Teatre i revolta: com el teatre ens pot ajudar a pensar i a pensar-nos i, com a través del pensar-nos, podem despertar l’acció?


La xerrada Teatre i Revolta, en el marc de les activitats programades al voltant del muntatge de Cels, va ser tot un repte, superat amb escreix per tots els participants

La xerrada Teatre i Revolta, en el marc de les activitats programades al voltant del muntatge de Cels, va ser tot un repte, superat amb escreix per tots els participants: organitzadors, ponents i assistents, per la intenció de la mateixa: reflexionar sobre el sentit del teatre en la nostra societat, i la seva capacitat de ser instrument de transformació i de canvi. Poca broma; l’objectiu ja era de per si gran. Tanmateix, aquest ambiciós objectiu, tenia uns ponents de màxima categoria, a l’alçada d’una gesta com la que tenien al davant.

En la primera part, prèvia a la representació, vàrem poder gaudir d’un tête à tête extraordinari entre la Marina Garcés, filòsofa compromesa amb un pensament crític davant la societat, i l’Oriol Broggi, director de La Perla 29 i del muntatge de Cels. En la segona, vàrem comptar amb la presència del reconegut economista i activista de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, que juntament amb la Marina i l’Oriol, va enriquir encara més la ja colpidora i intensa experiència viscuda durant l’obra i les reflexions i l’anàlisi de la mateixa.

Per últim, la cripta de la Biblioteca, espai sagrat i màgic per a tots els perles, era ple per individus expectants —espectadors—, persones humanes amb la voluntat clara d’escoltar atenta i apassionadament i alhora, predisposats a pensar i a pensar-se a partir de la proposta.

 

teatreirevolta

 

PRIMERA PART

 

– El teatre, la cultura i el seu sentit

Com a punt de partida, tal com ens introdueix en Sergi Corbera, coordinador de l’activitat, ens trobem amb una sensació, amb un sentiment de tristesa profunda que ens deixa Cels; una tristesa provinent d’una joventut descontenta amb el món que els han deixat els seus pares —el nostre món— i que senten la necessitat de canviar les coses; la manera, ells tenen la seva, i nosaltres com ho fem?

Per contextualitzar, l’Oriolens comença a exposar unes primeres reflexions. Ens vol parlar del fet teatral i de com aquest afecta a l’espectador. I també de com a partir de l’experiència teatral l’espectador pot o no elaborar un discurs o idea. En el món que vivim, el discurs s’elabora relativament poc, o no tant com hauria de ser.

Per tal de fer-ho, ens emplaça a recordar un dels parlaments més esfereïdors del muntatge: En Valèry, parlant de la gent que està organitzant un gran atemptat contra la civilització d’occident, diu: Sembla una xarxa d’individus, molt joves, que no necessàriament es coneixen, sembla més aviat que estan vinculats per un estat de l’ànima, per una sensació, per la seva joventut; tenen un mal de viure que té a veure amb la tristesa o amb la pena infinita, que es tradueix per la poesia. 

Seguint amb el muntatge, l’Oriol ens comenta que l’autor en W. Mouawad, barreja en la peça 3 elements claus: la poesia, la filosofia i l’engranatge teatral: 

  • Poesia: necessària per elevar les coses, per dotar-les de transcendència; permeten mirar d’una altra manera la vida, d’una manera més bella, més harmoniosa, posant llums, colors, tons i ritmes; donant una nova vida a la vida.
  • Filosofia: una manera d’organitzar les inquietuds o incògnites de la vida, per entendre’ns millor.
  • L’engranatge teatral: és la trama, l’argument, allò que ens manté enganxats en aquella història.

 

D’aquesta manera, dóna veu a la Marina Garcés, que ens comença relacionant el teatre i la seva disciplina, el pensament filosòfic, a partir de la següent premissa: el teatre es pensa des del cos i no sobre el cos. Per què no posar el cos a l’hora de pensar en el món i de pensar en nosaltres mateixos.

 

– Sobre la cultura i el sentit de la cultura 

La Marina ens comença a interpel·lar com a bona filòsofa amb les següents preguntes i reflexions: Què fem amb la nostra indignació? Com ens relacionem amb la cultura en temps de crisi? Què pot aportar la cultura en la transformació social que cada cop és més necessària?

