Ens asseiem al bar del Romea per xerrar una estona amb en Joan Garriga, ànima de la Troba Kung-Fu i, ara també, músic i actor dalt dels escenaris amb “L’orfe del clan dels Zhao”, l’última producció de la Perla 29. En Joan és proper, parla tranquil, gesticula i somriu. Volem parlar amb ell de tot però sobretot de la seva música i la seva primera experiència al teatre.

AsSocPerla- Fa gairebé vint anys que vas començar la teva carrera dalt dels escenaris, primer amb Dusminguet i després amb la Troba Kung-Fu, sempre vas tenir clar que et volies dedicar a la música?

Joan Garriga- No, de fet jo vaig estudiar cinema, vaig fer tres anys de direcció. Sentia autèntica passió pel cinema i em passava el dia veient pel·lícules, fins que em vaig saturar i em vaig adonar que no avançava. Em vaig anar dedicant a la música perquè vam formar un grup amb els amics; tocava per pur gust i vaig trobar una manera de canalitzar-me. Ens ho passàvem molt bé, tocàvem i fèiem cançons i dèiem a tot que sí, fins que va arribar el moment que vam firmar un contracte important amb una multinacional. És aleshores quan veus que t’hi pots dedicar, no tan sols pel contracte, sinó perquè veus que funciona. Dusminguet va ser una bona idea que de seguida va donar fruits. Era un bon moment, ens agradava viatjar i era un tipus de música que funcionava per portar fora.

ASP- Aquesta és la teva primera incursió al món del teatre?

JG- Sí, és la meva primera vegada. Recordo que quan vam començar a preparar l’espectacle amb el Circ Cric i el Poltrona fa uns anys i ell proposava muntar alguna escena per ocupar l’espai de la pista em sentia molt incòmode. Però és una qüestió d’habitud i a base d’anar-ho fent, m’anava sentint més tranquil i ara ja no se’m fa estrany. També m’he passat molts anys tocant gairebé sense moure’m del costat del micròfon i ara em bellugo més, t’hi acostumes. He tingut la sort de tocar amb gent molt diferent i de tot en vas aprenent.

Una altra cosa que em va sorprendre de veure els actors quan començàvem a assajar era que poguessin mirar la gent del públic als ulls, tan directament. Pensava “quins pebrots”. Però ho vas fent inconscientment i ara m’agrada. Es podria dir que entre el Circ Cric i aquesta experiència ha estat com fer un curset accelerat.

ASP- Tu portes molts anys pujant als escenaris però aquesta vegada és una mica diferent. Quan surts, quina sensació tens? És la mateixa que en un concert?

JG- No, perquè en teatre el silenci és molt important; es juga amb el silenci. En canvi, al món del que vinc jugues amb el soroll i la pressió sonora i és molt diferent. Treballar amb el silenci impressiona molt. Tinc certes avantatges per l’experiència, pujar a un escenari no m’és nou i és cert que ara faig coses que fa uns anys no m’hauria imaginat, però alhora hi ha coses molt diferents. De la primera prèvia amb amics en vaig sortir tremolant. Del teatre espanta això de que, un cop estrenes, tot és bastant inamovible i això és molt diferent a la feina de músic. Nosaltres assagem i assagem però als concerts també busquem improvisar i obrir les cançons. Té els seus riscos però m’agrada. En canvi el teatre és molt més fràgil. Estàs treballant i existeix l’instant. D’un mode molt més controlat, l’actor puja o baixa el to…; és precís i disciplinat. Segurament els problemes que vaig tenir amb la veu tenien molt a veure amb aquesta tensió.

ASP- Tu ja coneixies la Perla29 perquè us havien demanat una cançó per al seu Hamlet. Quan et van proposar participar en aquest muntatge vas dir que sí de seguida?

