Crònica del primer diàleg del cicle “El públic i la direcció escènica”, amb Carlota Subirós i Pau Roca

De la necessitat de reflexió, de ser curiosos com a espectadors i de com encetar la cadena per compartir entre tots l’experiència teatral

 

“Què suposa per als directors d’escena el públic i la seva experiència com a espectadors?”. Amb aquesta pregunta es va iniciar el 15 de desembre del 2014, el primer dels sis diàlegs del cicle “El públic i la direcció escènica”, organitzat per #AsSocPerla per conèixer les percepcions, vivències i expectatives de diversos directors escènics en relació al públic. En aquesta primera conversa, vàrem gaudir de la presència de la Carlota Subirós, una directora d’escena referent en el teatre català actual, i en Pau Roca, actor amb una extensa trajectòria, també director, i, des del 2012, soci fundador de la productora teatral Sixto Paz.

 

dialeg

Per part de la Associació dels Amics de la Perla 29, va moderar la xerrada en Cisco Vila, que va encetar el debat començant per contextualitzar el fet teatral dins d’una societat mercantilitzada ­­—on els creadors de productes i serveis d’altres sectors fan servir estratègies de màrqueting i comunicació per arribar al seu públic objectiu­­—, i llençant la següent pregunta a l’aire: Està passant això també en el teatre? Com es posicionen les arts escèniques al respecte? Estan també orientades als clients (el públic)? 

I el que fa la Carlota Subirós per començar és definir el públic teatral: “El públic teatral és  un cor de cors, animal conegut i desconegut alhora amb qui s’estableix un diàleg màgic”. La Carlota ens explica la seva vivència del procés creatiu com un somni, una espurna o llavor que ha de ser prou motivant per tirar-la endavant, però que tot i ser un viatge íntim i personal, no culmina fins que no arriba al públic; i per ella, és interessant saber si allò que fa, el seu somni arriba al públic i interessa. 

També ens diu: El públic sóc jo, és cadascun de nosaltres; jo personalment, si faig teatre, és perquè sóc públic, confessant-nos que quan era nena va quedar fascinada veient Un dels últims vespres de Carnaval, de Goldoni, dirigit per Lluis Pasqual al Teatre Lliure, i que aquell vespre li va passar alguna cosa, una cosa que va fer que ara que en té 40, dediqui la seva vida al teatre.

“Si estic aquí i em segueix apassionant aquesta feina és pel que em passa quan estic allà, pel que em va passar aquella primera vegada i després m’ha seguit passant al llarg de la meva vida. (…) Les experiències que he viscut com a espectadora han estat experiències vitals úniques”. 

Per altra banda, ens comenta que ella ha tingut la sort que el públic s’ha interessat per la seva feina, i que no s’ha hagut de preocupar tant per cuidar un públic, sinó que ha confiat sempre en el fet que vindrien i així ho han fet.

Tot i així, també és conscient que en els temps actuals —context econòmic de crisi amb retallada de subvencions públiques, pujada IVA, etc.— segurament s’ha d’estar més atent al públic, i que fins i tot és inevitable tenir-ho present.

D’aquesta manera, es dirigeix a en Pau Roca, representant generacional d’una nova fornada de creadors i productors alhora que, vivint el moment actual, estan trobant estratègies creatives per tal de fer arribar al públic les seves produccions. En Pau Roca comença dient-nos: “Jo no sóc director, sóc actor, però del que sí puc parlar és de la meva vessant com a productor, a la qual em dedico des de fa tres anys, on sí que és molt important tenir present el públic. Des de la productora Sixto Paz, estem intentant carregar-nos la quarta paret i acostar-nos al públic i aprendre d’ells”. 

Alhora, també, com la Carlota, es defineix com a espectador, i coincideix a assenyalar que com a creador, “el que s’intenta és fer arribar un missatge a la gent, el teu missatge, el que vols explicar”.

 

A LA RECERCA D’UN PÚBLIC CURIÓS

>>Cisco: Creieu que hi ha públics més preparats que d’altres? Us agradaria que el públic, quan vingués a veure les vostres produccions, portés els temes de les obres preparats? Quina us agradaria que fos l’actitud per anar al teatre? 

En resposta a aquesta pregunta, la Carlota Subirós ens transmet la idea que, com a públic, la curiositat i ser un espectador inquiet és quelcom més preuat que no pas la seva preparació (coneixements erudits): “Jo de vegades trobo a faltar un públic més curiós, o més inquiet.” 

En aquest sentit, ens explica que “a altres ecosistemes teatrals (Berlín, Londres, Buenos Aires i Nova York) tenen el teatre des de l’escola, des de les lectures, des de les publicacions, de les crítiques; estan més avesats al teatre, forma més part de la cultura popular”. 

També en Pau Roca ens diu que “des de Sixto Paz estem obsessionats per aconseguir que la experiència teatral sigui el més complerta possible i donar eines al públic perquè vulgui ser més curiós”. 

És per això que els de Sixto Pax estan treballant l’experiència teatral de principi a fi, amb el pre, el durant i el post. També ens parla de la Lliga de Teatre, i de com ho fan perquè l’experiència teatral sigui molt més complerta i enriquidora.

