L’Anna Madueño poc s’ho pensava quan estudiava Humanitats que la vida la portaria a ser la responsable de premsa i comunicació d’una companyia de teatre com La Perla 29. Curiosa i amb ganes d’investigar i aprendre coses noves, és la persona a qui fer-li les preguntes si voleu saber què es cou a la cuina de les oficines de La Perla 29.

Què et va fer estimar el teatre?

Jo havia fet expressió corporal a l’escola des de P3 i tenia una professora, la Rosa Casademont, que m’agradava moltíssim. Això va ser clau per mi perquè, quan va deixar de ser obligatori a l’escola, vaig continuar fent teatre amb ella. Ho vaig viure molt intensament, m’ho passava bé, m’agradava molt la dansa i l’expressió corporal i m’agradava molt com ho plantejava tot la Rosa. Quan tenia 14-15 anys vam arribar a crear una companyia i fins i tot a fer bolos per centres cívics de Barcelona però poc després ja vaig deixar de fer teatre. Més tard vaig començar a anar sola al teatre i a descobrir espais i companyies com el Teatre Malic, etc. Ho feia a través de la revista Butxaca, m’encantava descobrir coses, espais, companyies… Vaig veure que era un món que m’atrapava, tota una manera d’expressar-se i explicar-se que em cridava molt l’atenció i així, per l’interès i la curiositat d’anar veient teatre – més que la pràctica ja que no he tornat mai a fer teatre- m’hi vaig anar endinsant. Vaig començar a escriure crítiques teatrals per la revista Butxaca i això també em permetia anar veient més coses (perquè a canvi d’un escrit et facilitaven les entrades), situar més gent, etc. La veritat és que mai vaig pensar que acabaria dedicant-me a això!

(Com arribes a La Perla?)

La meva arribada a La Perla 29 potser no és atzarosa però sí que és bonica. Abans de treballar aquí jo treballava amb temes de gestió cultural però no estrictament vinculats al teatre. Havia descobert l’Oriol (Broggi) a partir d’un amic meu que, no sé ni com, em va colar en un assaig privat de l’obra Els ulls de l’etern germà (2002) que feien a la Sala Beckett. Aleshores l’Oriol era molt jove i tot era encara molt incipient, la Perla com a tal, no existia. Poder assistir a aquell assaig va ser una experiència molt transformadora per mi: veure com dirigia, ser allà en aquells moments d’intimitat, aquell text… A partir d’aleshores vaig començar a seguir la feina de l’Oriol i, com que m’interessava, procurava fer sempre jo les crítiques de les seves obres a Butxaca. Més tard, cap al 2007, vaig organitzar un curs d’estiu a la UB que es deia “Què s’amaga darrere el teló?”, un curs que jo hagués volgut fer i que com que no existia el vaig muntar juntament amb una amiga, la Marta Tirado. El curs convocava gent del món de les arts escèniques amb l’objectiu d’entendre què passa abans que l’obra arribi a escena. El cas és que allà vam tenir l’oportunitat de convidar l’Oriol a una de les sessions per parlar de la direcció escènica. A tot això, encara no ens coneixíem però jo anava seguint tot el que feia La Perla i fent les meves feines en paral·lel. Després, des de Butxaca em van proposar fer una entrevista a l’Oriol arrel de l’estrena El Rei Lear (2008). M’havia preparat amb una edició crítica plena d’anotacions, estava impressionada i tenia nervis. Vaig entrar a la Biblioteca i em van fer esperar perquè estaven passant notes. Recordo que la primera pregunta que li vaig fer va ser: “Qui és per a tu el Rei Lear”, i ell va contestar, “doncs podria ser jo, perquè tinc 3 filles”. I vam riure… Dos anys més tard, un dia vaig rebre una trucada de l’Oriol Broggi. Ell em recordava d’aquella entrevista que li havia fet i buscava una periodista per encarregar-se de la comunicació de la seva productora. Jo no sóc periodista però l’Oriol va apostar per algú que apreciava (estava enamorada) la feina que feien en comptes d’optar per un perfil més tècnic. Es tractava de construir junts tot l’espai de comunicació de La Perla 29. En resum, que vaig començar com a freelance a portar la premsa del Hamlet i al cap de 3 o 4 mesos ja vaig entrar en plantilla. No m’ho vaig pensar gens ni mica. I estic aquí des d’aleshores, ja fa 8 anys.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Si em poso a pensar en això em surt una cosa una mica cursi, sobretot ara que estic embarassada i les hormones juguen males passades (riu). Per mi, ser una perla, és una manera que hem anat tramant entre tots d’estimar la feina que fem i d’estimar-nos entre nosaltres. Parlo de l’equip, de la companyia. De Perles n’hi ha moltes, de fet tots els qui treballen amb nosaltres acaben sent perles també, però per mi té més a veure amb els que estem aquí darrere des de fa anys, barallant-nos en el dia a dia perquè això tiri endavant i vivint cada producció amb passió i nervis i dubtes i alegries compartides. Aquesta mena d’amor que hi ha entre la feina i nosaltres és una unió estranya i poc habitual en un lloc de feina. És cert que La Perla 29 és una marca, una manera de fer i entendre el teatre, però per mi ser ‘un perla’  és formar part d’una nova família que m’he trobat pel camí i amb qui tinc uns lligams especials.

