L’streaming, les projeccions audiovisuals, els sensors, els dispositius mòbils o internet són moltes de les eines amb les quals l’art digital impregna l’escena, defineix nous llenguatges i s’insereix amb força dins la dramatúrgia, especialment en el teatre, la dansa i les arts performatives i happenings.

Per explicar-nos-ho i poder tenir una visió i un coneixement més ampli de la implantació de les tecnologies digitals en les arts escèniques, l’#AsSocPerla va convidar en Carles Sora, professor i investigador del Departament de Comunicació Audiovisual de la UPF, qui ens va oferir una magistral xerrada al voltant del teatre digital. La seva experiència en la realització d’interactius culturals i la col·laboració i la direcció en diversos projectes artístics en l’àmbit del teatre i les arts en viu l’han dotat d’una dimensió analítica, crítica i pedagògica al voltant de la dramatúrgia interactiva.

Durant més d’una hora, en Carles va revisar alguns dels conceptes i qualitats de les tecnologies digitals, principalment el vídeo, i de quina manera aquestes han pres i continuen prenent, cada cop més, un contacte amb les arts escèniques i analitzar què poden aportar en l’escriptura teatral i en la posada en escena. Ho va fer a partir d’una exhaustiva explicació -molt didàctica i brillantment elaborada- plena d’exemples de projectes locals i internacionals que valdrà la pena seguir d’ara en endavant per ser propostes avantguardes molt interessants, que trenquen regles, codis i llenguatges establerts i obren noves possibilitats a la dramatúrgia teatral. Propostes i referències que van inspirar a més d’un.

Els llistat de la majoria dels projectes visionats durant la conferència i ordenats per ordre de citació els podeu trobar a http://www.csora.org/edu/teatre-digital-noves-finestres-per-a-la-dramaturgia. Com a bon exercici, animo al lector a fer la visualització a mesura que les referències vagin citant-se en la present crònica.

La conferència va estar acompanyada per un suport digital, la videoprojecció, que en Carles va utilitzar per al visionat de diferents projectes a mode d’exemple dels conceptes que anava definint. Inclús va haver-hi temps perquè ens sorprengués amb un experiment digital en temps real amb la col·laboració espontània d’un assistent -no us perdeu el vídeo a la pàgina web d’#AsSocPerla, a partir del minut 55:14- simulant el projecte Carte Blanche to Alain Cofino de la Compagnie Le Cri on el Carles va col·laborar en el desenvolupament del software d’interacció.

Un viatge “tecnoteatral” apte per a tots els públics. Val a dir que, a diferència d’altres activitats organitzades des de l’Associació, aquest cop la biblioteca es va omplir majoritàriament de gent jove; noves i entusiastes cares que de ben segur van gaudir de la xerrada i el debat posterior.

En Carles va començar la seva exposició fent-nos una petita confessió: la d’evitar de fer servir constantment la terminologia noves tecnologies -i parlar, per contra, de teatre digital– perquè evita que aposentem, que deixem que les eines digitals que tenim (vídeo, internet, mòbils, etc.), les entenguem, les fem servir i els deixem un temps. Té la sensació que parlar de noves tecnologies és negatiu ja que posa l’èmfasi en allò que ve després i no el que ja tenim ara. El teatre digital emmarca tota una sèrie d’experiències en les arts en viu que treballa amb la tecnologia des del punt de vista de la concepció del propi mitjà, tal com ho fa La Perla 29 amb el vídeo.

Fent un repàs a les notes de premsa i les crítiques, en Carles li sobta que es faci poca referència al treball del vídeo en l’obra quan, sorprenentment, hi ha una feina de disseny d’audiovisuals molt ben feta, pensada i ben mesurada, assumint el risc tècnic -i dramatúrgic- que l’aposta comporta. No deixa de ser curiós, també, la visió i la manera amb què els mitjans aborden el tema: o bé fan referència a les “pantalles” o a la “tecnologia”. Quant al primer grup, textualment citen “ús de pantalles múltiples, joc de pantalles, recursos audiovisuals”. Curiós, diu, quan a Cels no hi ha pantalles. A Cels hi ha actors i imatges que van apareixent, entren i surten. Aquesta concepció mal entesa ens remet al passat; de com estem fent servir l’audiovisual avui en dia referint-nos en excés al que era l’audiovisual abans. Quant al segon grup, textualment citen “tecnologia utilitzada sense ostentacions, espai tecnificat, es passa de l’artesania a la tecnologia”. Aquesta última definició és la que crida més l’atenció al ponent i la que generarà més controvèrsia durant el debat posterior . La tecnologia ni és freda ni deixa de ser artesana, comentava. No veu la fredor en programar un sistema interactiu o un disseny audiovisual perquè pugui emocionar. Es tracta d’un altre tipus d’artesania. Encara més, si ens basem en l’origen etimològic de la paraula tecnologia, aquesta prové de l’arrel grega teckhné que significa l’art o la destresa de fer les coses, construir objectes i artefactes, per dur a terme una determinada acció. Per tant, el teatre, de tècnica, en té i molta.

