La Bet Orfila és una llicenciada en econòmiques que va provar els escenaris per descobrir que a ella li agrada fer teatre des del darrere. És gerent i sòcia fundadora de La Perla 29 i des del juny passat és també la presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA).  

Què et va fer estimar el teatre?
Ostres! Doncs diria que fer-ne. Vaig començar a l’Institut. S’hi va crear un grup de teatre i m’hi vaig apuntar. M’agradava molt formar-ne part però de seguida vaig veure que el que més m’agradava era organitzar-lo, més que no pas fer-ne dalt de l’escenari. L’escola ens va permetre tenir una certa autonomia com a grup i això de tenir un projecte a banda de les classes m’encantava; ens organitzàvem per assajar, aconseguir material, pactar amb l’escola, etc. També m’agradava molt veure’n. Els meus pares m’hi portaven molt i sempre era un gran esdeveniment quan hi anàvem. Recordo quan anàvem al Lliure i ens hi quedàvem a sopar o venien amics dels meus pares. Guardava els programes de mà i els meus pares compraven aquells llibrets de les obres que abans s’editaven i jo me’ls mirava i remirava. Recordo haver vist obres que em van trasbalsar molt com el Glups de Dagoll Dagom, El temps i els Conway, Últims vespres de Carnaval al Lliure, o el Terra Baixa de Lluis Homar al Mercat de les Flors – em vaig enamorar perdudament de l’Homar amb aquell muntatge! (riu).

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?
Ser un listillo! (riu). En relació a La Perla 29, per mi ser un perla vol dir treballar en equip. En el sentit més literal de la paraula. Formar part d’un grup de gent que fan una cosa en comú i en la qual tu intervens àmpliament, no només amb el rol que tens marcat, ja que tot està obert. I això és el que trobo que és atractiu, el que té gràcia i enganxa molt.

Tu ets una “perla” des dels seus inicis, ens pots explicar què va suposar per tu la creació de la companyia i com vas viure aquells primers moments?
Jo tenia una feina – també vinculada al món del teatre però que no tenia res a veure amb La Perla- i, en paral·lel, portava altres projectes, molts dels quals amb l’Oriol però també amb altra gent. Eren projectes molt diversos com obres de teatre o recitals de poesia, però també projectes d’assessorament per companyies que ens demanaven ajuda perquè el projecte fos viable, etc. I va arribar un moment en què, entre l’Oriol i jo, vam veure que tot aquest garbuix de coses, tot allò que fèiem,  podia tenir un sentit i ser sostenible per sí mateix si li dedicàvem més temps i energia. No va ser un procés estructurat en el sentit de dir “anem a muntar una companyia o una productora”, sinó que va anar sortint poc a poc. El que jo sí que recordo és aquell moment de la meva vida en què vaig decidir deixar una feina estable i en molt bones condicions com la que tenia per provar de tirar endavant aquest projecte. Un gran punt d’inflexió en la meva vida.

Juntament amb la companyia neix el PAS 29. Ens pots explicar per què decidiu que és necessari i quina és la feina del PAS exactament?
Com et deia abans, a banda dels projectes artístics, també col·laborava resolent consultes i peticions d’ajuda per a assessorament i viabilitat econòmica de projectes artístics, gairebé sempre teatrals. Això ho feia sobretot amb el Juli Macarulla, que també és soci de la companyia. Tots dos projectes, la companyia i el PAS, es van anar desenvolupant en paral·lel: el fet de tirar endavant els nostres projectes artístics personals i el de donar suport administratiu, de gestió i d’assessorament a aquestes persones que estaven orfes d’un referent. A més, això va ser ideal ja que era més fàcil veure una certa viabilitat al projecte de gestió i assessorament que a la producció artística, que era més arriscada. Per tant, fer-ho alhora donava una certa estabilitat – molt agafada en pinces també- però almenys teníem més sensació de coixí.