Quina és la teva feina a la companyia, de què s’ocupa el responsable de premsa i comunicació d’una companyia com La Perla 29? Com és el dia a dia a la feina per tu?

Doncs la feina de comunicació és molt important perquè la missió bàsica és la d’explicar cap a fora el que estem fent aquí dins. El més essencial del projecte és el que passa aquí dins, a la sala d’assaig, a les oficines… el què i el com es va construint tot fins que es presenta el resultat, en el nostre cas, obres de teatre. Això ho has de saber explicar bé, de manera ben acompanyada, almenys aquesta és la nostra aposta. No es tracta només de fer un cartell i penjar-lo per presentar una obra. Cal explicar quina és la imatge que esculls, per què l’esculls, per què has decidit fer aquesta obra, pensar com la voldràs explicar (és molt diferent presentar L’Hostalera que presentar Boscos), etc. Una de les voluntats de La Perla 29 és la de no només explicar les obres en sí mateixes sinó també el projecte que tenim entre mans:  qui som, com ho fem, cap on anem, com ens expressem, què pensem, què busquem, què ens inquieta, etc. Això és molt interessant a nivell de comunicació, demana constància i també una reflexió permanent sobre el projecte. La feina va més enllà de l’objectiu de vendre entrades – que també és important- i és aquest procés de reflexió el que per a mi dona valor a tot el conjunt i el que més m’agrada d’aquesta feina. És una feina molt complerta i que suposa una constant recerca conjunta amb l’Oriol i  la resta de l’equip. També és cert que el volum de coses a explicar, a pensar, ha anat augmentant amb els anys. Quan jo vaig començar fèiem una obra per temporada i construíem un sol discurs. Ara ens podem trobar amb dues produccions en dos teatres diferents i una obra en gira a la vegada, més una associació d’espectadors amb les seves activitats, etc. Atendre la comunicació exclusiva de tots aquests productes que estan circulant és molta feina i més encara si has de construir un discurs de temporada i de projecte de companyia coherent al voltant de tota l’activitat. Costa més trobar l’espai i el temps però intentem no perdre-ho perquè és molt important per nosaltres.

Digue’m una cosa bona de treballar a La Perla 29? I una cosa no tan bona?

Doncs potser la mateixa: treballes en un lloc que no sents que sigui una feina, ja que sents que formes part del projecte i això és molt bo perquè et fa venir a treballar content i et motiva molt però, alhora, pot ser “no tan bo” perquè perds una mica els límits i a vegades t’has d’aturar un moment i recordar-te que, a banda de la feina, hi ha altres coses que també s’han de cuidar.

Quina és la producció de La Perla 29 per la qual sents més estima?

Uf, no ho sé, m’agraden molts textos i molts processos que hem fet. Per mi és molt important Els ulls de l’etern germà, que és aquesta obra que et comentava abans, que em va descobrir tot un món que no m’imaginava i del qual em sentia molt a prop. 28 i mig també ho és perquè vaig sortir per allà a “fer el mico” i m’ho vaig passar molt bé (riu).

L’experiència de La Perla 29 és tan integral que, fins i tot t’hem vist trepitjar l’escenari, com vas fer a 28 i mig. Com va ser l’experiència de fer d’actriu? Hi tornaries?

Sí, i tant! Sí, perquè m’ho vaig passar bomba, per mi va ser una súper experiència. Trobo que una cosa bona de La Perla 29 és precisament això, que tothom pot fer de tot: l’Oriol és director però també fa escenografies al taller, quan toca netejar la Biblioteca tots anem a netejar, la Blanca fa producció però també ha fet el disseny gràfic durant molt de temps, etc.  Aquesta versatilitat és molt interesant, sobretot per nosaltres, perquè fa que no t’avorreixis mai. Bé, ara que tenim més feina potser costa més fer aquestes incursions a altres terrenys, però això ha fet que durant molts anys haguem pogut enriquir-nos molt, tastar coses, saber com funciona tot. Això de fer d’actriu se’m va ocórrer un dia i sense pensar-ho massa li vaig dir a l’Oriol, que em va dir “val”. I més que d’actriu vaig ser una mena de figurant que entrava i sortia constantment d’escena -perquè tenia 13 canvis de vestuari!-  i va ser molt divertit. La funció era molt divertida de fer, la companyia era molt maca i en tinc molt bon record d’aquell juliol. Repetiria encantada!

Has participat d’altres projectes com Agost Produccions. Què és Agost i per què és important?

El tema d’Agost  ve de molt lluny. Tot sorgeix d’un grup d’amics que compartíem pis i que ens vam inventar un projecte: els concerts d’estiu al pati de la UB. Això ho vam començar a fer sense estar constituïts en associació i cada estiu en fèiem una edició. També ens vam apuntar a l’Escola de l’espectador, uns cursos de La Seca- Espai Brossa que més tard l’Hermann Bonnín ens va demanar si podíem gestionar nosaltres perquè ell tenia molta feina i nosaltres ja teníem experiència en gestió, així que ens vam encarregar dels Tallers de l’espectador. I així anàvem fent coses com, per exemple, un projecte de site-specific que vam muntar a Montjuic amb TMB, etc. L’any 2009 vam pensar que potser era el moment d’endreçar una mica tots els projectes que estàvem duent a terme i de definir i acotar un focus d’interès concret per a desenvolupar i ens vam constituir com a associació. Vam seguir un temps més fent els concerts de la UB perquè era un format que funcionava i ens vam endinsar en el món de l’espectador amb cursos i tallers més seriosos. Jo ho vaig deixar fa un parell d’anys per incompatibilitat amb la feina i la meva vida personal, no arribava a tot. En segueixo sent la presidenta però ja no hi dedico hores de treball. Ara hi ha el Jordi Valls i el Miquel Valls i es centren sobretot en temes de públics. Aquest és un àmbit que tot just comença a néixer aquí i pel qual costa trobar recolzament tal i com des de l’associació es pensa que s’hauria de treballar i enfocar. És complicat i molt difícil viure d’això, però el tema dóna molt de sí per pensar i anar buscant espais i oportunitats.

La Perla 29 està adherida al manifest CASA NOSTRA.CASA VOSTRA volem acollir. Creus que és important que el món de la cultura prengui partit en política i per les lluites socials? Quin penses que ha de ser el rol?

Aquest manifest és la primera causa política a la qual ens hem adherit públicament com a La Perla 29 i no sé si n’hi haurà més. Nosaltres no ens solem posicionar mai ni introduïm temes polítics als nostres canals, no comentem notícies al web ni a les nostres xarxes socials. La Perla 29 és una estructura on cadascun dels seus treballadors té unes idees pròpies i on cadascú personalment es pot posicionar on vulgui però no sota el paraigües del projecte concret que compartim. Pel que fa al cas dels refugiats, vam considerar entre tots que el tema era massa flagrant per ignorar-lo i vam decidir adherir-nos al manifest. És una situació que va més enllà de la política, és un tema de drets humans i de dignitat, però no sé si es tornarà a donar una situació així, esperem que no faci falta.

Què n’opines de l’estat del món de la cultura a Catalunya? És un sector complicat per tirar endavant?

Penso que aquí som molt conservadors i que tenim una mica de complex de país petit. Per exemple, trobo molt revelador i no m’agrada gens que el nom del departament sigui “d’empreses culturals”. Tampoc m’agrada que es consideri els espectadors com a consumidors. Trobo que tot plegat és un discurs pobre. S’aposta molt poc diner públic per explorar, investigar i pensar; per donar veu a possibilitats que potser siguin fallides però que haurien de tenir un espai per poder existir. Es vetlla molt per mantenir unes ocupacions, uns teatres que funcionin amb plans (com ara els de les Biblioteques -que han funcionat molt bé) i ja està bé que hi sigui tot això, però trobo a faltar una mica de risc. Estaria bé que una part del pressupost, una part del projecte de país, fos més lliure, més obert, per tal d’oferir espais i alternatives per provar coses noves.

Com a treballador, si no estàs dins el circuit estable i comercial, si vols aportar alguna cosa que vagi més enllà del que ja està programat, estructurat i dissenyat, no tens espai. Jo conec molta gent que té moltes idees i projectes per tirar endavant però que no troba els espais ni els recursos per dur-los a terme. No troba qui l’escolti. I, o bé acaben no fent-ho o, si ho fan, no poden viure d’això. Això fa que molta gent apassionada i amb idees interessants per la cultura, s’hagi de buscar una altra feina ‘estable’ per tal de viure. I compaginar les dues coses té una durada de vida molt curta.

On t’imagines d’aquí a 10 anys? Algun projecte/somni per complir?

Ni idea! Em costa molt pensar a llarg termini, em fa por, no m’atreveixo. M’agradaria tenir un bar molt petit on servir esmorzars molt bons. Això és el que de tant en tant em passa pel cap. Però tampoc voldria treballar-hi, eh, voldria podria passar-hi estones i inventar-me coses allà (riu).

Quines formes de cultura t’agraden més? Quines “consumeixes” més o no pots deixar de cultivar?

Sóc una persona curiosa i consumeixo coses molt variades, la veritat. Més que dir-te què m’agrada, sóc més d’investigar què s’està fent, qui ho fa i com, perquè un planteja un cicle de xerrades i no un altre, etc. Vaig pessigant i agafant coses, no sóc massa fidel a res i vaig fent sobre la marxa, segons el que m’interessa en cada moment: conferències, exposicions, teatre, etc.