Recull de valoraciones quant el muntatge de l’obra
Gràcies a la proposta de La Perla29 hem tingut l’oportunitat de descobrir un dramaturg pràcticament desconegut per nosaltres, Ivan Viripàiev, -autor–director rus de 47a, que també ha realitzat incursions cinematogràfiques- mitjançant l’obra “Unes abraçades insuportablement llargues”, drama més aviat inclassificable, o si volem, una combinació aclaparadora d’adjectius “insuportablement llargs” de caire filosòfic.
Sortosament, es poden escriure aquestes línies després d’haver fet un seguiment gairebé exhaustiu de la programació de “Les abraçades… ”, i activitats relacionades. Des de la primera trobada amb en Ferran Utzet, director de l’obra, a qui cal felicitar tot plegat amb l’equip artístic i, està clar, amb el tècnic i el de suport, fins arribar a la representació.
Ajuda a construir el relat global d’aquesta proposta escènica acabar de veure el seu muntatge, més encara quan ha sorprès positivament a la vista de les dificultats previsibles en la transposició del text al joc de l’escenari.
Les activitats han estat especialment intenses, de gran abast. La conversa prèvia amb el director del muntatge ja va marcar les línies per on transcorreria, un coneixement que feia de suport per entendre un text i una dramatúrgia tan complicades.
Tot aprofitant aquesta línia de dificultat, va col·laborar amablement la acadèmica Margarita del Hoyo, que va il·lustrar la trajectòria de l’autor i la teoria teatral tractant d’encabir la dramatúrgia de Viripàev. En aquest punt, es presenta tot seguit la col·laboració feta per la companya Carme Torres:
… Per dur a terme l’activitat “Introducció a l’Autor”, des d’AsSocPerla convidàrem la Margarita del Hoyo Ventura, professora d’estudis teatrals de la Universitat Complutense de Madrid, (Doctora en Filologia per la Universitat de Burgos amb una tesi sobre l’anàlisi de l’espectacle, amb estudis d’art dramàtic….).
Va acceptar la nostra proposta de molt bon grat i, juntament amb el Director, Ferran Utzet, ens van facilitar la tasca d’endinsar-nos a la dramatúrgia d’Ivan Viripàiev, el qual hem de situar en allò que la crítica i els estudiosos han anomenat Nou Drama Rus.
Fem un resum de la seva exposició:
Parlar de teatre rus a les darreres dècades ens porta a conèixer Teart.doc, una iniciativa que va unir diversos joves dramaturgs i dramaturgues l’any 2002. Sota aquest nom sorgeix un col·lectiu que, des del seu espai, al centre de Moscou, buscava crear una dramatúrgia a partir de la realitat de fets reals, cosa que permetia estudiar-los i mantenir una actitud crítica amb la història del país i dels esdeveniments en si, fins a posar el focus d’atenció als conflictes de la societat contemporània.
Si bé al desembre del 2001 Ivan Viripiàev va declarar en una revista polonesa que el terme director d’escena rus no li competia, i el març d’aquest any, ja amb la guerra, ha renunciat a tots els drets d’autor percebuts a Rússia, aportant aquest diners als refugiats ucraïnesos a Polònia, és des d’aquest marc de ruptura del Nou Drama Rus des d’on hem d’entendre la seva dramatúrgia. Des de la renovació estructural i temàtica que aquest nou drama rus suposa.
Es va parlar dels seus textos “Il·lusions” i “Dansa Delhi”, portades a escena com “UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES” i dels seus personatges. Considera que una de les qüestions més rellevants de la dramatúrgia de Viripàiev, és la construcció del personatge, que enllaça amb molts autors actuals i menys actuals, consolidats ja al segle XX.
El personatge literari dramàtic comença a ser allò que fins ara no havia estat, comença a no fer, a no cercar objectius, a perdre entitat com a ésser en acció. És un progressar de mica en mica cap a la dissolució, a la qual no s’arribés mai, perquè el personatge canviarà, però no desapareixerà.
El teatre d’Ivan Viripàiev no és dels que exposen idees, argumenten i conclouen, no és una il·lustració de dogmes filosòfics en absolut; si volem argumentar filosòficament, necessitem ordenar el discurs, debatre, aclarir a l’espectador allò que volem fer arribar. Però, com Beckett, Viripàiev no pot ordenar el discurs, perquè precisament el que ens vol explicar és que l’ordenació no és procedent, perquè es pot estimar i no estimar, perquè es poden defensar dues idees contradictòries, perquè es pot explicar una vivència i després negar-la. Perquè, en definitiva, el món que habitem no ens dona certeses, sinó vivències, possibilitats i intuïcions.
Moltes gràcies Margarita! Moltes gràcies Ferran! La vostra ponència ens apropa més encara a les ganes, curiositat i expectativa per a la nostra propera activitat al voltant d’ “Unes Abraçades Insuportablement Llargues”, que és la “Conversa amb Iván Viripàiev”…
Carme Torres
Sòcia núm. 615
I continuant per aquest camí, tenir la fortuna d’haver gaudit de la presència d’en Viripàiev al Teatre de la Biblioteca, realment un privilegi, tenir al davant o al costat un autor contemporani, amb circumstàncies socials i professionals difícils, en plena fase de representació d’una de les seves obres. No obstant els esforços de n’Oriol Broggi per centrar el seu parlament en l’obra de “Les abraçades…”, el seu esperit lliure l’empenyia a parlar del que li podia preocupar personalment en aquells moments: la guerra, els dubtes, les contradiccions, les preguntes sense resposta, el paper humà dins la natura, les reflexions inspirades en la filosofia oriental…
A partir d’aquí s’arriba a la nit del col·loqui post-funció, des del punt de vista d’un observador imparcial que encara no ha vist el muntatge. Una jornada amb esperit alegre i festiu, hàbilment presentada per Agost produccions, plena de moments divertits i riallers, sempre conduits pel bon saber fer de l’equip artístic.
Tampoc cal descuidar l’excel·lent acompanyament a la guitarra elèctrica d’acord amb els moments dramàtics –potser de volum excessiu en determinats instants- , que ajuda a immergir-se en les emocions dels personatges.
Quina ha pogut estar la font d’inspiració d’en Viripàev per a aquesta obra? Potser té sentit imaginar que l’edat dels protagonistes, que se situa a l’entorn dels 35a, semblant a la que tenia l’autor en l’època en que la va escriure (any 2014, 40a), ha influït decisivament… persones de la seva generació que hagi conegut de prop? Preguntes sense resposta.
Un cru detonant serveix d’arrencada a una història que atrapa sense deixar alè. No et pots aturar davant la rastella inacabable d’escenes canviants, gairebé a ritme trepidant. Origen narratiu? Derivació de guió cinematogràfic? Originalitat dramatúrgica? Conegut l’origen del text com una combinació de monòlegs, les peces encaixen. Sorprèn una obra com aquesta, on la tensió dramàtica contínua, que no fa concessions de cap tipus, combina sàviament l’amargor amb la dolçor.
Dos escenaris principals. Dos jocs d’històries (o de faules). Quelcom del tipus “vides creuades”. Fantasia i realitat. Buidor existencial davant la consciència moral, atrapant persones joves entre la insensibilitat a l’amor i una profunda necessitat d’estimar. Per pensar. Per reflexionar. Per sentir i per gaudir. Emoció total assegurada.
I d’aquí els personatges imaginatius, o fantàstics, que fan el contrapunt; de diverses formes, adaptats als personatges reals. No cal detallar-los aquí, seria gairebé un espóiler; encara resten dies de representació. Tanmateix, el muntatge de les escenes que els contenen s’endinsen en un conjunt audiovisual amb elements de metavers de gran bellesa, constitutives d’un autèntic repte feliçment assolit.
Es pot tancar la ressenya destacant la magnífica transició des del punt del “fons” dels personatges fins que es recuperen, adquirint una joia i alegria, sense concessions ensucrades, que son capaços de transmetre al públic per assumir un final, trist i dolç a la vegada, que no evita, si més no impulsa, ajuda, a amarar una sensació agradable en acabar la funció, i que permet l’espectador sortir del Teatre de la Biblioteca amb bon gust de boca.
Jesús Calvo
Soci núm. 660
Fotos d’Erola Albesa. sòcia número 705