L’origen del teatre digital a casa nostra el podríem situar ja a l’any 1999 amb la publicació del Manifest Binari de la Fura dels Baus on es parlava de la introducció de les noves tecnologies o com la informàtica afectaria a la posada en escena. En el teatre digital hi tenen cabuda el ciberteatre, el teatre virtual, el teatre interactiu, la dramatúrgia interactiva, la sistematúrgia, espectacles virtuals, etc. -sense fer esment a la multimèdia per considerar-lo un terme excessivament polisèmic i generalista-.

Tampoc ens ha de sorprendre que tot teatre, de facto, tingui una certa presumpció de digital. I és que les regidories, tot i haver d’altres tècniques que es poden incorporar, estan a priori molt digitalitzades: tractament de l’àudio, audiovisuals que es projecten, les taules i memòries de llum, etc.

Seguidament, en Carles va resumir les qualitats del teatre digital, centrant-se en la imatge digital, la qual s’està implantant amb més força durant els darrers anys. És interessant identificar algunes d’aquestes qualitats en la posada d’escena de Cels.

1/ LA REMEDIACIÓ DEL MITJÀ

Què passa quan es posa un mitjà dins d’un altre? I és que en el contingut d’un mitjà sempre hi ha un mitjà diferent –tal com citava el teòric de la comunicació Marshall McLuhan en el seu llibre Understanding Media al 1964-. És interessant veure que quan s’incorpora un mitjà dins d’un altre,  el que es fa es arrossegar contextos i conceptes del mitjà, fins i tot la seva recepció i la manera que estem acostumats a veure l’audiovisual dins del teatre. La remediació del mitjà s’articula al voltant dels següents conceptes, la transcendència dels quals és clau a l’hora de dissenyar un bon entorn interactiu: la reubicació ila transparència del mitjà. Per exemple, l’ús de miralls virtuals com a nova perspectiva per acostar-nos com a espectadors, fent que la lectura sigui fresca i aporti noves informacions. O com quan el mitjà queda amagat de la visió de l’espectador i és totalment transparent, com en el cas del disseny de les imatges a Cels, és quan realment es tornen a reubicar les qualitats de l’anterior mitjà en el nou. Resulta interessant, doncs, analitzar la reubicació del vídeo en l’escena teatral: quina és la relació entre els actors, si la imatge és real o falsejada, etc.

Exemples citats: Las menines – Velázquez / El matrimoni d’Arnolfini – Jan van Eyck / Artefactes de pre-cinema (llanternes màgiques, sistemes de projeccions) / Living Picture Stages – Edison 1896 / Stage Effect – Frank D Thomas 1916.

2/LA UBIQUITAT DEL MITJÀ

Múltiples accions i ubicacions de la imatge digital. Són importants els conceptes com la telemàtica -representacions simultànies que estan a espais diferents-, la filmació en temps real o bé la idea que la imatge resultant és la suma de moments però que poden esdevenir de la mateixa escena -com els escenaris virtualitzats i les accions interdisciplinars en directe que acaben construint una imatge nova-.

Exemples citats: Telematic dreaming – Paul Sermon 1992 / EVD58 Teledistributed Dance and Music – Konic Thtr 2013 / House of no more – The Big Art Group 2004-2007 / La caputxeta galàctica – Insectotròpics 2010.

3/ EL PAPER DRAMÀTIC DE LA IMATGE EN ESCENA

És important tenir present el simbolisme de l’audiovisual a l’escena i la seva funció dramàtica. Per tant, és un treball necessari pensar-lo, dissenyar-lo i aprendre a fer-lo servir de la millor manera. El trencament de referents directes o la suspensió de la incredulitat -deixar-se atrapar per la narrativa, sense qüestionar-la- són alguns dels elements a tenir en compte per tal de fer un ús intel·ligent de les imatges i arribar, per exemple, a qüestionar la veracitat de facto que se’ls atribueix pel simple fet de ser un mitjà digital actual.

