Col·loqui postfunció de Cels (Wadji Mouawad/ Dir. Oriol Broggi)

Cia La Perla 29 / AsSocPerla

 

El passat divendres 27 de juny va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya un nou col·loqui postfunció organitzat per l’AsS0cPerla (els amics de la Perla 29) i que, en aquesta ocasió, girava al voltant de l’obra Cels, de Wadji Mouawad, el nou muntatge que ens proposa la companyia dirigida per Oriol Broggi. L’Àngels Domingo, membre de la Junta de l’associació, va ser l’encarregada de moderar el col·loqui.

El col·loqui va començar amb una introducció sobre el perquè d’un muntatge com Cels i sobre el teatre de Wadji Mouawad.  Broggi va admetre que l’ombra d’Incendis pesava una mica sobre la Perla29 i que Cels era un text que els anava molt bé perquè se’n diferenciava prou com per arriscar-se a repetir amb Mouawad.  Se’n distanciava a nivell d’ambientació i escenografia, però també pel temps de la història – Cels és una tragèdia en el present que mira cap al futur en què els pares intenten entendre la frustració i l’angoixa de la generació dels seus fills[1].

Oriol Broggi va explicarque l’obra ha superat totes les expectatives que ells mateixos tenien. El text és poesia i, tant per ell mateix com pels actors, ha estat un procés de treball molt intens que els ha fet anar entenent la força i el significat de les paraules mentre treballaven i que, encara ara, els fa anar descobrint coses noves a cada actuació. Segons Xavier Ricart i Eduard Farelo, el text és difícil per l’espectador perquèla seva violència t’arrossega a “un terreny on no vols arribar” i el desconcert del públic es percep des de l’escenari.De la mateixa manera, tambéés complicat pels actors ja que, a banda de la densitat del propi text, els personatges tenen històries personals molt complexes i viuen moments de molta intimitat que requereixen molta concentració – com per exemple la conversa que la Màrcia Cisteró té amb les estàtues del jardí. El text “apel·la a les ànimes dels espectadors” i lidiar amb aquest nivell d’emotivitat té molta dificultat. El muntatge no deixa a ningú indiferent.

Quan se’ls va preguntar per la dificultat del text i la feina de l’actor, Xavier Boada va explicar que la memòria d’un actor està als peus, ja que és la geografia de l’escenari, el moviment de l’actor, el que el porta al text.

Els aspectes tècnics de l’obra, l’ús de les pantalles i de les tecnologies dalt de l’escenari -un dels trets més diferenciats del muntatge en comparació a les produccions anteriors de la companyia (no hi ha sorra, ni aigua, etc.)-  no han suposat cap inconvenient pels actors. Xavier Ricart, que es potser qui més interactua amb les pantalles quan el seu personatge parla amb el seu fill, explicava que quan se li oblida un tros del text, no hi ha pausa i l’altre no pot ajudar-te com quan tots dos actors estan presents a l’escenari. A banda d’aquesta anècdota però, i tal i com va dir el mateix Broggi, si la gent no parla de les qüestions tècniques d’un muntatge és que aquestes funcionen correctament.

Si no vareu poder venir al col·loqui, podeu visitar la secció de vídeos del web de l’associació i veure’n l’enregistrament. Podreu sentir els actors i el director explicar totes aquestes coses en detall i moltes més.

Celsés el quart i últim text de la tetralogia “La sang de les promeses” (amb Litoral, Incendis i Boscos) de l’autor libanès-canadenc Wadji Mouawad i el podeu veure a la Biblioteca de Catalunya fins el 27 de juliol.

 

Marta López Carabí

 

[1]A Incendis els dos protagonistes es movien pel passat de la seva mare per comprendre així qui eren i d’on venien.

 

[fbvinyl id=242671739260080 title=”” desc=””]