Qüestionari 2+9 – Ramon Vila

El Qüestionari 2+9 és una nova secció en format d’entrevista al web d’#AsSocPerla. Un cop al mes, publicarem una entrevista amb un personatge relacionat amb el món del teatre de La Perla 29 perquè els espectadors puguin aprendre’n coses noves. Les dues primeres preguntes seran sempre les mateixes per a tots els entrevistats/des i les altres nou aniran variant en funció de cada persona.

RAMON VILA

Ramon Vila és una cara habitual als escenaris catalans. Llicenciat en Art dramàtic per l’Institut del Teatre i després de formar-se amb noms tan coneguts com Pere Planella o Declan Donellan, compagina la interpretació amb la docència i la traducció. És un col·laborador habitual a ca La Perla 29 on recentment l’hem vist participar del collage de textos d’ Al Nostre Gust i on ara assaja Dansa d’Agost, que s’estrenarà a la Biblioteca de Catalunya el proper 9 de març.

IMG_8369

Què et va fer estimar el teatre?

Doncs els meus pares no, ja que no hi havia tradició a casa. Jo sóc dels que no havien fet ni Els Pastorets -tot i que havia anat a veure’ls i em fascinaven molt. Fins que no vaig tenir 14-15 anys i vaig veure el Mary d’Ous dels Joglars no vaig dir: “ostres, això sí que ho voldria fer”. Aleshores, quan tenia 16 anys, un dia parlant amb un amic que era músic i que tocava amb la companyia de teatre la Gàbia, em va dir que buscaven algú. Vaig començar ben fort, amb un poema de Beckett, del qual no entenia res (riu). I des d’aleshores fins ara.

 

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

Seré franc, a vegades la gent em diu “vosaltres, els de La Perla..” i jo sempre responc que jo no sóc membre de la companyia, però que tinc la sort de treballar-hi molt sovint. Agafo una mica de distància però, d’altra banda, ja m’agrada que m’ho diguin això de que sóc “un perla”. Gaudeixo de la manera de treballar de La Perla 29 en general i de tot el que hi ha (i sou) al seu voltant. És un gran plaer treballar en un ambient d’amistat (més enllà de la camaraderia que pots trobar a altres llocs) i amb vocació de servei artístic, sense oblidar mai gaudir de la feina que fem i, sobretot ,amb la intenció de fer gaudir els espectadors que venen a veure’ns. És una cosa que va més enllà de només nosaltres i les funcions acaben sent un plaer.

 

Vas formar part de la cia. La Gàbia durant 20 anys. Com es treballa sent part d’una companyia? Era un projecte propi?

Com ja he dit abans, jo m’hi vaig afegir, però després de tants anys també va acabar sent un projecte propi. Hi va haver dues etapes en la història de La Gàbia. Als inicis funcionava com una companyia de teatre d’avantguarda, fèiem coses de Beckett, Handke, coses que escrivia la pròpia companyia, es buscava fer un teatre modern als anys 70 i es treballava amb rigor però amb esquemes amateurs: s’assajava al vespre, els cap de setmana, fèiem 3-4 funcions per cada obra, etc. Després de que es crees l’institut del Teatre a Vic i quan jo i altres companys ja érem a segon, vam parlar amb el Joan Anguera. Ell ja feia temps que volia donar un tomb a la companyia, amb més dedicació i professionalització, i ens hi vam apuntar. Aleshores va començar una etapa semi-professional – perquè encara no podíem tenir-hi una dedicació exclusiva- però ja amb intenció de gira. Poc a poc i humilment vam anar creixent. Vam arribar a tenir local, furgoneta, un grup de gent fixa i una certa infraestructura. Els que teníem altres feines sovint renunciàvem al sou perquè altres poguessin cobrar i anar fent, però sobretot ens ho passàvem molt bé.

Com a actor, com es viu el procés de creació, assaig i muntatge d’una obra com Al Nostre Gust, que no deixa de ser un work in progress coral?

Va ser curiós perquè sí que semblava que fos això però, en realitat, a partir del quart dia ja hi havia un guió escrit que, tot i que encara es va modificar una mica, ja tenia molta forma. No era un espectacle que comencés de zero. L’Oriol i el Marc tenien decidits un mínim de textos que volien fer sortir i una idea bastant clara que el Marc anava muntant. Jo ho vaig treballar amb una comoditat i un gust esplèndids perquè ja m’agrada això. També estic acostumat als tallers que fem a l’IT -on sempre has de fer versions o dramatúrgies- i és una cosa que m’agrada molt, dóna molta llibertat i no t’avorreixes de cap manera. L’únic problema era sostenir aquella ‘no trama’, aquell collage, i mantenir l’atenció a cada funció, però això també era un repte molt interessant per nosaltres. Ens aveníem molt i ara ho trobo a faltar, ara hi tornaria!

