La Blanca és una dissenyadora industrial que es va acabar enamorant del teatre de manera tardana però molt profunda. És la cap de producció de La Perla 29 i hem volgut parlar amb ella per donar valor a aquesta feina sovint poc reconeguda però essencial perquè, des de la graderia del públic, puguem gaudir de muntatges de somni.

Què et va fer estimar el teatre?

El meu amor pel teatre va ser tardà, ja que la meva família no feia teatre ni tampoc m’hi portava gaire. Recordo anar al teatre amb l’escola però les obres que veiem no eren precisament engrescadores. L’amor pel teatre m’arriba ja adulta gràcies a una parella que vaig tenir que hi tenia molta vinculació i que em portava a veure tota mena d’espectacles. Al principi em va costar una mica però, poc a poc, m’hi anava interessant més. Recordo haver vist un espectacle del Roger Bernat i pensar “això també pot ser teatre? Que interessant!” i em vaig anar enganxant a aquest mon.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Per mi, ser ’un perla’ és una manera de viure. Podria ser només una manera de viure la professió, el teatre, però, tal i com ho vivim aquí, es trasllada a altres àmbits i va  més enllà de la professió. Per mi és difícil de definir ja que és una sensació, un sentiment.

Sabem que vas estudiar disseny industrial però que, amb alguns amics de la universitat -entre els quals el Sebastià Brossa- vau iniciar un projecte original d’arts escèniques, Àrea Tangent, que va acabar creixent bastant. Ens l’expliques?

Doncs sí! Suposo que bona part del meu amor pel teatre també és degut a aquest projecte i a aquest cercle d’amistats que tenia quan vaig acabar la universitat. Sempre m’ha agradat molt dibuixar i el mon de l’art sempre m’ha interessat, sempre he volgut entendre’l. Àrea Tangent la vam crear entre una colla de gent d’àmbits molt diferents i la nostra intenció era oferir una programació multi disciplinar (dansa, teatre, cinefòrums, etc.) en  un espai que anomenàvem Off/Off – no era pròpiament l’Antic Teatre. Gairebé cada dia hi havia activitat: teníem programació de temporada, produccions pròpies i convidades, i activitats com les “Càpsules a 1€”, que eren petites obres teatrals d’un quart d’hora de durada i en què solien participar sobretot estudiants de l’Institut del Teatre. El públic pagava 1€ i les podia veure, sempre hi havia molt públic! Tots teníem la nostra feina i el projecte era un extra que ens ocupava els caps de setmana, els vespres, les nits… Era un ambient molt divertit i ens ho crèiem molt. Aquesta possibilitat real de fer les coses, més enllà de la teoria, també va fer que sentís més amor pel teatre.

Ets la cap de producció de La Perla 29, en què consisteix la teva feina?

La producció consisteix a gestionar recursos: econòmics, humans i logístics. Es tracta d’acompanyar el procés creatiu d’un espectacle perquè aquest es pugui arribar a estrenar i se’n puguin realitzar les funcions. Això s’ha de fer de manera que sigui materialment viable i que no suposi perdre massa diners pel camí: controls pressupostaris, calendaris, etc. Com a cap de producció, el que faig és supervisar les diferents àrees. Treballo amb la Gina i la Lídia, de l’equip de producció, i ens coordinem amb el Cesc, el cap tècnic, i la resta de l’equip tècnic, el Marc, el Juan, etc. També treballem molt amb l’àrea de comunicació.

Quines aplicacions té la teva formació com a dissenyadora industrial al mon del teatre? En quins moments és un avantatge, què t’ha aportat?

Penso que és un gran avantatge i que aporta moltes coses útils a nivell de formació. Primer, pel que fa a l’estructura mental; el fet de com et planteges passar d’una idea a un objecte real i físic. Per mi, aquest procés creatiu és aplicable a qualsevol àmbit, al disseny d’un objecte o, en aquest cas, d’una producció teatral. Pots entendre i plantejar-te molt bé els passos necessaris per passar de la idea a l’objecte final sense desviar-te del camí. També és un avantatge a nivell de conceptes tècnics. Per exemple, per mi és molt fàcil situar-me en un teatre, si l’Oriol em dibuixa una escenografia de seguida l’entenc i li puc preguntar coses, proposar alternatives, etc. Per tant, a nivell de producció tècnica és també molt útil. Sempre he pensat que la gent que ve de fora dels estudis pròpiament teatrals pot aportar coses molt interessants al mon de les arts escèniques i pot contribuir a fer el teatre més gran amb les seves idees i coneixements.

