El dia de l’estrena de Refugi el 2003 vam comprar el primer pernil del camerino de La Perla. Era un dels nostres primers espectacles com a grup de teatre; un text que tenia la mateixa edat que nosaltres. Ara l’hem tornat a estrenar, vint anys després, amb la mirada de la Mònica i d’una companyia jove que s’acosta al moment vital i al pols dels personatges.

Ens fa il·lusió dir-vos que el pròxim dilluns 19 de maig us convidem a una trobada a La Biblioteca entre aquests dos Refugis; entre les dues Amys separades per vint anys. Una trobada que ens emociona entre la Clara Segura, la Laura Roig, la Mònica Molins i l’Oriol Broggi. Per parlar del text, de les maneres d’afrontar l’obra, per parlar de teatre, el de llavors i el d’ara, de la família que Goldberg retrata i que durant l’espectacle, malgrat tot, aprenem a estimar.

Fa uns dies l’Oriol escrivia això a la companyia que va estrenar el 2003…

“Vam pensar: «què passaria si tornàvem a fer una mateixa obra, amb una nova mirada, des d’una altra generació d’aquell text, que va ser un dels primers que vam fer…». Mentre la Mònica l’anava assajant jo he estat pensant en aquell espectacle que vam fer ja fa anys. Realment se’m fa molt present, i penso ara en Refugi com un inici en alguns aspectes… Quan estàs a l’inici d’alguna cosa, realment … (com diu el Mouawad)…. realment no saps que hi ets, no saps que allò és l’inici d’alguna cosa. En aquell moment era l’inici de La Perla, i jo sento que estàvem buscant una manera nostra de dir. I Refugi era allà, i ens deixava provar coses, prendre partit.”

“Un refugi és una casa, una abraçada, una paraula. Però també pot ser una gàbia.”
Mònica Molins Duran

Què passa quan els pares marxen i no tornen? Quan la llar queda en mans d’uns fills que s’aferren l’un a l’altre com poden? L’Amy, la Becca i en Nat conviuen amb l’absència, amb la memòria, amb els seus propis límits.
Fins que algú truca a la porta.

Refugi, ens confronta aleshores a una pregunta encoberta: quina forma pren l’amor quan el món és un lloc hostil?