D’aquesta manera, sembla voler proposar un paper per a la cultura, tal com fa Mouawad a partir de la seva obra: La cultura, ens hauria de treure’ns de la ferida per endur-nos a un altre lloc.

Fent referència, més enllà de la peça Cels, a l’obra d’en Mouawad, en concret a la seva última novel·la, Ànima,ens diu: la cultura no és res més que el conjunt formes amb les quals elaborem l’ambivalència humana. Això que fem de nosaltres mateixos. En la seva novel·la Ànima, Mouawad, parla alhora de l’ànima com l’esperit i l’animalitat, el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Som les bèsties més terribles i, alhora, els éssers més capaços de generositat, de creativitat.

Seguint amb la reflexió al voltant de la cultura i el seu sentit i paper i fent encara més explícita la idea de la ambivalència humana, ens comenta que el filòsof Walter Benjamin té gravat un epitafi a la seva tomba a Portbou que diu: Tot document de la cultura ho és també de la barbàrie.

Per últim, a través de la cita d’un paràgraf del pròleg de l’obra El teatre i el seu doble d’Antonine Artaud, Tota cultura ha de ser una protesta contra la cultura convertida en panteó i idolatria, ens fa palès el seu posicionament al respecte. En aquest sentit, fa una crítica a la cultura dels últims anys, considerant que aquesta ha estat al servei del capitalisme. La meva protesta és doble: Protesta contra la cultura de panteó i la cultura sector capitalisme dels últims anys que ens fa servil en unes determinades formes de consumir i de practicar la cultura. 

Com a conclusió d’aquesta part, ens convida a desenvolupar reflexions, preguntes, per poder plantejar formes d’acció on la cultura ens serveixi per aprendre a viure millor. Aquesta seria la transformació social.

 

 – Teatre i compromís

 Partint de la possibilitat que la cultura esdevingui una eina per aprendre a viure millor i per fer petites o grans transformacions socials, emergeix la idea del teatre i el compromís. De nou, la Marina Garcés, ens interpel·la el pensament amb les següents qüestions: 

Com ens relacionem amb allò que no es tria sinó que és necessari?  Com fer que avui no sigui una opció entre d’altres, sinó que en cada obra de teatre, s’expressi el compromís que li doni sentit? 

I, en concret, fa la següent pregunta a l’Oriol Broggi: Amb quina mesura estàs compromès per les teves pròpies tries i opcions? Quan deixen de ser tries i opcions en el moment en què et comprometen?

L’Oriol, comenta el següent: D’entrada, la tria és l’ofici. Feina, guanyar diners, entreteniment, però el compromís seria fer alguna cosa que et fa feliç i fer feliç als altres. El nostre compromís és arribar a produir un petit miracle que sigui una obra d’art, que passi alguna cosa; el compromís seria compartir. 

Compartir el seu patiment, la seva visió del món, és el que sembla que vol fer l’autor de Cels, en Wajdi Mouawad, que ens interpel·la d’una manera violenta i intensa, amb la finalitat que fem alguna cosa. Ens diu la Marina: Mouawad, és la ferida. “Fer-se càrrec de la ferida no és tapar-la, emmascarar-la per ajudar a oblidar-la. Per curar cal destapar, per pensar cal deixar cridar”.

Per acabar les reflexions al voltant del teatre i el compromís, tant l’Oriol com la Marina, ens fan unes últimes aportacions, que convidaran posteriorment al debat entre els espectadors:

OB: El que fa el teatre és fer que el motoret que tots tenim, es mantingui en funcionament.

MG: “El món és digne d’atenció”. Germans Turner. Potser aquest és el treball, retornar la dignitat al món. Aprendre a mirar, a escoltar, a atendre, tenir cura. Viure, crear, estar, compartir, lluitar, per retornar dignitat al món.

 

– Som en un temps de protestes efímeres

A poc de començar a obrir el diàleg a una conversa més activa amb els espectadors, l’actor Xavier Boada, membre de La Perla29 i del muntatge Cels, ens ofereix una reflexió molt sentida des de dins que, crec que faig partícip el sentiment de molts dels que hi érem presents, ens arriba per la seva sinceritat i clarividència.