JG- Bé, es podria dir que mig li vaig proposar jo a l’Oriol Broggi. Quan ens van demanar la cançó per al Hamlet ens van convidar a veure-la i jo vaig gaudir com mai veient aquell muntatge. Hamlet m’agrada molt, l’he llegida moltes vegades i n’havia vist versions en pel·lícula i al teatre però mai m’havia acabat de convèncer i, és clar, veure aquell muntatge i amb la nostra cançó va ser molt bèstia. Em va fer moltíssima il·lusió. De la Perla 29 coneixia el Marc Serra perquè havíem tocat junts. L’estiu passat vaig coincidir amb l’Oriol i ens van presentar. A ell li agrada treballar amb músics i em va explicar que començava a preparar una obra xinesa. El món oriental sempre m’ha interessat -el “Kung-Fu” al nom del grup està molt pensat i és tota una declaració d’intencions del que sempre he volgut fer amb la Troba-, vam començar a parlar de referents i de seguida m’hi vaig sentir molt identificat.

ASP- Com ha estat el procés de creació de la música de l’obra? Com us el vau plantejar amb l’Oriol?

JG- Diria que l’Oriol té un sentit estètic important. Escull l’obra i els actors i funciona molt per intuïcions però em sembla que sempre té bastant clar el que vol. Em vaig documentar sobre música xinesa però vam arribar a les lectures sense res en ferm. Quan vam passar als assajos tampoc podia tocar ni cantar gaire perquè, a l’assajar sense amplificació, aquest tipus d’instruments es menjaven els actors. Entre les propostes que jo anava fent i les músiques que proposava l’Oriol ho vam anar configurant i polint: les cançons populars catalanes (El noi de la mare i Noia de porcellana) adaptades a l’escala pentatònica xinesa i la versió del M’aclame a tu de l’Ovidi Montllor, per exemple. També vam veure la necessitat de que hi fos el Marc, perquè la música necessitava una certa grandiositat i volíem que fos en directe i no gravada.

  

Jo vinc d’un grup que controlo molt a nivell creatiu, el que fem, les lletres, etc. i en teatre sóc un element més i m’ha costat. És un procés de moltes hores i molts detalls, però molt màgic. Hi va haver un moment en què vaig començar a deixar-me portar per l’Oriol i, al final, crec que hem aconseguit el que volíem fer. Mirant-ho des de la distància, potser ara ho faria diferent i m’incorporaria més tard al procés, però ha estat maco viure’l sencer.

ASP- El teu instrument és l’acordió, però has aprés a tocar el “guzheng” per aquest muntatge. La mescla de l’arpa xinesa i l’acordió, aquesta fusió orient-occident, funciona molt bé.

JG- Sí, vam estar mirant molts instruments: arpes, gongs, etc. En el cas d’aquest instrument en concret, el guzheng, vam veure que la corda funcionava molt bé amb el muntatge que volíem fer. És un instrument molt agraït, efectista, i sona molt bé. Tot i així, considero que tocar bé un instrument és controlar-lo i assolir el seu nivell d’expressió seria tota una vida.

ASP- Què ha suposat per tu que les cançons de la Troba donin color a aquesta tragèdia xinesa? Et fa sentir més còmode tocar cançons teves?

JG- Bé, la meva idea inicial era crear alguna cosa diferent, però va ser l’Oriol qui va proposar fer servir algunes cançons de la Troba. “Volant” és potser la que més em costava, no m’atreia massa la idea de cantar-la i vaig tenir la necessitat d’adaptar-la una mica, de fer-la una mica diferent perquè el públic no tingués la sensació que allò era un pedaç. Ara m’agrada i penso que la lletra és molt adient al tema de l’obra.

ASP- Quan estàs dalt de l’escenari, ets un personatge més. En aquesta dinàmica músic- actor, com t’has plantejat els moments en què ets a escena però no estàs tocant, en què penses?

JG- Doncs jo penso que sóc un personatge més que està allà, una mica com un personatge-consciència, d’aquells que hi són però que no hi són. I quan estic tocant o al racó de músic, potser hi poso més distància i m’ho miro més com un espectador. M’he anat movent en aquest equilibri.

ASP- I la interacció amb els altres actors? Com ha estat el tracte amb la resta de l’equip?

