Una obra i un text ric i necessari.Una xerrada amb qüestions que generen debat.Un espai proper per parlar-ne. En la mesura de l´impossible és un text del Tiago Rodríguez posat en escena a la Perla per la Cristina Genebat.
Què genera aquesta posada en escena?
Què ens diu el text?
Amb quina intenció?
Esperaça o destrucció?
El 16 d´Abril parlem i debatem.
Assoc jove proposa una forma diferent d´abordar l´espectacle.
21:15h al teatre de la Biblioteca !
SOBRE L’IMPOSSIBLE: Trobades fora d’horari.
L’últim dia de funció de l’obra En la mesura de l’impossible, vam organitzar una conversa postfunció. Una mena de conversa que, segons com evolucioni, acaba sent un debat o un intercanvi d’idees que flueixen i acaben resultant una bonica construcció.
Ens vam reunir 10 espectadors amb passió pel teatre i vam xerrar i xerrar. Érem majoritàriament adolescents aquell dia. I una professora de batxillerat. Tots vam parlar. Alguns amb més facilitat que els altres, però tots vam aportar un punt de vista. No amb la intenció de tenir raó, però amb la intenció de posar sobre la taula preocupacions i anècdotes per trobar potencials respostes en els altres. Ens vam respondre i contradiu-re.
Qüestions com la no representació en imatges i fins a quin punt això és important. Els dos arbres de l’escenari i què poden voler dir. Perquè les pantalles. Per què plorar o perquè no plorar. Com es manifesta el canvi en el món, i com és si no acaba sent com s’idealitza. Què vol dir canviar el món. Canviar el món i canviar vides és el mateix? Com aconseguir que les nostres llàgrimes no ens ceguin als canvis i com no acabar en la indiferència? Quines són les eines que podem utilitzar? Quin rol pot tenir el teatre en tot això? A qui culpar i què vol dir la culpa?
Vam profunditzar bastant sobre el discurs en anglès de l’Andrew. Concretament, sobre la frase de les llàgrimes i com ens ceguen. Què vol dir que no podem veure el canvi ni tampoc provocar-lo a gran escala, però alhora sí que existeix? Vam compartir la frustració que ens causa això; com podem veure-hi millor i no caure en l’estat de desesperació, en el que és tan fàcil caure? Què ajuda? El teatre vam pensar. Les arts, i la seva influència en la nostra forma viure. Tot allò que ens recorda qui som i com intentar estar vius de la millor manera possible. Però no solament això, també les interaccions humanes, els moments d’esperança. No passar per ells com si no fossin res. Parlar-ne, fer córrer la veu. Sortir de la individualitat.
Ens vam preguntar fins a quin punt això es complica per gent en llocs i situacions no privilegiades, i vam pensar en la importància d’obres i textos com aquest. Picar a la porta de la gent i fer-los sentir, mirar, adonar-se’n. Però, de manera activa, que convidi el moviment, i no necessàriament directament el moviment literal revolucionari, però sortir de la passivitat, tornar a formes i actituds més humanes.
I vam parlar de la no representació. Jo vaig preguntar què els feia sentir. Si els desconnectava o distreia, o si els funcionava millor. Era necessària una representació gràfica dels monòlegs? Valia la pena arriscar-se a només monòlegs i poca posada en escena? Vam concloure que sí. La majoria van dir que era millor l’imaginari en aquesta situació que la pretensió de voler representar l’irrepresentable.
Sent una generació tan jove i amb els problemes d’atenció que tenim debut a les xarxes socials, em van sorprendre i agradar molt totes aquestes respostes. Una última persona va dir, amb una frase que em va semblar molt bonica, que la paraula és un recurs preciós, i que la forma que té d’ajustar-se i formar frases, a vegades, conta més que mil imatges.
Vam parlar sobre les pantalles de l’escenari i l’entrevista del principi i final. Va ser interessant, perquè per alguns els hi funcionava perfectament, mentre que a d’altres els allunyava profundament. No vam arribar a un consens…
Un pou sense fons i un grup de persones buscant respostes. I la conclusió segura a la qual vam arribar és que obres com aquesta, i al teatre en general, són una flor que plantes al jardí per fer un tros del món una mica més bonic. Encara que demà i caigui una bomba a sobre. Perquè la lletjor del món no és una fatalitat. O, de totes maneres, és pensant això que intentem canviar-ho.
“Hi ha persones que no es refan mai
de la descoberta que no canviaran el món.”
Vam decidir que potser no es canvia el món de la forma idealitzada que pensàvem quan érem petits, però que hem de descobrir totes les altres maneres més realistes i a petita escala. A poc a poc. Canviant vides.
Victoria Coll Egger
