La polarització és gairebé obligatòria aquests dies: referèndums, consultes i manifestacions requereixen una posició clara, amb mitges tintes no se surt de casa. I sembla que ens agradi la situació d’èmfasi irresoluble perquè no l’hem superat encara; tampoc no acabem de tenir la cultura necessària per afirmar-nos i alhora acceptar l’afirmació contrària i rebatre-la fins al final. Potser per això ens costa expressar la nostra posició exacta en segons quines situacions on, per tal de no ferir ningú ni ser ferits, preferim mossegar-nos la llengua.

Al teatre això també passa. I encara més quan els d’Agost Produccions s’hi fiquen i proposen aquest protocol que han anomenat Barcelona, una situació de bàndols enfrontats i on l’artista no pot obrir la boca i s’ha de mossegar la llengua durant una hora, obligat a escoltar tot el millor i tot el pitjor que els espectadors voldran dir (en veu alta i davant de tothom) sobre el seu treball, amb un cronòmetre electrònic al bell mig de les grades marcant el seu patiment amb grans nombres vermells.

És per això que el director Ferran Utzet i l’actriu Màrcia Cisteró tenen un trau a la llengua des d’aquest mes de març, quan van presentar Sopa de pollastre amb ordi a la Biblioteca Nacional. L’obra és d’Arnold Wesker i tracta sobre una família jueva i comunista a l’East End de Londres entre el 1936 i el 1956, però en el fons és una drama sobre les conviccions i el pas del temps que porta tots els vents del carrer a un espai domèstic claustrofòbic. Cops de porta, entrades i sortides per acabar al mateix lloc, llavors com avui.

Al bàndol positiu hi havia una dotzena de persones que defensaven l’obra, mentre que al bàndol negatiu només quatre la criticaven. Es constata que no ens agrada dir coses lletges en públic, preferim parlar bonic en veu alta (en privat ja ens ho tornarem a pensar). A més, dels que s’havien col·locat al costat negatiu, en acabar, la meitat es van acostar al director per demanar-li disculpes pel que havien dit, obligats per aquell joc pervers amb el que els moderadors intentaven accentuar els colors d’uns per arribar a fer sortir els colors dels altres… sense arribar a cap roig encès. Diries que som gent tan educada i respectuosa! (O potser submisa i resignada).

Ferran Utzet i Màrcia Cisteró seien en dos extrems de la sala, en la part del bàndol que defensava la peça. No podien dir res, però s’anaven llençant mirades de complicitat i resignació, els ulls oberts i la boca premuda, mentre es parlava del codi no realista que l’obra adopta en alguns moments -que si despista o enfoca-, de les músiques -que si trenquen o condueixen-, del paper de la mare -que tan de bo n’hi hagués més com aquesta-, de macropolítica i sistemes de creences, de micropolítica i gestos. “Vosaltres sou uns individualistes”, li etziba un dels defensors de l’obra al petit grup de detractors-.”Aquí es planteja el debat entre individu i el grup, que significa el comunisme. En canvi, vosaltres esteu pensant només en vosaltres i així traïu l’obra i el seu context. Esteu fent un anàlisi des d’un dualisme capitalista i dels errors comunistes, però no des de la massa”. I l’altre li respon: “Justament el debat individu-massa és el que els fa caure en el tòpic”.

I així, en aquestes disquisicions per bocins sobre les posicions dels que parlen més que no pas un debat encès per trillar l’obra, els bàndols es desdibuixen i confonen: “Esteu fent trampes perquè ens doneu la raó i no canvieu de bàndol”, s’adona un dels que estan en inferioritat numèrica. És possible anar a veure una obra de teatre polític, sobre el compromís i els ideals, i després prendre l’actitud contrària, la de la desimplicació? Serà que l’obra no ha calat prou? Ai, que em posiciono i jo no volia!

Bàrbara Raubert