JG- Tots m’ho han posat molt fàcil i això ha estat un avantatge. Quan havia de sortir i posar-me cara a cara amb el Julio Manrique, per exemple, pensava “i jo com el miro?” però suposo que hi ha hagut entesa i es nota. Ells han estat conscients que tampoc em podien demanar segons què i tot just ara han començat a dir-me alguna cosa d’algun gest que em pugui sortir inconscientment, però m’ho passo molt bé.

ASP- I el moment final, els aplaudiments i la resposta del públic, es viuen igual al teatre que en un concert?

JG- Això és molt maco però molt diferent dels concerts, que són una autèntica bogeria. Surts a l’escenari i has de fer bisos, has de fer que la gent cridi i la impressió d’energia desbocada és molt bèstia. Al teatre, la gent aplaudeix molt i es posa dreta. Són uns codis que jo no tinc. Pels actors, que porten anys fent això, la reacció del públic és un termòmetre. Per mi és al·lucinant que vingui gent cada dia durant tantes setmanes. Ells s’emocionen molt però… és clar, per mi el xivarri és una altra cosa. El teatre és més contingut. Quan el teatre està ple es nota molt; es nota la pressió, l’energia, i és fantàstic.

ASP- T’ha costat molt compaginar el teu compromís amb la funció amb l’agenda de la Troba? Penso en la setmana passada al Clownia, anar a tocar a les 2 de la matinada després de dues funcions, etc…

JG- Crec que no és massa compaginable, la veritat. Potser em vaig fer una mica el valent. De gira no he tingut mai cap problema. Per exemple, fa dos anys vam fer una gira amb el Manu Chao en què cantàvem tres hores i no me’n sentia, però el teatre no és el mateix i a causa de la tensió em vaig començar a quedar sense veu. He patit molt.

ASP- I el grup com ho ha viscut?

JG- Ho noten perquè no vaig a fer les proves de so, per exemple. La música també són moltes hores de feina, però ja vam decidir que aquests primers mesos el grup estaria parat i que arrencaríem la gira d’estiu a partir d’ara. Al final seran només tres concerts els que coincideixen i, tot i que ens hauria agradat poder assajar una mica més, a l’escenari tenim molt rodatge perquè portem molt de temps junts i hem tocat de moltes maneres. Però no, no són dues activitats compaginables.

ASP- La música de la Troba (i de Dusminguet abans) és festiva i tolerant. La lletra de “Volant” parla ‘d’un món sense fronteres’, etc. Quina és la teva opinió sobre el procés polític que està vivint ara el país?

JG- Jo no crec que sigui un dret decidir, sinó una obligació que tenim tots per créixer. A la vida hem de decidir coses per equivocar-nos i encertar-la, per aprendre bàsicament, i per mi això és política en majúscules. Aleshores, si una comunitat o un grup de gent creu que té el dret a decidir i vol exercir-lo, evidentment que ho faci.

Pel que fa a les fronteres, és evident que si canvies el punt de vista i t’ho mires des de l’aire desapareixen. Les fronteres formen part del control i el control de la por, i la por és un mal negoci. Qui té por de les fronteres sol ser qui les té més aixecades. I aquí s’està parlant del dret a decidir moltes coses, no només si ser o no un estat, sinó què volem: què es decideix en qüestió de cultura, en qüestió econòmica… i això, quan més a prop estigui de la gent, millor. I va bastant més enllà que la proposta d’estat europeu que ens està venent el govern actual.

ASP- Repetiràs?

JG- I tant! He patit una mica però estic molt content i em sap molt greu que s’acabi. Sóc una mica nen jo i m’ho he passat molt bé. Sóc feliç veient aquest ring de sorra des de dalt de l’escenari. He al·lucinat al compartir escenari amb aquests actors, sóc un privilegiat.

 

Imma Díaz

Angels Domingo

Gemma Llort

Marta López

Cèlia Tort

 

[fbvinyl id=232318993628688 title=”” desc=””]