El Guillem té un somriure tímid i contagiós que enamora. Ha estat el cap tècnic de La Perla 29 durant 9 anys i tot just ara comença un nou camí fora de la companyia.  Des del #Qüestionari 2+9 volíem fer-li  un petit homenatge (molt merescut) i agrair-li tot el que ha aportat a la companyia i a #AsSocPerla i les bones estones que ens ha fet passar. Aprofitem per desitjar-li molta sort i una bona pila de projectes interessants al seu futur. Segur que en sentirem a parlar molt i ben aviat!

Què et va fer estimar el teatre?

Doncs diria que fer-ne. A casa meva el meu pare feia teatre però jo no havia fet mai teatre de jove ni de nin i no es pot dir que em vingués de la sang. Quan va arribar l’hora de decidir què volia estudiar, vaig decidir fer teatre per amistat i, ha estat així, a mesura d’anar fent teatre, que m’ha fet estimar-lo. I ser aquí, sempre des del darrere els escenaris, i no haver-me’n anat a un altre lloc.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Uf!! (riu) Tinc una escapatòria brillant a aquesta pregunta, que és que jo ja no sóc ‘un perla’. Sobretot, vol dir estimar molt el teatre i treballar molt, i també ser molt constant i ser molt primmirat. Una de les coses que vaig aprendre quan vaig començar a treballar a La Perla 29 és a afinar molt els detalls i a no donar les coses per bones a la primera de canvi. Per mi, per nosaltres, el que hem estat fent al teatre de la Biblioteca de Catalunya i el que es continua fent encara, passa per això. Un tret molt característic de La Perla 29 és afinar al màxim el detall; la feina i la pulcritud.

Quant fa que ets part de La Perla 29? Com vas començar a formar-ne part?

Jo he estat 9 anys amb la companyia, vaig començar a treballar-hi la temporada 2007-08. En aquell moment jo no tenia feina perquè acabava de tornar d’una estada a l’estranger, on havia estat treballant, i algú em va dir que La Perla 29 buscava un cap tècnic. Em vaig presentar i em van agafar. Jo coneixia l’Oriol d’un muntatge que havíem fet amb la Rosa Novell on els dos érem ajudants, ell de direcció i jo de llums, i també coneixia el Juli i la Bet d’altres coses. I, mira, des d’aleshores fins ara.

Quina és (era) la teva feina aquí, què fa exactament un cap tècnic?

La feina d’un cap tècnic és coordinar i gestionar tota la feina relacionada amb la tècnica d’una producció; ja sigui el treball dels escenògrafs i il·luminadors – que serien la part més artística- com el propi fet de gestionar equips per dur a terme la feina, etc. Clar, aquí a La Perla 29 durant molt de temps el Marc (Serra) i jo hem estat els únics tècnics que hi havia i, per tant, a part de coordinar i gestionar la feina, també estàvem a la sala fent funcions i anant de gira a tots els teatres. Les gires i els bolos són una part molt important de la feina que fa un cap tècnic, ja que s’ha de gestionar tot: posar-te d’acord amb els teatres, mirar les necessitats de cada espectacle, etc. Per tant, la feina de cap tècnic té tres potes principals: gestionar i coordinar els equips de les produccions de La Perla 29 aquí, gestionar les gires i l’explotació de les obres a sala cada vespre, fent funció.

Has col·laborat amb la il·luminació de moltes obres de La Perla 29 i totes amb molt d’èxit. Com es treballa una proposta d’il·luminació? Què és el que més t’agrada d’aquesta feina?

M’agrada molt la feina d’il·luminació pel que significa: és gairebé com pintar amb la llum, pintar en tres dimensions, posar en realitat tot el que t’imagines en l’època d’assajos. M’agrada el moment en què entra a escena l’il·luminador, un moment tardà dels assajos on ja s’ha definit majoritàriament com anirà l’actuació, aquell moment en què tot fa eclosió. Normalment, l’il·luminador va a la primera lectura, coneix l’equip, va apareixent en alguns assajos, però la seva feina dura comença molt més tard, un cop s’implanta l’escenografia al teatre i també les llums que has anat pensant. Aquí (al teatre de la Biblioteca de Catalunya), tenim molta sort perquè el període d’assajos al teatre és molt llarg -solen ser entre dues i tres setmanes- cosa que et permet treballar molt bé i és molt agradable. A d’altres teatres ara em trobo que ho has de fer amb un parell de dies i no tens tanta capacitat de reacció. Aquí pots afinar molt més. I aquest període de muntatge fins a l’estrena és el que m’agrada més i trobo més agradable.