Sabem que coneixes el francès, l’italià i una mica d’anglès i que t’has dedicat a fer de traductor en alguna ocasió (per exemple Un obús al cor de Mouawad i Els cors purs de Kessel), què t’aporta la feina de traductor?

Hamlet3-Ros-RibasHe traduït per gust. No m’hi he dedicat. Al costat de gent com Feliu Formosa, Joan Casas o Joan Sellent, dir que sóc traductor fa riure. Jo ho he fet d’amateur. Ja ve de quan estàvem a La Gàbia, perquè aleshores molts textos no existien en català encara: els llegíem en francès, fèiem traduccions de treball i després els passàvem a algú per corregir, etc. Vaig començar així, per plaer. És una manera d’aprofundir en una obra i en un autor magnífica perquè t’has de fer moltes preguntes, però estic segur que encara n’he d’aprendre molt. Sempre penso en apuntar-me als cursos que fa el Sellent, però mai puc. Aprofundeixes en la vida i l’ànima del text, has d’interpretar què hi ha més enllà de les paraules, el corrent que hi ha sota. Hi ha una escola de teatre francesa que ho fa fer sistemàticament als seus alumnes d’interpretació, els fa traduir un text o comparar traduccions -ja que avui en dia tothom parla dues llengües (menys Rajoy)- perquè obliga a fer una exploració del text que és molt interessant.

Ara estàs assajant Dansa d’Agost amb en Ferran Utzet i amb un càsting molt potent per una obra amb uns personatges femenins molt forts i lluitadors. Què ens pots dir del teu personatge, Jack, un antic missioner que ha vist món i que ara torna a casa?

Una de les coses precioses d’aquesta obra és que tots els personatges són importants. Al Jack ja me l’estimo moltíssim. És un irlandès que descobreix, a l’Àfrica, una vitalitat que també tenen a Irlanda. O sigui que fa un viatge del qual en retorna, poc o molt transformat, per adornar-se que, en el fons, els Irlandesos no estan tan lluny del poble honest, franc, juganer i amb ganes de divertir-se que ell ha conegut a l’Àfrica. De paral·lelismes n’hi ha tants com es vulgui. El missioner ha estat en un poble de leprosos i explica com aquella gent fa unes festes i balls magnífics tot i tenir els membres amputats, etc. Irlanda té unes músiques i balls esplèndids però també és un país misèrrim, ple de cicatrius, i aquest pont és preciós. Una altra cosa molt maca és que tot i ser un personatge mitificat, gairebé santificat, per tot el poble i les germanes, quan torna totalment secular, empeltat de cerimònies ancestrals africanes que no tenen res a veure amb el catolicisme a Irlanda, l’acaben acceptant igualment. Ara si voleu us explico una anècdota personal… [I tant que volem!] Jo sóc de Vic, ciutat dels sants i de seminari, i a la meva família hi havia capellans i monges. Doncs recordo que, quan de petit em preguntaven què volia ser de gran, jo responia: “jo vull ser missioner de la sotana blanca”. Ho deia per fascinació, perquè ens feien molta propaganda de les missions catòliques i a les fotografies hi sortien missioners amb la sotana blanca i salacot, normalment al costat d’un Land Rover, i, és clar, tot això ho mitificava. I no era l’únic eh! altres companys de generació també ho deien.

Tu hauràs participat en les tres obres de la trilogia irlandesa de Ferran Utzet: La presa (2011), Traduccions (2014) i Dansa d’Agost (2016). Has estat a Irlanda? Diuen que el poble Català té molts paral·lels amb el gaèlic… Què ens pots dir del teatre irlandès de Friel o McPherson?