En Boada ens diu: Ancestralment, el teatre ha estat l’art que ha tocat més els nassos al poder i ara estem vivint una època d’una immoralitat i d’una perversitat del poder. Jo em pregunto què es pot fer perquè el teatre segueixi sent com el que va ser per Aristòfanes, el que va ser per Molière, gent a la qual podien matar per dir el que deien a escena? Aquesta peça, la de Cels, és una peça de les més contemporànies, en el sentit de les preguntes, de les grans preguntes que es fan. És un gust no fer antropologia teatral de tant en tant. És un text que parla d’avui i de coses que són possibles que passin. 

 

– Últimes reflexions: com ens pot ajudar el teatre?

Per acabar la seva exposició, i com a preàmbul per començar a donar veu als espectadors, i a partir de la reflexió feta pel Xavier Boada, la Marina Garcés, es/ens pregunta: Com ens pot ajudar el teatre? Ens cita al dramaturg i poeta Schiller, fent referència a una conferència sobre teatre que va donar al 84 i on es preguntava: 

¿Qué influencia puede tener verdaderamente, un teatro permanente?

“Sólo conozco un secreto para poner al hombre a salvo de empeorar; proteger su corazón contra las debilidades; ¿una buena parte de esa influencia la podemos esperar del teatro? Sólo el teatro puede burlarse de nuestras debilidades porque respeta nuestra sensibilidad, y no quiere saber nada del insensato culpable. Sin enrojecer, vemos caer de su espejo nuestra careta, y en secreto, agradecemos la amable exhortación” 

La Marina conclou dient: En el teatre no importa el culpable sinó la debilitat que ens uneix. 

Entre les intervencions dels espectadors, emergeixen parlaments i reflexions que giren al voltant dels següents temes:

 

  • El teatre com a eina lliure i mecanisme de protesta col·lectiva.

Voldria creure que el teatre és encara un dels grans reductes de col·lectivitat que ens queda. Ens posa en contacte amb tot el que ens afecta a tots en comú. Voldria creure que el teatre encara és prou lliure, i que no està segrestat massa pel poder com per poder posar de manifest encara aquestes vergonyes. Voldria creure en aquest esperit romàntic i paper que sempre ha tingut l’escena.

 

  • Sobre el paper del teatre.

La funció del teatre, en el que ens pot ajudar, és a plantejar preguntes, a formular unes situacions, no ha donar respostes. Cal que ens presenti situacions perquè la gent pugui reflexionar i que a la gent se li encengui alguna cosa i que sigui motor i que a partir d’aquí passi alguna cosa. No es tracta tant de donar resposta o de resoldre un conflicte, sinó d’engegar la guspira perquè la gent comenci a reflexionar. Quan t’ajuda com a espectador és perquè entens el que passa i t’hi impliques realment.

 

  • El teatre com a experiència transformadora.

Viure una experiència que et faci reflexionar. A mi el teatre m’ha de moure. O no ho fan bé, o no he escollit bé. Jo espero del teatre que em mogui. A mi m’interessa l’experiència i que en sortir se t’engegui el motoret que et faci reflexionar i canviar alguns esquemes. 

Què t’ha passat? Què t’ha quedat? Quina vivència, quina experiència? Aquest és el veritable aprenentatge. 

 

  • Escriure i representar teatre amb finalitat de protesta.

 Per què no escriure i emmirallar la realitat social i el sentit de protesta a través del teatre? Per què no encarregar peces a autors contemporanis perquè plantegin debat sobre la realitat social?

 

  • El teatre compromès amb la societat. 

Com a exemple, el teatre social. Intervenció de gent de carrer, en aquest cas joves del Raval, per fer crítica social sobre la situació del barri. Ho han fet ells i reflecteixen directament les seves emocions i vivències.

 

  • El teatre com a interpel·lador.

Del teatre no espero respostes, sinó exercitar emocions, pensament, escoltar preguntes, m’agrada que m’increpin. Vinc al teatre a veure aquesta humanitat; el que som i ja està.

 

  • La cultura és efímera i s’ha de fer cada dia. 

