Menjador de casa d’un pis de l’Eixample. El mobiliari és típic d’un pis de joves precaris barcelonins: uns mobles són d’Ikea i altres de segona mà, trets del carrer. Hi ha un sofà, una cadira de rodes per estudiar i una butaca senzilla. Al sofà hi ha estirat el David, llegint la novel·la Permagel, d’Eva Baltasar. A la butaca hi ha el Roberto, que juga a escacs amb l’ordinador portàtil. A la cadira de rodes, la Marta mira el mòbil. Passen uns segons en silenci fins que la Marta, que ha descobert un restaurant per Twitter, diu: 

MARTA: Sabeu que a Barcelona hi ha un restaurant que es diu “Els desgraciats”?
ROBERTO (que segueix jugant a escacs per internet): “Els tres desgraciats”?
MARTA: No, només els desgraciats. Hi podríem anar.
ROBERTO (sarcàstic): Sí, només ens faltava això.
MARTA: Per què ho dius? No estem tan malament, no?
ROBERTO: No. A tu t’ha deixat el novio, ell l’ha deixat la novia i a mi m’ha deixat l’amant. Però no, no estem tan malament. Vivim en una puta telenovel·la, però no estem tan malament.
MARTA: Ai, no sé, ens tenim a nosaltres, no?

El Roberto fa un soroll amb la boca, assenteix per no continuar la conversa, i segueix jugant a escacs. El David continua llegint Permagel, estirat al sofà, abstret del món. De sobte tanca el llibre, s’asseu a la punta del coixí i diu: 

DAVID: Ei, vosaltres no creieu que haurien de legalitzar el suïcidi?

La Marta i el Roberto se’l miren, estranyats.

ROBERTO: Però si suïcidar-se no és il·legal. Tu pots agafar i saltar pel balcó, que no et detindran.
DAVID (indignat): Jo no parlo d’això. Parlo de poder-te suïcidar tranquil·lament. És clar que pots tirar-te a les vies del tren, o penjar-te, o tallar-te les venes. Però jo em refereixo a tenir un suïcidi digne, assistit. Que no t’obliguin a cometre aquesta violència contra tu mateix. Jo el que vull és anar a un lloc i que et donin una pastilla, o que et punxin, i tu, tranquil·lament, en pau, et puguis morir.
ROBERTO (s’ofèn, perquè el David el mirava quan deia “que et donin una pastilla (…) i et puguis morir”, i sembla que li hagi dit a ell, que es mori): Val, gràcies…
DAVID (incòmode): Osti, que no…

La Marta i el Roberto se’l miren, callats.

DAVID: Sou conscients que és molt probable que arribem a viure cent anys? Per què coi hem d’estar obligats a viure cent anys, si només en volem viure setanta? És que, penseu-hi. Als setanta ja serem uns vells rematats, i ens tocarà viure trenta anys més sent uns vells rematats! Menjant sopa, asseguts a un sofà, amb la tele encesa i amb una pensió de merda. Vosaltres en teniu ganes?
Perquè jo no. I amb això no vull dir que no m’agradi viure, eh? (Sobreactuant) Jo estic molt bé. El que vull és viure, però poder decidir com i fins quan.
MARTA (a la defensiva): David, osti, del que es tracta és de millorar les pensions, de que la gent pugui ser feliç. Tu el que vols és que la gent es mori perquè així no caldrà pagar les pensions, però això, tio, és cruel… és, és… és de psicòpates!
DAVID: Jo no vull que mori ningú. Jo el que vull és que qui tingui ganes de viure, que visqui, i el que no, doncs no. Però que no s’obligui a ningú.

La Marta treu un paquet de tabac de liar de la butxaca del pantaló i comença a cargolar un cigarret, nerviosa.

MARTA (intenta ser convincent): Però tu no estàs a gust, vivint? No ho sé, la vida és molt maca, i t’ofereix moments molt bonics. I tenim una llibertat que no veiem, però que sempre hi és.
DAVID: No és veritat. Des que naixem que ens obliguen a viure. I ningú no ens ha preguntat mai, si volíem nàixer. Ens han fotut aquí, i apa, obligats! Com a mínim hauríem de tenir el dret a poder decidir si volem continuar o no, no creieu?

Silenci

ROBERTO: Eutanàsia! Aaara… Aquesta és la paraula! Tu et refereixes a això, no?
DAVID: No, Roberto, no. Que sí, que també. Però penso que la gent s’ha de poder suïcidar dignament encara que no estigui malalta. Evidentment, si es legalitza el suïcidi –o el suïcidi assistit, com li vulguis dir– hi hauria d’haver unes mesures de seguretat, perquè a la primera baixona que t’agafi no vagis a suïcidar-te. No ho sé, potser podrien fer com quan la gent vol operar-se per fer un canvi de sexe, que et fan una prova psicològica… Doncs el mateix, el que estaria bé és que et fessin una prova per saber si tu realment vols suïcidar-te, o és que t’ha agafat un rampell.
MARTA (amoïnada): David…
DAVID (interromp la Marta): Perdoneu, ja acabo. Si us hi fixeu, fer nàixer i matar són dues coses que s’assemblen molt. Quan tu fas nàixer a algú no li preguntes si en té ganes, de nàixer. Potser en té, o potser no, però tu ja l’has portat a la vida. Quan mates a algú, sense que li doni temps a reaccionar, doncs el mateix. Pot ser que volgués morir, o potser no. I és que al final, fer nàixer o matar és el mateix, el que fas és canviar l’estat vital d’una persona sense saber si hi està d’acord.

El Roberto i la Marta es queden callats, capficats. La Marta s’encén el cigarret. El David, penedit de l’efecte que ha causat en els seus company de pis, amb el que els ha explicat, llença el llibre a l’altra punta del sofà. Li agafa el tabac a la Marta, i comença a cargolar un cigarret ell també.

ROBERTO: David, en serio, estàs bé?
DAVID: Ei, que sí, que jo estic bé, eh? És que hi veig molt de sentit, en això, que la gent pugui decidir completament com vol viure, i fins quan. I, a més (s’explica simulant un esquema amb les mans), quan les condicions materials –la puta crisi– s’alineen amb les demandes socials –poder decidir sobre les nostres vides– és quan s’aconsegueix el progrés social. I encara que sembli estrany, al final, poder decidir com morir també és progrés social.

Els tres queden abatuts, asseguts, escarxofats. El Roberto ha tancat el portàtil i l’ha deixat al terra. Només pensa. La Marta fuma, reflexiona. El David s’encén el cigarret i s’estira al sofà. Llença  l llibre al terra, l’allunya. La Marta, al cap d’uns segons, comprova l’hora al mòbil.

MARTA: Nois, es fa tard. Què voleu fer? Anem a sopar al restaurant?
ROBERTO: Sí. (decidit, s’aixeca, alleugerit d’esvair els pensaments)

Els dos s’aixequen i marxen cap a la porta. El David tediosament s’aixeca i els segueix.

FI

Autor: David Jou Bueno