El PAS va començar com una empresa de gestió cultural que tenia tres branques: podia portar la producció artística d’un espectacle, fer de gestoria (comptabilitat, nòmines, justificació de subvencions etc.) i proporcionar assessorament  a companyies (plans de viabilitat, etc.). Tot va començar de manera incipient i en qüestió de tres anys es va anar consolidant. La part de producció artística és la que va anar quedant arraconada la primera perquè potser era la que tenia menys sentit al costat de la pròpia companyia. La branca de la gestoria va créixer especialment i fins i tot vam haver de contractar personal especialitzat en temes laborals, comptabilitat, etc. La gestoria ens anava molt bé perquè ens proporcionava una base d’ingressos amb la que comptar i ens servia per donar estructura a la companyia en el sentit més bàsic: oficina, atenció telefònica, etc. La gestoria no va parar de créixer fins el 2012, en què hi va haver un declivi de clients degut a la crisi. El cas és que hi va haver un moment que la gestoria era massa grossa per estar al costat de La Perla 29 i fins i tot molestava una mica a la companyia. L’any 2015 la vam traspassar a una altra gestoria. Quan nosaltres vam muntar el PAS, aquesta figura tenia molt de sentit perquè la gent no tenia gaires llocs de referència als quals dirigir-se. Ara el PAS només es dedica a l’assessorament i, puntualment, també fa feines de representació per a alguns clients.

Quina és la feina d’una gerent de companyia de teatre; en aquest cas, quina és la feina de la gerent de La Perla 29?
Aquí a La Perla els llocs queden una mica difuminats perquè som pocs i tots acabem fent una mica de tot. El que fa una gerent és organitzar de manera global el projecte i administrar-ne els recursos perquè aquest  sigui viable. Això què vol dir, doncs que el gerent marca les línies d’actuació que ha de tenir tothom: el director ha de decidir què vol fer dins uns límits, que són una balança entre costos, que siguin projectes interessants per la companyia, que es puguin coproduir si és necessari, que puguin sortir de gira, etc.;  dóna directrius a l’equip de producció, a comunicació, al departament tècnic, etc. I sobretot, una gerent ha d’aconseguir que el pressupost sigui viable.

Quina és la producció de La Perla 29 per la qual sents més estima?
Antígona! (No ha dubtat gens) Pel que va ser. Per mi va suposar veure clarament que m’agradava fer el que faig. Va suposar adonar-me de lo orgullosa que estava del que fèiem. I veure com tot això em permetia arribar a llocs als quals no podia accedir abans: conèixer gent, fer gira, etc.

En la teva carrera professional has passat pel Centre Dramàtic de la Generalitat i pel departament de comunicació del Teatre Nacional de Catalunya, entre altres llocs. Què suposa per a tu ser ara la presidenta d’ADETCA? Quins són els objectius que us heu plantejat amb la nova junta d’ADETCA?
Per mi, Bet Orfila, ser la presidenta d’ADETCA suposa un repte. Un repte perquè és una feina de representació d’un sector del qual jo formo part de manera activa des de fa uns quants anys, lo qual és una gran responsabilitat. A la vegada, és molt interessant perquè em permet veure les coses que afecten el sector des d’un altre punt de vista i em permet aprendre moltes coses noves,  conèixer gent nova, escoltar veus que d’altra manera no tindria l’oportunitat d’escoltar, conèixer més de prop l’administració, la seva part interna i el perquè les coses són com són, etc. També m’agrada i em fa sentir orgullosa que m’hagin escollit per aquesta feina, és un reconeixement. Però aquest reconeixement és compartit i el sento meu amb La Perla al costat. Jo sóc escollida presidenta d’ADETCA en tant que sóc la representant de La Perla 29 a ADETCA.