 

 

SEGONA PART:

 

– Els grans temes de l’obra 

Després de la representació, la xerrada incorpora a l’Arcadi Oliveres que, juntament amb la Marina i l’Oriol, ens ajuden a pair i entendre millor el plantejament del muntatge i, sobretot, els temes claus que estan presents i que el seu autor ens vol transmetre. Entre els temes més destacats i que són motiu de debat entre els ponents, se’ns parla de: 

  • La poesia com a eina creadora i transformadora 

Ens diu la Marina que en el muntatge, la poesia esdevé l’eina “salvadora”; aquella amb la qual podem fer, desfer i refer el nostre món. La poesia cerca omplir el forat, el buit. Es això el que ens mou en la recerca de la poesia en les nostres vides?

 

  • La juventut i moviments socials 

El muntatge també ens parla d’un moviment social encapçalat pels joves i, en aquest sentit, es fa referència a la necessitat d’aquests perquè es produeixi un canvi generacional on, tal com passa a l’obra, el més jove desplaça el gran.

 

  • La ferida de les guerres a l’ànima col·lectiva 

Cels ens parla dels morts a les guerres del s.XX i posa veu a la indignació davant de la guerra, quelcom que ens diu l’Arcadi Oliveres, que no l’hem d’oblidar gens, gens, gens ni mica. En aquesta referència a la guerra, ens expliquen que es transmet clarament la presència de la guerra del Líban i com aquesta ha afectat a l’autor. Els conflictes se’ns queden clavats. Les generacions heretem. 

 

A partir dels temes de l’obra, els ponents enceten una reflexió que sembla girar entorn la temàtica central de la xerrada: Teatre i revolta o com el teatre pot ser una eina útil per la transformació social.

 

– De la guerra a la pau: desobediència civil com a forma de revolta.

A l’obra, en Mouawad, transforma el crit de protesta del joves en una forma violenta de combatre la indignació a través de un imminent atemptat. L’Oriol ens comenta que: en el teatre tot ha de ser extrem; cal amenaçar la societat perquè reaccioni una mica. Les tragèdies sempre són molt extremes. 

L’Arcadi Oliveres, al contrari, ens parla d’altres formes de revolta, d’expressar la indignació més enllà de la violència i les guerres; amb la força que té la desobediència civil.

La desobediència civil ja es va aplicar durant la guerra del Vietnam. No pagar els impostos per finançar la guerra. Hi ha una possibilitat d’acció i poder de decisió en els ciutadans 

 

– La poesia com a “salvadora” de la humanitat? 

Ens diu l’Oriol també, que l’ús del recurs de la poesia contrasenya a l’obra —una poesia preciosa que parla de l’estiu de la nostra infantesa— fa referència a la idea que ens vol transmetre l’autor: la vida és curta i que, en canvi, l’art serà llarg. Les obres quedaran i això ajudarà la humanitat a comprendre’s millor.

 

– La casualitat del verb 29 i la hipotenusa 29 

Per anar acabant, l’Oriol ens explica la idea de la hipotenusa que apareix a l’obra i que és present en el pensament d’en Wajdi Mouawad: La idea de la hipotenusa: Hi ha dues persones que neixen amb una connexió, encara que un nasqués a Paris i l’altre a Londres, però neixen al mateix moment. Tot i haver sortit d’un mateix punt, la seva vida és molt diferent. El teatre, l’art, pot crear una línia que uneixi aquesta gent. Aquesta hipotenusa pot ser una possibilitat de salvar el món.

 

Fi de l’obra i conclusió de la xerrada: Un crit ofegat per la mort i esperançador per la vida.

 

Per últim, i a mode de conclusió, apareix la imatge i missatge “brutal” del final de l’obra: el terrible dolor d’un pare per la mort d’un fill, i el dolor d’una mare que dóna a llum un fill.

La meva humil conclusió al respecte tant de la xerrada com del muntatge em fa pensar el següent:

Serà que tenim les dues cares del nostre futur a les nostres mans?

Gràcies de nou als Amics de La Perla 29, dels quals formo part, per aquestes activitats tan enriquidores per a la nostra “ambivalent ànima”.

 

Carla Montané

Sòcia 0043

 

[fbvinyl id=245137865680134 title=”” desc=””]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *