#AsSocTALKS – Trobada amb Javier Daulte

“Y luego van los espectadores cagones y no se enrollan con el montaje.”

Així com va cloure la xerrada l’Anna Pérez Pagès, “deu haver estat la primera activitat on el convidat ha insultat els espectadors assistents i aquests, amb un somriure, han assentit amb el cap” podríem resumir la conversa d’ahir.

I així va ser aquest diàleg entre antics amics, el Javier Daulte i l’Anna Pérez Pagès.

Una hora de reflexió, de confessions i secrets passats i presents, de mirades desacomplexades sobre el món de teatre i de parlar dels nexes d’unió i desunió entre Catalunya i Argentina. Una conversa on no va faltar l’humor i el “mètode Daulte” que van atrapar i seduir els espectadors des del primer moment.


Dirigir una obra que no s’entén o eludir la tirania de les paraules.- Així és com Javier Daulte va viure la primera estrena de 4D Òptic, ara fa 15 anys. Si l’obra era ja de per si estranya en el sentit que s’anava escrivint sobre la marxa; només faltava que es fes en un idioma que l’autor i director –Daulte- desconeixia: el català. D’aquesta limitació en va fer virtut quan es va adonar del que anomena la ‘tirania de les paraules’ i va veure que podia dirigir fins i tot millor sense entendre les paraules concretes que deien els actors,  per aconseguir que ho diguessin d’intenció, amb la mirada, el posat, el gest. Fins al punt de qüestionar-se si no seria millor, sempre, poder preparar i dirigir una obra, assajar-la, sense entendre cadascuna de les paraules.

Existir més enllà de la nostra consciència.- Existim on no sabem que existim: quan algú ens anomena i no ho sabem, quan ens somia, quan ens diuen com ens veuen i no ens hi reconeixem. I és que, de fet, com diu Javier Daulte com a primícia mundial, la realitat no existeix. Vivim dues –o més!!- realitats. I vivint almenys dues realitats, la de Barcelona i la de Buenos Aires, va ser com va escriure i dirigir l4D Òptic ara fa 15 anys.

I a més només entenem el que passa si ens ho expliquen com un conte.-  Això passa amb tot! Un mateix fet –posem la mort d’algú que estimem- es pot explicar de diverses maneres, sempre recorrent al conte, al relat. Sense el conte, sense el fil narrador, amb la cruesa nua de les dades o dels fets sols, sense relat i sense intenció o sense creença, no hi ha comprensió profunda, i res ens arriba a commoure. El teatre ens explica les coses que passen en forma de conte i potser és només al teatre, a la finestra de realitat que obre el teatre, on es poden dir les grans veritats (i no pas en la vida normal).

Deixar de ser espectador per convertir-se en públic.- Passa poc però passa: de vegades deixem de ser espectadors i ens diluïm en el públic, conformant un tot. I de vegades no: la gent riu i ni sabem de què… I els directors no poden fer-hi massa. Diu Daulte que el públic és la cosa més atzarosa que hi ha –i hi afegeix algun insult i tot, amb carinyo. Per què  hi ha funcions en què passa ‘alguna cosa’ i funcions en què no? No hi ha dues funcions iguals, i no hi ha diners que puguin aconseguir la màgia de la transformació de l’espectador en públic.

Com fer que una obra de teatre (núvia) i un públic (nuvi) s’enamorin? .- Què és, si no, muntar una obra de teatre? Guarnir-la, preparar-la, vestir-la, fer-la seductora, atractiva i interessant perquè intoxiqui –en el millor sentit de la paraula- el públic. Aconseguir que s’agradin, que s’enamorin, vet-ho aquí.

Dirigir la programació d’una sala per madurar.- Un director potser només ho pot fer en arribar a una certa maduresa i havent superat una etapa –inicial i indispensable!- d’autoafirmació total, de pensar-se que ningú més no sap dir el que ell vol dir i explicar, Cal transitar per aquesta primera etapa per fer-se sensible a les veus, les intencions i els neguits d’altres directors. Així és com Daulte va viure l’etapa de programador artístic de la Sala Villarroel






  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *