fer estimar el teatre?

Vaig començar a fer teatre a casa, al poble, quan tenia 6 anys. Quan era petita era molt vergonyosa i recordo molt la sensació al pujar a l’escenari; aquella sensació de poder fer qualsevol cosa i expressar-me sense jutjar-me. Aquest sentiment és el que va fer que m’hi sentís còmoda i que me l’estimés.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Jo ho associo a una manera de treballar. Una manera de treballar d’un grup de gent que va néixer estimant cadascuna de les feines i professions al voltant del teatre i que, tot i haver crescut tant, intenta mantenir els seus orígens.

Què hi ha (si és que hi ha alguna cosa) de la Mirandolina, la protagonista de L’Hostalera, en la Laura Aubert?

Sí que hi ha alguna cosa, sempre. En la Mirandolina hi ha un anhel de llibertat, aquest anhel de no haver de dependre de ningú per fer res i la dificultat que suposa això, que també em sento proper. Per mi és bastant inevitable que hi hagi alguna cosa de mi en els personatges, ja que sempre els intentes comprendre des de tu mateix i acabes trobant punts en comú. Per interpretar has de fer  una lectura del personatge i, només pel fet de fer aquesta lectura, ja hi estàs posant part de tu, encara que no ho volguessis.

El teu personatge de la Llucieta a Els Feréstecs va donar-te a conèixer al gran públic i va suposar una gran revelació. Creus que, malgrat l’oportunitat que va suposar, va encasellar-te en els papers còmics (sense que cap mena de connotació negativa)?

Sí, tot i que ha estat més una reflexió amb que m’he trobat quan m’han fet entrevistes que no pas que hagi pensat jo mateixa. No penso que sigui una cosa dolenta, els papers còmics són molt difícils! És veritat que la gent compra el que veu i, a vegades, quan descobreixen en tu una qualitat, costa una mica sortir d’una certa línia, especialment quan depens dels altres per treballar. Però vaja, una carrera és molt llarga i hi ha temps per tot. Ara he fet una parada per plantejar-me una mica les coses i veure per on vull anar i penso que tinc sort perquè, en bona part, les decisions les puc prendre jo. He tingut la sort de tocar moltes tecles i he fet moltes coses abans, algunes que potser la gent no coneix, que no són còmiques i espero fer-ne moltes altres.

L’Antígona que ens vas regalar a Al Nostre Gust ens va deixar amb ganes de més. Et veurem aviat en un paper dramàtic? T’hi sents còmode?

Sí, aviat! (somriu) Aviat faré un Guimerà una al TNC. Cada gènere és difícil i té les seves coses. La comèdia és molt fina i requereix estar molt fi cada dia. La reacció del públic és immediata, estàs pendent que rigui o reaccioni i, si un dia riu menys o més tard, ja t’estàs torturant. En canvi en la tragèdia, el silenci – que a més és preciós- és més fàcil de portar per l’actor ja que no tens tants inputs de fora que et modifiquin mentre estàs actuant. Sí, m’hi sento molt còmoda.

Algun paper dramàtic preferit?

N’hi ha moltíssims! (riu). Sé que és típic però m’agradaria fer de Lady Macbeth algun dia. Acostumo a plantejar-me per on vull anar de manera més global, però intento no posar-me fites massa concretes perquè mai ho he fet i perquè mai saps per on anirà la vida. A vegades les fites poden generar frustració o fins i tot limitar-te, així que em plantejo què m’agrada fer, què m’omple, sempre intentant abastar el màxim possible.

Solen acompanyar-te a escena, en algun moment o altre, el violí i algun altre instrument musical. Què aporta la música a la teva vessant d’actriu? I al inrevés? Per què és important la música al món del teatre? I fora del teatre?

Molt! És curiós perquè jo vaig deixar d’estudiar música, violí, de manera seriosa als vint anys (després he aprés a tocar altres instruments com ara el contrabaix etc.) i el que he notat és que ara, quan agafo el violí per tocar una peça, a nivell d’interpretació he crescut. Vull dir que noto moltíssim com el que he après a nivell d’interpretació suma al fet de tocar l’instrument. També ho noto molt quan canto. Saber música a l’hora d’actuar és molt útil en el meu cas. Les dues tècniques es complementen. Per exemple, la comèdia és ritme, tempo, i això t’ho aporta la música. És vital per mi. Les obres dramàtiques també han de tenir ritme és clar, però quan fas comèdia és essencial perquè és un gènere molt precís: un gag funciona si el col·loques a tempo, al lloc just en el moment just, sinó ja no fa gràcia.