Això també ja em ve de la meva joventut amb La Gàbia… Vam representar una obra de Joan Borrell basada en històries irlandeses i, per preparar-la, vam fer un viatge de cinc setmanes a Irlanda amb la mateixa furgoneta dels bolos. Des d’aleshores que em té fascinat. Borrell deia que tant Irlanda com els Països Catalans estan dividits i que són països ‘arlequinats’; fets a trossos de colors diferents. La lluita per la llengua i per la identitat també ens acosta. Em dóna la sensació també que Irlanda és un tros de Mediterrani enmig de l’Atlàntic, no són tan empeltats de “British”, almenys no tant després de la primera cervesa. Hi ha una mena de generositat dins la pobresa. Una cultura que, malgrat haver perdut la llengua, irradia una força de mite; tothom té una imatge d’Irlanda, això a Catalunya encara no passa -ara comença a passar a Barcelona (que sí els jocs olímpics, el Barça..). Són un país amb 4 premis Nobel (en anglès curiosament) i només són uns 5 milions d’habitants. Aquest folklore de la cançó i el ball, la mitologia celta que han mantingut i que continua fascinant la gent, etc. És un país molt atractiu i poder revisar tot això amb aquestes obres és fantàstic. A La presa, hi havia tot el tema de la oralitat, les històries, els fantasmes, i veies com, a partir d’explicar històries només per impressionar, aquest grup de persones aïllat acabaven assolint una comunió tan humana, era preciós. Translations tenia tot el joc amb la llengua i la ocupació i les contradiccions de les batalles. I ara, amb Dansa d’Agost, una cosa molt maca que ens està passant és que tots tenim alguna història familiar que ens hi remet i amb la que ens podem identificar: el pare de l’Óscar tenia cinc germanes, la Mònica tenia un tiet avi missioner, jo tenia tietes cosidores, etc.

Ferran Utzet o Oriol Broggi? 😉

Ui no puc pas dir-ho això! Són molt diferents i és fantàstic perquè, d’alguna manera, són complementaris també. Em sento molt còmode amb tots dos, els reconec valors a tots dos i els agraeixo la confiança que em fan tots dos, però cal reconèixer que l’Oriol té una llarga trajectòria en la qual ha anat afirmant un ofici i una poètica molt personal i sòlida. A més, té la passió, l’energia i la generositat que li permeten encapçalar i estimular un projecte propi i un equip tant singulars com els de La Perla 29.  Sense ell no estaríem parlant de tot això!

Com es viu el món del teatre des de fora de Barcelona?

Depèn, mentre teníem la companyia a Vic es vivia més o menys tranquil·lament perquè, és clar, tenies el local a prop de casa, rendibilitzaves el temps i els recursos, a l’hora de fer les escenografies coneixes aquest, pel vestuari aquell altre i tot era una cosa senzilla. Ara, teníem clar que després d’una o dues representacions a Vic havies de buscar funcions a fora i fer temporada a Barcelona. Actualment, com a actor, depens molt de passar per Barcelona. Si vols treballar i viure d’això has d’agafar el cotxe contínuament.

 

Com n’és d’important la teva faceta de mestre per tu? Què aconselles als teus alumnes de teatre?

El-Misantrop1-David-RuanoFa gairebé 30 anys que faig classes i m’adono que he anat canviant la manera d’ensenyar a mesura que jo també he anat aprenent. Ara, el que intento és donar eines perquè gaudeixin actuant, ja que és l’única garantia que tenim. Els diners no te’ls pot assegurar ningú, el reconeixement pot ser que l’obtinguis o no, l’única raó per invertir-hi tantes hores és que t’ho passis molt bé, sinó és absurd. I per tant, com que sabem que la vida de l’actor és atzarosa i que l’acció artística de l’actor està sempre plena d’inseguretats i d’incertesa, com a mínim donar-los eines i pautes que els donin certa tranquil·litat i que els ajudin a nedar fins on hagin d’arribar.

 

Quines altres formes de cultura consumeixes?

Doncs llegeixo cada vegada més, tot i que sempre és menys del que voldries perquè els llibres s’acumulen. Una mica de cinema també, però confesso que potser menys del que hauria de veure com a actor, sobretot cinema antic. I molta música al cotxe. També llegeixo poesia i intento practicar-ne la dicció perquè ajuda a la interpretació. I una mica de pintura.. de mirar eh! El do de la pintura no el vaig rebre jo! (riu).

El millor de l’espectador és… (acaba la frase)

El millor de l’espectador és que tingui curiositat.

Un comentari a Qüestionari 2+9 – Ramon Vila

  1. Mercè Puchades Edo ha dit:

    Moltes gràcies per les entrevistes que aneu a fer als actors. Sóc una enamorada del teatre i una fan de La Perla 29, visc a València però he vist casi tots els espectacles que feu a la Biblioteca de Catalunya, m’agrada molt el lloc.

    Molt bé la primera entrevista, m’ha servit per conèixer una mica a Ramón Vila fora de la seua feina d’actor.

    Gràcies Perles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *