“Vés, va dir l’ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.”
T. S. Eliot, Quatre Quartets1
Tennessee Williams ens presenta El zoo de vidre com una obra de records, amb formes pictòriques i esculturals, que vol escenificar amb un ús particular de la llum -l’autor ens remet a les pintures religioses d’El Greco- i la música -una banda sonora amb trets cinematogràfics-, i així crear una atmosfera pròpia del que ell anomena teatre plàstic, on els elements visuals formen part de la dramatúrgia, de la mateixa manera que ho fan les paraules i les idees. Una visió que vol allunyar-se del mer realisme, i que concep tots els elements teatrals -text, moviment, escenografia, música, vestuari, so, il·luminació- dins una mateixa unitat artística.2 Un teatre plàstic que persegueix acostar-nos a la comprensió de la fragilitat i la vulnerabilitat humanes.
La trama transcorre a la dècada dels anys trenta, als EUA, en el context de la Gran Depressió. L’autor fa referència a com els Wingfield viuen en “un d’aquells estrets ruscos d’habitacles cel·lulars que creixen com bolets en centres urbans superpoblats per la classe mitjana-baixa i que són simptomàtics de l’impuls d’aquest sector, el més extens de la societat nord-americana i essencialment esclavitzat, per (…) existir i funcionar com una confosa massa plena d’automatisme”3 i intenten fugir -sigui físicament o a través de la imaginació i els records- del lloc on es troben. El vers Où sont les neiges d’antan?4, present a l’obra, encapsula un dels seus motius centrals: el vincle i la tensió constant entre els espais temporals, passats, presents i futurs; l’esforç per escapar de les restriccions del temps i de les seves exigències.
1 Eliot, T. S. (2010). Quatre Quartets. (Trad. Àlex Susanna). Viena Edicions.
2 Kramer, R. E. (2002). The Sculptural Drama: Tennessee Williams’s Plastic Theatre. The Tennessee Williams Annual Review, 5, 1-13.
3 Williams, T. (2013). El zoo de cristal. Alba Editorial. [Traducció pròpia].
4 Ballade des dames du temps jadis de François Villon (segle XV). Podeu trobar la versió musicada del poema per George Brassens.