Exemples citats: Projeccions de cinema al teatre – Erwin Piscator 1923 / Katastrophe – Agrupación Sr. Serrano 2010.

4/ LA REALITAT AUGMENTADA

La captació tant de fenòmens puntuals com globals que a partir d’un joc d’escales permet magnificar-los o reduir-los. La realitat augmentada entesa com la creació d’una realitat inaccessible a través de la barreja d’escales i el joc que es fa d’aquestes. Aquí també entraria el concepte de la realitat física definida com la creació d’espais sensibles i interactius a partir de sensors -dispositius físics i lògics que permeten interactuar de manera precisa i concreta amb un sistema-. En aquests casos, la realitat augmentada s’arriba a concretar en un espai analògic molt precís i amb una resolució molt alta.

Exemples citats: Mnemopark – Rimini Protokoll, 2005 / Escales tàctils – kdanse 2011 / Very Nervous System – David Rokeby 1986.

5/ LA IMATGE TRANSITABLE

Fa referència a la capacitat d’entrar i sortir de la imatge. Hologrames que dialoguen amb els actors, composicions a partir d’imatges projectades, ombres i actors físics, o entorns virtuals amb l’ús del mapping -ús de la videoprojecció en un espai tridimensional-, són alguns exemples dels quals es nodreix aquest concepte.

Exemples citats: Norman – Lemieux Pilon 4D Art 2009 / Bombolles de paper – Bacum 2013 / Harket [protocolo] – anicmap 2013.

6/ LA INTERACTIVITAT

Acció sobre la imatge projectada. Es tracta de no només utilitzar la imatge per representar coses sinó treballar sobre d’ella, tractar-la, construir-la. L’ombra destaca com un dels elements interactius que més interès suscita ja que permet un espai de joc vibrant, amb un tractament curiós entre realitat i ficció. Es parla també d’interfície com l’instrument a través del qual l’actor interacciona amb el sistema informàtic per generar, per exemple, una imatge en temps real.

Exemples citats: Faula de Plini el Vell – Joseph Suvée 1743 / Shadows – Palindrome 2003 / Bombolles de paper – Bacum 2013 / Teatrillu – Alex Barrachina i Rober Pibernat 2013 / Carte Blanche to Alain Cofino – Compagnie Le Cri 2005.

7/ L’ESCENA COM A INTERFICIE

Entendre que tota l’escena pot esdevenir una interfície a través de càmeres, sensors o artefactes. Les relacions que es creen entre la imatge i el moviment dels cossos en escena, la profunditat del pla de projecció o els exoesquelets són algunes referències que plasmen aquest concepte.

Exemples citats: Aphasia – Marcel·lí Antúnez 1998 / Nosaj Thing “Eclipse / Blue” – Daito Manabe 2013.

8/ LA PARTICIPACIÓ DE L’ESPECTADOR

La idea de participació del públic en l’art digital es basa en trencar la quarta paret i, fins i tot, arribar a mobilitzar-lo -casos de dramatúrgies en l’espai públic-. De quina manera fer-ho, com definir la intervenció de l’espectador, de quina manera fer-lo partícip? L’artista interactiu, més que crear treballs acabats, crea relacions. Algunes propostes interessants i avantguardes de participació són l’ús de càmera en directe amb tractament d’imatge gravada, l’ús de xarxes socials per estendre el text més enllà del moment actoral o bé les aplicacions mòbils.

Exemples citats: Màgia per a Pixeloscopi – Carles Sora 2010 / I’d hide you – Blast Theory  2013 / Situations Room –  Rimini Protokoll 2013 / Such Tweet Sorrow – Royal Shakesperare Company 2010 / StoryWalker – KubikFabrik 2014 / Sayonara – Oriza Hirata 2010.

Per acabar, en Carles ens reptava amb la pregunta següent: avui en dia, i fent el paral·lelisme amb la novel·la de ciència ficció de l’any 1968 Do Androids dream of electric sheep de Philip K. Dick, els androides poden somniar en ser actors de teatre? Escoltem estupefactes que des del 2010 existeix la GeminoidF, una androide actriu creada per Hiroshi Ishiguro que fa bolos compartint escenari amb un humà. Fascinant i, alhora, vertiginós. I és que, com bé deia en Carles, la imaginació sempre va per davant. Quedo absorbit i atrapat amb la imatge congelada de l’androide, que resta asseguda a un extrem convertint-se en un testimoni silenciós i atent del debat entre humans que seguirà a la taula. És una imatge d’una força poètica i filosòfica aclaparadora, que em remet al diàleg entre l’ancestralitat i la modernitat, l’artesania i la tecnologia, a l’humà vs la màquina.