La nova junta d’ADETCA no és tan nova ja que conserva els membres anteriors i s’hi ha afegit tres nous membres. El que ens hem proposat és batallar perquè, en general, el sector no estigui tan ofegat com porta estant des dels últims cinc anys. I això vol dir batallar amb les administracions, amb altres entitats que intervenen amb la nostra activitat, amb els mitjans de comunicació, etc. I vetllar pels interessos del sector. Estant aquí t’adones de com cada setmana surten coses noves a les que has d’estar atent: lleis d’accessibilitat, etc.

(T’ocupa molt de temps fora de la teva jornada a La Perla?) Sí. Em treu molt tremps, però això és una cosa que ja sabia i que ja havíem previst amb La Perla. Suposo que per això té sentit que aquests càrrecs durin poc temps. Perquè, si vols fer coses t’hi has de dedicar molt i és clar, tot és per voluntat. El fet d’acceptar el càrrec el vam valorar entre tots aquí a La Perla i quan ho fèiem ja vam veure que em suposaria temps, sobretot el primer any, ja que és una feina que jo no he fet mai, i ens vam organitzar perquè això fos possible. Suposo que l’any que ve tindré la feina més per la mà i no hi hauré de dedicar el mateix temps.

Quin repte professional t’agradaria acomplir en el futur?
Ostres, això no m’ho havia preguntat mai ningú (riu). Doncs la internacionalització, per exemple. A mi m’encantaria que La Perla 29 pogués viatjar pel món, que s’internacionalitzés. Ho he intentat poc però ho he intentat una mica i, de moment, no me n’he sortit. Aquest és un bon repte. Però no tinc cap somni que no tingui a veure amb el que faig.

Després de tants anys treballant en el món teatral, quin creus tu que és l’estat actual del teatre català ara mateix? Creus que la relació de les companyies amb l’administració és bona? Creus que calen més ajuts i subvencions?
Això és molt complex. Jo opino que en una societat com la nostra, plantejar un model sense subvencions públiques no té sentit, perquè no és real. És a dir, és molt fàcil parlar del món americà o anglosaxó, però la cultura civil que hi ha en aquests països envers al teatre no té res a veure amb la que hi ha aquí. Penso que l’administració ha d’intervenir per vetllar perquè el sistema cultural sigui sa. Jo sóc de les que penso que, perquè els projectes culturals tinguin sentit, també s’han d’anar fent viables, però també és cert que hi ha projectes, d’ara i sempre, que no seran mai viables i que també han d’existir. Suposo que s’ha de trobar aquest contrapunt per fer balança. També penso que l’administració no se’n surt amb les polítiques a llarg termini, no es preocupa gens per preguntar-se què es pot fer per incidir en aquesta societat civil perquè la cultura tingui més pes, per millorar la situació a llarg termini i que puguin sortir projectes d’altres tipus, etc. Ningú s’ho planteja des d’aquí i és evident que en d’altres països sí que ho van fer en el seu moment.

Catalunya té talent, molt talent, però també poques opcions. Hi ha molt talent que no arribarem a veure mai. La prova és com, de tant en tant, et trobes algú que porta anys en aquest món i que no coneixies i et preguntes on era fins ara. No m’agrada gens l’actitud de “jo faig cultura, que m’ho paguin tot”, però  tampoc la de “tu fes cultura i, si t’ho compren bé, i sinó et mors de gana” tampoc. Però, és clar, això és complicat perquè suposaria un ull catalitzador que triés què és i què no és cultura..

Et veurem mai a dalt de l’escenari? Et posaries en mans de l’Oriol? 😉
Mai. L’Oriol em va dirigir a l’Institut però això no compta. No, la resposta és mai. (riu)

Què fas quan no ets a La Perla – quan vols desconnectar del teatre i la feina?
Faig moltes coses! A veure,  treballo molt a casa meva també: faig rentadores, preparo el sopar, ajudo a fer deures.. (riu) Miro pel·lícules. M’agrada molt anar a la muntanya a caminar, fer excursions. M’agrada molt veure els meus amics i fer sopars i també m’agrada molt banyar-me al mar.