Quina ha estat, fins ara, la producció més difícil de gestionar amb que t’has trobat? La dificultat més gran, la cosa més estranya que t’han demanat…

Uf, d’anècdotes n’hi ha mil! (riu) La producció sempre va a remolc del director que, especialment aquí a La Perla 29 (Oriol Broggi), és una bèstia creativa (riu). Per tant, acompanyar aquesta energia és de bojos. Jo vaig començar a treballar a La Perla 29 l’any 2006, quan tot just aterràvem a la nau d’arts i oficis de la Biblioteca de Catalunya amb l’oportunitat de muntar Antígona en aquell espai. Feia menys de mig any que coneixia l’Oriol – jo vaig entrar a La Perla 29 de la mà de la Carlota Subirós- i el primer que em demana és omplir aquell espai de 500m2 amb sorra. És clar, vaig pensar: “aquest tio està boig!” (riu). La primera reacció que tens és la de pensar que el que et proposa és impossible però, a mesura d’anar treballant i anar veient que les coses es van fent i surten, la teva ment comença a estructurar-se d’una altra manera. És un gust treballar amb bons objectius, per fer les obres que estem fent, i anar veient com vas assolint totes les fites que semblaven llunyanes a l’inici d’un procés, ara bé, sempre t’acompanya aquella sensació d’anar seguint les idees d’un boig! (riu).

Cada producció és diferent i totes tenen les seves coses. Per dir-ne una de recent, Bodas de Sangre (2017) ha tingut la seva complexitat: gestionar el tema del cavall, l’equip, etc. Treballar amb gent és difícil i és la base del que fem des de producció. El teatre es fa en col·lectiu i has de gestionar moltes sensibilitats. Tenim la sort de comptar amb actors que ja coneixem de fa temps, que saben de quina manera treballem i ajuden a crear ambient de companyia. És difícil trobar notes discordants però, tot i així, has de gestionar moltes sensibilitats i aquesta és una de les coses que més desgasta de la feina de producció. Som els que hem de solucionar tots els problemes perquè un muntatge tiri endavant i això fa que a vegades t’hagis d’endur a casa el malestar d’haver tingut una conversa difícil, és amb els anys que vas aprenent a fer net. El fet d’haver d’estar sempre de guàrdia també costa. Nosaltres treballem en horari d’oficina, però sempre que hi ha funció (vespres, caps de setmana, etc.), si hi ha qualsevol problema, s’ha de resoldre des de producció: que un actor es lesioni, etc. Hi ha una mena de cordó umbilical que sempre està connectat. La veritat és que no és una feina massa difícil, a nivell de coneixements la pot fer gent de perfils molt diversos, però sí que demana un cert tarannà; has de saber portar-ho perquè és bastant estressant. A més, és una feina poc reconeguda. Els de producció solen ser vistos com els dolents de la pel·lícula, els que sempre diuen que no hi ha diners per fer una cosa, que no es poden contractar és actors, etc. Però és just el contrari: l’equip de producció  és el que fa tot el possible per fer factible el projecte, el que mira de respondre a la pregunta de com es pot arribar al lloc on vol arribar direcció. Això vol dir que sovint has d’aterrar algunes idees a un pla més realista però, la paraula “impossible” no és al nostre vocabulari.

Si et demano, des del teu punt de vista, quina és la teva producció de La Perla 29 preferida, podries escollir-ne una? De quina et sents més orgullosa?

Per mi Antígona és molt especial, per ser la primera en la qual participava com a part de l’equip de La Perla 29. Aleshores érem molt pocs, ens va tocar fer de tot i hi vam posar molt esforç. Incendis és l’espectacle que més ens va sorprendre a tots, perquè pensàvem que no el podríem fer i ens va arribar de sobte i perquè el vam fer sense tenir garanties de res. Vam arribar a l’estrena amb molta angoixa per saber si el públic connectaria amb un espectacle de tres hores, amb aquella història, etc. El dia de la prèvia la reacció del públic va ser tan bona i nosaltres hi havíem arribat tan esgotats i amb tants nervis, que recordo que en acabar ens vam posar tots a plorar. Per nosaltres va ser un gran clic, pensar i veure que el que estàvem fent era molt gran. Va ser molt especial.

Des de la teva posició, quin diries que és l’estat del teatre a Catalunya actualment?

Uf, ara mateix a Catalunya… (riu).Doncs a vegades penso que som un mon molt petit. És cert que fer teatre en català fa que sigui més difícil d’exportar – no hauria de ser així però ara no entrarem en aquest tema- i això fa que tinguis aquesta sensació d’estar una mica limitat a vegades. El teatre i les arts en general han de crear discurs, alimentar una mica l’esperit crític-  a banda d’emocionar-nos i distreure’ns- i a vegades penso que falta una mica més d’aquesta funció més social que hauria de tenir.

Quines altres formes de cultura consumeixes, fora del teatre?

M’agradaria consumir-ne més però entre La Perla 29 i la meva vida familiar és una mica difícil (riu). M’encanta el cinema, sempre que puc veig una pel·lícula. També m’agraden molt les arts plàstiques, la pintura i el dibuix, i, tot i que ara puc anar-hi menys sovint, m’agrada visitar galeries i museus.

On et podem trobar quan no treballes? Com desconnectes?

A casa! (riu). Quan no estic treballant estic amb la meva família i, quan puc, vaig a Cadaqués, allà sí que desconnecto.

Ens faries una il·lustració per l’entrevista?

I tant! Aquí teniu el meu autoretrat!