Quina és la producció de La Perla 29, en les que has participat, que ha tingut més dificultat tècnica o que ha suposat més risc?

Suposo que n’hem fet unes quantes però ara me’n vénen al cap dues. La primera és Cels, on hi havia molta complexitat tècnica amb els vídeos. Si ho recordeu, a Cels hi havia projeccions gairebé durant tota l’obra i va ser un procés laboriós de dur a terme i que, un cop estrenats, encara ens va fer patir bastant perquè era la primera vegada que utilitzàvem tan vídeo i ens va costar trobar un sistema que fos estable i que no tingués errors. No ho vam acabar d’aconseguir, ja que vam haver d’aturar les funcions un parell de dies, però sí que vam aconseguir un resultat bastant satisfactori després de tota la feina i ens en vam sortir prou bé.

L’altra seria Els Cors Purs, però amb una faceta completament diferent de dificultat que és la maquinària. Aquí la complicació girava al voltant de tot el sistema de contrapesos que hi havia perquè els actors i el piano poguessin volar. També hi havia una tela al terra que s’havia de recollir, un tul que queia, etc. Molts elements tècnics que s’havien de gestionar a la vegada, i aquesta sí que va sortir molt bé. Vam quedar molt contents.

Com es gestiona aquesta dificultat?

El que és molt important quan fas coses tan complexes és envoltar-te de bons professionals i, tan en un cas com en l’altre, vam estar acompanyats de gent que ho feia molt bé. En el cas de Cels el Cisco Isern feia els vídeos i junts vam decidir contractar una empresa que ens va ajudar molt amb les projeccions i amb Els Cors Purs comptàvem amb l’ajut de dos maquinistes excepcionals, el Dani Pino i l’Ixent Genevat, i d’una empresa que ens va muntar tot el sistema dels vols dels actors que també va anar molt bé.

Com t’imagines d’aquí a 10 anys? Quins reptes tens ganes d’assumir?

Ara que he deixat la direcció tècnica, una de les coses que m’agradaria fer és posar-me a dissenyar llums i dedicar-me més a la vessant més artística. Tinc ganes d’investigar amb altres camps –més enllà del teatral- i amb tot el que sigui possible. M’interessa molt, tot i que no ho conec,  i m’encantaria treballar en cinema, però també en projectes de música,  projectes per museus i exposicions, en arquitectura, etc. Hi ha projectes molt interessants d’il·luminació en d’altres àmbits i m’agradaria obrir camps que fins ara han estat desconeguts per mi.

Tots els teus companys diuen que el que més trobaran a faltar és la teva alegria. Com t’ho fas per somriure sempre?

(Riu) No somric pas sempre jo! Jo crec que un dels requisits per estar content és fer el que t’agrada i amb la gent que estimes i això, tot el temps que he estat a La Perla 29, s’ha donat sempre. Alhora que hem treballat moltíssim, moltes hores i molts dies, aquí jo he tingut una família i són gent que m’estimo moltíssim. Treballar així és un gust. I quan, a sobre, hem tingut l’èxit que hem tingut -i la prova sou vosaltres, que esteu aquí fent-me una entrevista a mi –(riu) és molt d’agrair. Si tens tot això és molt fàcil riure.

Com a espectador, quan veus un espectacle de teatre, cinema o música, per exemple, com t’afecta la part tècnica dels muntatges? Ets dels qui gaudeixes de l’obra sense pensar-hi o dels que es passen l’estona analitzant com ho han fet, etc.?

(Riu) Jo crec que puc gaudir bastant del fet d’anar al teatre però sempre surt, inevitablement, aquesta cosa de “com hauran fet això”, “com hauran resolt això altre” i, fins i tot, “ jo ho hauria fet diferent”. El que passa és que això és molt trampós i molt injust perquè cada situació és diferent. A més, també hi ha el fet que, l’il·luminador o el dissenyador de so, sempre hem d’estar al servei del director, que és qui té al cap l’espectacle i, per tant, quan vas a veure un espectacle, no vas a veure només la feina de l’il·luminador, sinó el resultat final d’un treball en equip.

Barcelona o Mallorca…?

(Riu) No se sap mai! Això amb l’edat evoluciona molt. Jo fa molts anys que sóc aquí, de fet, ja fa tants anys que sóc aquí com anys vaig viure a Mallorca, i sempre havia pensat que em quedaria a viure aquí. A mesura que em faig més gran, tot això canvia. No tinc necessitat ni ganes de marxar ara mateix, perquè sóc molt feliç aquí, però d’alguna manera cada vegada estira més casa, la tranquil·litat, la família.. De sobte aquestes coses tornen a tenir molta importància.