La música és un altre univers. T’obre altres parts de la ment i això va molt lligat a la interpretació en el meu cas. L’art de la interpretació és molt estrany, ningú et pot explicar de manera concreta què és, cadascú va picant de tècniques diverses per definir la seva pròpia. En el meu cas, bona part de la meva tècnica, me l’ha aportada la música.

Vas formar part de la primera promoció de la Kompanyia jove del Teatre Lliure durant dos anys. Què suposa per a una actriu jove una oportunitat com aquesta? Quina diries que és la millor producció en la qual vas participar mentre en vas formar part (mulla’t)?

Per començar, suposa treballar en condicions, cosa que la majoria d’actors i actrius joves, i no tan joves, no tenen l’oportunitat de fer. Aporta seguretat econòmica durant dos anys, que per un actor també és molt important, la possibilitat de conèixer i veure com funciona una infraestructura tan gran etc. També suposa un gran aprenentatge: haver-te d’adaptar i a aprendre a treballar durant moltes hores amb unes altres 5 persones que conformen una companyia que tu no has creat, adaptar-te a cada nou director amb el qual treballes, la possibilitat de sortir a escenaris grans, etc. Treballar de manera constant dona moltes taules. A més, és una gran plataforma i en aquest país, que funciona molt a base de si et coneixen o no, aquesta exposició ajuda molt.

Pel que fa a les meves produccions preferides, en el meu cas n’hi ha dues a destacar: La victòria d’Enric V (Pau Carrió, 2014) i L’onzena plaga (David Selvas, 2015), perquè vaig tenir l’oportunitat de donar vida a uns personatges que em van aportar moltes coses.

Ets membre de la Companyia Els Pirates Teatre des de 1998 i des del 2013 gestioneu l’espai i la programació del Teatre Maldà. Sou de les poques companyies “joves” amb un espai propi per a les vostres produccions i programació. Què suposa el fet de tenir aquest espai? Com us organitzeu per gestionar-lo?

Poder tenir el teu propi espai és fantàstic perquè ens ha fet créixer molt. Per començar, tens un lloc on poder dur a terme els teus muntatges cada temporada, i això és un luxe. També et permet donar oportunitats a altres companyies i projectes i això ens agrada molt, aquesta possibilitat d’aportar alguna cosa. A més, l’espai et dona visibilitat i això és molt positiu, ens ha donat a conèixer molt. D’altra banda, gestionar un espai també suposa un cert sacrifici a nivell artístic ja que xucla molta energia i demana que li dediquis molt de temps, temps que podríem dedicar a assajar, llegir o pensar, i això també es nota.

Pel que fa a l’organització, hi ha 5 persones que cobren un sou i s’hi dediquen a temps complet a les oficines: responsables de premsa, comunicació, programació, producció i un tècnic. D’aquestes, 3 són de Pirates i les altres 2 són contractacions externes. La resta –Pirates som 14 persones- som voluntaris. Ens organitzem a base d’excels! (riu). Ens reunim un cop al mes per parlar de la programació i dels temes que s’han d’anar solucionant dia a dia. Som molt de decidir les coses entre tots i a mà alçada. Ens dividim la lectura de les propostes que ens arriben i a les reunions anem comentant les coses i decidint quina línia de programació volem seguir, és molta feina i no és fàcil. A banda, ens repartim també els torns de taquilla, neteja, etc. Tots fem una mica de tot!

També t’hem vist a la televisió, recentment a El Crac (TV3). Et veurem també al cinema? O et consideres dona de teatre?

De moment, no. Jo vull fer teatre sempre, però és cert que m’agradaria explorar altres mitjans i aprendre’n. El que passa és que són circuits diferents i costa més entrar-hi. No tinc pressa i, si vull fer una cosa i no em donen l’oportunitat, ja me la donaré jo! (riu)

Com desconnectes? Què t’agrada fer quan no treballes?

M’agrada molt anar d’excursió, tocar música a casa, viatjar- quan puc- etc. Tinc molta vida social fora del món teatral i això m’ajuda molt. Bàsicament sortir de Barcelona i estar amb les meves amigues i amics!

Acaba la frase: “Un bon pirata…”

… riu per sobre qualsevol situació.