El dia 4 d’abril va tenir lloc, a la Biblioteca de Catalunya, l’última sessió del cicle ”Entre Bambolines”. Aquesta vegada, la cua per entrar era impressionant. Vam ser més de 200 persones! Quin goig feia la sala, plena de gom a gom.
En Lluís Homar, en Joan Carreras i la Mar Ulldemolins ens van parlar de L’Art de la Comèdia, d’Eduardo de Filippo, que va dirigir el mateix Homar i que es va representar (i va fer molt de soroll) al TNC la temporada passada. He de confessar (em fa una mica de vergonya dir-ho, francament) que no hi vaig anar. Vaig badar, em passa sovint, què hi farem! Tot i així, va ser una sorpresa passar-m’ho tan bé malgrat no haver-la vist. Però és normal, estem parlant del gran Lluís Homar (que em fascina)… I ho és molt de gran, no només per ser un magnífic actor- “un monstre teatral” (com diu un company d’#AsSocPerla)-, sinó per la seva presència, la seva veu i la seva simpatia.
En Lluís va començar dient que no sabia ben bé què farien, però que fos el què fos, ho faríem entre tots. Tot seguit va llegir un fragment del text amb què ell mateix, com a actor, començava l’obra i va explicar que d’aquest pròleg és precisament d’on surt l’aposta que van fer per treballar aquesta obra tan brillant de De Filippo.
El fragment parlava de l’espai teatral fictici on havia de tenir lloc l’obra que, s’entén, havia de ser representada (aquí la sorna i la ironia d’Homar, comparant aquest petit espai que s’estava dibuixant, amb el gran escenari del TNC). Això va donar peu a qüestionar si l’ampul·lositat escenogràfica, els grans escenaris, calen per poder tirar endavant una gran aposta teatral. Les sales de teatre “han de tenir ànima” deia, i ben segur que un espai tan gran com el del TNC, ho fa tot més difícil: “el teatre sense ànima és només teatre ben fet i els qui ens agrada el teatre necessitem sempre alguna cosa més”.
També es va parlar de “la màgia del teatre” i de “la crisi del teatre” i es va reflexionar sobre com, potser, aquesta crisi, que tan greument ha colpejat les arts escèniques, ha servit perquè aquesta màgia, encara ho sigui més, de màgica; ja que obliga a treballar més la imaginació i ens apropa més a l’essència del teatre.
En resum: l’obra és un homenatge immens al joc del teatre i a com aquesta mentida del teatre es pot convertir en una gran veritat. Una veritat única i meravellosa.
A partir d’aquí, ens van parlar de coses més pràctiques i d’anècdotes divertides. La Mar i el Joan ens van explicar com van treballar el seus personatges, com els van cuinar. També tots tres van coincidir en que el més bonic del teatre són els assajos i que el més difícil és fer la funció cada dia, precisament pel perill de perdre aquesta ànima de què abans parlàvem, de mecanitzar-ho. El fet de repetir cada dia el mateix és molt difícil i no et pots relaxar perquè el públic, que és diferent cada dia, necessita que allò que veu, que allò que està passant allà, sigui extraordinari i únic.
L’acte va acabar, després d’una hora i una mica més i de força participació del públic, que va fer moltes preguntes, amb una lectura d’un petit fragment del final de l’obra. Grans aplaudiments.
Esperem que el cicle “Entre Bambolines” no s’acabi aquí i tingui continuïtat, perquè és fantàstic.
Imma Diaz Vallvé
Sòcia num. 18
Vídeo
Galeria
[srizonfbalbum id=4]