Tots dos acaben remarcant i posant-se d’acord en el fet que tant en la vida, com en el teatre, i en concret com a espectador teatral,  la curiositat és clau.

 

LA NECESSITAT DE COMPARTIR 

En aquest moment de la conversa, intervé una espectadora que troba el concepte del “post-obra” una necessitat de molts com ella, per tal de poder “intercanviar totes les descobertes que podem fer d’una obra”. I acaba dient: “És una energia que tu reps i necessites compartir-la”. Acompanyant les seves paraules, en Pau Roca afegeix: “I si ho pots compartir és molt bo, i si a més ho pots compartir amb gent que en sap una mica més que tu, aleshores és meravellós”.

>>Cisco: Us ha influït d’alguna manera el públic a l’hora de fer un espectacle?

El públic influeix en la producció, diu en Pau Roca, però no en la creació, comenta la Carlota Subirós. El que pot influir en l’espectacle o posteriors espectacles, podria ser el feedback o la reflexió d’un muntatge entre creadors i espectadors. Ens diu la Carlota al respecte que “en aquells temes que ens intriguen, que ens inquieten, que no els hem entès del tot, però en els quals sentim que hi ha una feina, una qualitat i un desig, allà hi ha molta conversa possible”. 

En aquest sentit, i seguint amb la reflexió que fa, també esmenta que “posar paraules a l’art podria ajudar a entendre’l millor”. “El pensament es fa a mesura que es parla, segons deia el dramaturg alemany Kaiser; aleshores, descobreixes moltes coses que en realitat sabies, però que fins que no les dius, no són clares. Jo sí que penso que parlar de la feina em sembla una manera preciosa d’entendre millor la feina per les dues bandes”.

 

L’EXPERIÈNCIA TEATRAL, UN FET DIFERENCIAL

>>Cisco: Penseu que el teatre aquí a Barcelona té el públic que es mereix?

En Pau Roca considera que “el teatre sempre té el públic que es mereix”, però que cal pensar més i millor com arribar-hi. “Digues-li com li vulguis dir: màrqueting o fer que l’experiència sigui més enriquidora, complerta i única”. I que cal aconseguir que “l’acte d’anar al teatre sigui interessant humanísticament”.

En aquest punt, apareix també la “competència” que poden exercir les sèries i el cinema en relació a les arts escèniques, però la Carlota ens comenta que no és comparable: “Les arts escèniques tenen una cosa excepcional respecte a les altres, que és això, aquest sentiment d’aquí i ara, d’esdeveniment viu. En el teatre, tenim tots un interès que ens agermana. A tots ens poden agradar les sèries, però en les arts escèniques compartim una cosa viva, una cosa que està passant en aquest moment i que recordarem, i això perviu”. 

“La gent necessita explicar-se històries sobre el que està vivint, necessita ajuntar-se, necessita compartir amb aquesta calidesa de l’abans, el durant i el després, compartir experiències humanes; i això sí que és el nostre tresor”.

De nou, tornem a tenir la intervenció d’una altra espectadora del públic que comenta el següent: “Jo crec que el cor teatral que batega a Barcelona és brutal; hi ha un munt de noves companyies que vull anar a veure, però el preu de les entrades és prohibitiu”. Una altra espectadora diu uns minuts després: “Aquí potser no tindrem recursos, però tenim moltíssim talent”. 

 

CAL INNOVAR EN L’ATRACCIÓ DEL PÚBLIC I EN EL FINANÇAMENT 

En l’última part de la conversa, s’enceta el debat al voltant de com fer-ho per aconseguir que “el cor teatral continuï bategant per molt temps”. Tant en Pau com la Carlota consideren que calen noves maneres d’apropar els públics al teatre, i calen noves fórmules per aconseguir finançament. En Pau Roca comenta que “cal fer-ho d’una manera artística” i la Carlota Subirós afirma que “cal transformar aquesta dependència del públic en un estímul creatiu.” 

Acaba intervenint una estudiant de Direcció escènica que, seguint el fil de la metàfora dels dos cors prèviament relatada per la Carlota, es pregunta si els estudis li faran perdre el cor de l’emoció i el gaudir.  Com a resposta, la Carlota esmenta a la Maria Callas i la seva capacitat absoluta de combinar un hemisferi dret, totalment lliure i desbocat, amb un hemisferi esquerre absolutament pendent de tot el que estava fent. I acaba dient més o menys que probablement, “a mesura que tots, actors, directors i espectadors, anem adquirint una maduresa, entenent aquesta com una maduresa de l’ofici —creadors i públics—, anem recuperant aquests dos cors, el cor de l’emoció, de la innocència, i el cor de la raó i de l’anàlisi”. 

Per acabar, en Cisco Vila conclou amb dos dels temes més rellevants de la conversa: la necessitat de ser curiosos i la necessitat de compartir i de reflexionar en veu alta de la feina dels creadors”, dos bons suggeriments per a seguir en l’aprenentatge de ser cada dia millors espectadors, creadors i productors; en definitiva, per ser cada dia millor gent de teatre.

 

Carla Montané
Espectadora inquieta en formació
Sòcia d’#AsSocPerla

 

[fbvinyl id=304328626427724 title=”” desc=””]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.