Els ulls de l’etern germà. Stefan Zweig

Assistir a un assaig teatral té un punt d’indiscreció i de tafaner, observes les vulnerabilitats, les preses de decisions, fins i tot les petites crisis que es plantegen amb la pressió afegida d’un públic amatent, expectant però també exigent, que espera les darreres novetats de la seva companyia de referència.

Assajar davant del públic a tres setmanes de l’estrena és un gest valent i honest, del tot no habitual. Des del punt de vista de l’observador l’assaig permet aventurar la futura representació i sobretot permet entendre millor la intenció que la dramatúrgia i el gest volen impregnar en la posada en escena. 

L’assaig obert que hem presenciat de “Els ulls de l’etern germà” d’Stefan Zweig ha estat molt intervencionista, a tots nivells, de la il·luminació al so, del gest a la interpretació, de la presentació a l’acompanyament musical, qualsevol detall importa i pot ser clau per complementar la dramatització.

Des del meu punt de vista ho agraeixo, m’agrada veure com el director, en aquest cas l’Oriol Broggi, qüestiona el que s’ha preparat a la sala d’assaig, revisa la proposta que es va fer a la Beckett en els orígens de La Perla 29, fa propostes de canvis d’orientació corporal, incorpora memòries lumíniques o acota volums musicals. L’espectacle s’enriqueix i s’omple de matisos.

Tindrem temps de veure l’obra durant els propers mesos, però a un text introspectiu com aquest, ple de girs de personatges que transiten d’un actor a l’altre, li correspon un emmarcament teòric, unes indicacions en la preparació que ens ajuden a entendre millor la proposta i a empatitzar encara més amb la idea preconcebuda del director.

Esperem amb moltes ganes la data de l’estrena!

Albert Arévalo

Soci 636