La polèmica està servida. Les eines digitals afavoreixen o no l’emoció en l’espectador? D’aquesta manera es va iniciar el torn de preguntes i un interessant debat entorn a l’art digital i el seu ús a l’escena teatral amb la incorporació a la taula d’en Francesc Isern, dissenyador dels audiovisuals de Cels, i l’Oriol Broggi, director d’escena, per parlar-nos també sobre la proposta i el disseny de vídeo del muntatge. A continuació, intentaré esmentar algunes de les idees, apunts i opinions que vam poder escoltar:

En Broggi reivindicava l’ús de la tecnologia per a explicar coses, per a expressar una idea, un sentiment o una història. Considera que és important separar la mera experimentació del mitjà tecnològic de l’autoritat dels experiments de la vida real. Però té clar que hi ha de ser i és necessari. I més en una època de transició, tal com explica en Francesc, en què la democratització de la tecnologia està permetent la inclusió i l’experimentació cada cop més extensa dins de les arts escèniques. També considera que és bonic explicar una historia antiga i posar-hi, de cop, una tecnologia atemporal, futura. Així, l’ús de la tecnologia en un art ancestral -i un muntatge artesanal- és més poderosa. De fet, per l’Orfe del Clan dels Zao, es va intentar simular hologrames a l’estil 4D Art  de la cia Lemieux Pilon però els condicionants tècnics -la corporeïtat del fum no era suficient per a projectar-hi imatges ni la disposició de públic a quatre bandes ajudava- i, sobretot, pressupostaris van frustrar l’experiment.

Val a dir que La Perla 29 fa servir la tecnologia des de fa temps; i és que a l’espectacle d’Antígona ja feien servir una taula de so analògica i poc a poc ha anat incorporant taules digitals i les videoprojeccions. La Perla 29 entén i defensa l’artesania en el sentit que l’espectador té la sensació que controla el procés. A l’entrar la tecnologia pel mig, però, aquest control es perd i és aquí on el disseny digital ha de saber definir-se.

En el muntatge de Cels s’ha treballat la tecnologia des de la concepció del propi mitjà, no fer-lo visible -graduant la part d’experiment que podria tenir-, que l’espectador s’anés deixant portar perquè allò que veiés li semblés lògic. En Francesc va afegir que s’ha procurat que el disseny d’audiovisuals conjugués amb la narrativa, que servís als actors, a la posada en escena, a la direcció, tractant-lo com un element més apart de la llum i el so. El que més li interessa, comentava, és el fet de mesclar la tecnologia amb un art ancestral com és el teatre i se sent molt agraït de poder fer-ho quan és té el suport d’una bona peça i els mitjans adequats.

Tal com comentava en Broggi, les eines digitals s’estan incorporant com la nova artesania en el teatre i ho valorava molt positivament. Per contra, va ser crític amb l’ús de les xarxes socials -twitter, facebook, etc.- perquè les considera poc elaborades, sense cap interès artístic. Tot i ser eines sofisticades, el seu elevat grau de simplificació que requereixen a l’hora d’interaccionar, fa que ens aplanem; és una revolució que atonta, afirmava. Tot i considerar el teatre com el més interactiu de totes les arts, considera que el fet d’intentar allargar aquesta interacció no té massa sentit. El que si defensava és el fer-ho de mentida, que la interacció sigui controlada i manipulada.

En Carles afirmava que la interactivitat també aporta experiències individuals; la de viure una experiència totalment dramatitzada, conduïda però en primera persona. Un perspectiva personal que, tot i perdent la qualitat de col·lectivitat que té el teatre, pot ser interessant per un tipus de públic determinat. També defensava que les eines digitals poden aportar molt en l’escriptura teatral però és necessari veure de quina manera fer-ho. Considera que hi ha una falta de perspectiva a l’hora de sentenciar que la tecnologia ni és càlida ni emotiva.

Un últim apunt: va ser interessant i encoratjador veure que entre el públic hi havia titellaires i membres de companyies de teatre infantil que ja apliquen l’art digital en les seves produccions.

Amb tots els bits d’informació acumulada, m’agradaria pensar que al teatre digital li correspon explorar i jugar amb les eines digitals, però també qüestionar-les, criticar-les i transformar-les.

I també m’agradaria saber què opina la GeminoidF de tot això.

Sergi Corbera
Soci 17 #AsSocPerla

Cliqueu aquí per veure el vídeo i fotografies de la xerrada

[fbvinyl id=247700518757202 title=”” desc=””]