“Les bones traduccions no són neutres, prenen decisions i apunten cap a algun lloc”. Així començava Ferran Utzet la seva presentació dimecres passat a ca La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya, on ens vam trobar per escoltar-lo a ell, director, a Joan Sellent, traductor, i a Joan Yago, dramaturg i adaptador. Tots tres ens van parlar de les “decisions de traducció” que han viscut en primera persona per tal de poder regalar-nos -perquè no és altra cosa que un regal- el nou muntatge de la companyia, Traduccions / Translations de Brian Friel.

Una bona traducció ha de capturar la riquesa i els matisos de l’idioma original però ha de saber explotar també la riquesa de la llengua a la qual l’obra és traduïda. I en aquest cas concret, per Utzet era imperatiu comptar amb una bona traducció, ja que l’obra juga amb el llenguatge com a element central.

Joan Sellent ens va explicar com havia rebut l’encàrrec d’Oriol Broggi de traduir el text de Friel que ell sempre havia definit com a “intraduïble” i del que recordava haver vist un muntatge feia anys que li havia fet creure que es parlaven dues llengües diferents a escena.

Sellent[i] va argumentar la seva decisió de mantenir que tots els personatges parlin la mateixa llengua, tot respectant així la decisió de Friel[ii], i que la diferència fos tan sols una convenció – aquesta “màgia tan característica del fet teatral” a la qual també va apuntar Joan Yago. En aquesta proposta doncs, els personatges parlen tots en català, però mentre els soldats anglesos i els irlandesos més cultes parlen un català estàndard, els personatges que representa que només parlen gaèlic ho fan en un català “popular, intemporal i poc identificable amb cap dialecte concret però, amb totes les seves imperfeccions”.

Precisament, el fet que sigui una versió del català poc identificable amb cap dialecte és important per no distreure ni forçar massa la credulitat de l’espectador i fa, segons Yago, que la majoria del públic s’hi senti identificat, vingui d’on vingui. A més, tal i com deia Ferran Utzet, el fet que parlin la mateixa llengua té molta eficàcia i ha estat un experiment molt interessant tant pels actors com pel públic, que ho va descobrint tot pel seu compte.

L’obra original és molt subtil, no és un pamflet i no hi ha bons ni dolents. Representa un fet, un moment; ni condemna ni reivindica. En aquest sentit, Sellent va explicar que l’opció de moure l’obra d’època i lloc no era una opció, ja que hauria suposat una distorsió històrica innecessària. Per tant, quan se’ls va preguntar per la decisió de mantenir els topònims gaèlics i anglesos, tots tres van coincidir a defensar la necessitat de mantenir aquest contrast  -per seguir jugant amb la convenció teatral i trencar la il·lusió de tant en tant- i de reivindicar l’espai real amb la presència del gaèlic a escena.

El debat també va girar entorn a la diversitat dialectal de la llengua. Sellent va apuntar a una pèrdua de riquesa en l’ús del català i va remarcar la diferència entre el català corromput pel castellà (o altres llengües) i el català “popular i imperfecte” que ell fa parlar als seus personatges i que és autèntic i propi de la llengua, que pel fet de no pertànyer a la norma queda etiquetat com a incorrecte i condemnat a la desaparició.

Des del públic, Ivan Benet també va reivindicar la riquesa de la varietat dialectal del català -que massa sovint queda relegada a l’oblit- i la funció del teatre de recuperar aquest “català de fora [de Barcelona]”. Utzet també va defensar la varietat d’accents dels actors i la necessitat de perdre la por a incorporar actors “de fora”.

Una conversa a tres veus que va subratllar la complexitat de la qüestió lingüística i en que va quedar clar que la llengua que parlem diu molt de qui i com som.

Si en voleu més, veniu el divendres 21 de febrer al col·loqui postfunció amb el director i els actors, us assegurem que valdrà la pena!

Marta López Carabí
#AsSocPerla