Cristina Genebat és actriu i traductora, és a dir, Intèrpret amb totes les seves accepcions.  Ha participat en una trentena de produccions teatrals com a actriu, l’hem vista, també,  a la televisió, ha traduït autors com Ibsen, Koltès, Labute o Mamet i fins i tot s’ha estrenat com a autora teatral amb l’obra Santa Nit. És precisament aquest cúmul de facetes el que la fa la candidata ideal per parlar de teatre i, molt especialment, del teatre de Wajdi Mouawad.  Ens citem amb ella al Bar del Teatre de la Biblioteca de Catalunya per parlar de l’obra i l’autor de Boscos i de moltes altres coses..

Què et va fer estimar el teatre?

Sí, l’estimo molt! (somriu) Doncs hi vaig arribar a través de la dansa. Jo havia fet dansa tota la vida i, de fet, el primer que vaig fer dalt d’un escenari va ser ballar i no pas parlar. La sensació de ser conscient de ser en un lloc i un moment on està passant una cosa important, d’estar explicant una història i convocant a un grup de gent perquè senti alguna cosa veient-te,  em va atrapar. Vaig veure que aquest ritual era una cosa molt bonica i vaig veure que hi havia altres maneres de fer-ho a banda de la dansa, altres formes d’escenari, i  vaig anar a parar al teatre i a l’Institut del Teatre.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

A banda del sentit figurat per referir-se a algú que, si et despistes, et roba la cartera, per mi ser ‘un perla’ és ser algú que treballa molt dur perquè en un moment donat, quan s’obre l’ostra, surti una joia preciosa.

T’has enfrontat a Mouawad com a traductora tres vegades (Incendis, Cels i Boscos) però aquesta és la primera vegada que poses veu als seus personatges. Com ha estat l’experiència? Què és més dur: traduir o interpretar Mouawad?

Traduir Mouawad no és fàcil, però tampoc és tan difícil com sembla, perquè és un molt bon autor. El que és realment difícil per un traductor és haver de traduir un text que no és bo d’origen; fer quedar bonic un text que d’origen no ho és massa, haver de procurar que el resultat de la traducció sí que ho sigui, és el que dificulta la feina i fa patir al traductor. En canvi, quan el text original és molt bo la feina difícil la fa l’autor. Tot i així, evidentment el traductor ha d’estar a l’alçada perquè la feina de traducció és molt laboriosa: s’han de triar bé les paraules, s’ha de trobar el to, etc.

Com a actriu, posar veu als personatges de Mouawad és un plaer. També és cert que quan hi ha un bon text i un bon muntatge al darrere resulta més fàcil pels actors. Per mi és relativament fàcil connectar el Wajdi Mouawad perquè m’emociona molt i crec que això fa que sigui fluid interpretar els seus personatges. Ara bé, és dur, perquè connectes amb emocions molt bèsties i potents cada nit i és molt esgotador físicament. És una feina de fons, molt esportiva. Mouawad és dur física i emocionalment però també és molt bonic.

Tothom qui l’ha treballat o llegit parla d’un abans i un desprès de Mouawad a les seves vides. Com t’ha canviat Mouawad a tu?

És cert que hi ha un abans i un després.  Com a traductora, m’ha fet descobrir una forma nova d’estil d’escriptura. Mouawad és un autor que ha demostrat que es pot fer una tragèdia amb el mateix valor que les grans tragèdies clàssiques essent alhora completament contemporània. Per mi això és nou. Potser algú altre també ho fa, però en tot cas, jo no ho havia llegit abans d’una manera tan impactant i tan ben acabada. Per mi això és brutal. Em passa el mateix amb la seva manera d’entendre el teatre; que, quan fas teatre, t’hi has de posar per explicar alguna cosa que valgui la pena ser explicada, alguna cosa que remogui consciències i que remogui els espectadors. És un autor molt compromès. Per mi, aquesta és la manera com un autor s’ha de posar a escriure, ha de ser una necessitat. Mouawad fa màgia amb les paraules, és capaç d’evocar grans emocions i resulta molt inspirador.

Foto: Bito Cels

Odette, Sarah i Aimée són les tres dones a qui dones veu a Boscos. Quina ha estat la més fàcil d’entendre? Quina t’has sentit més propera?

La Sarah, sens dubte. Ha estat amb la que m’he identificat més fàcilment. La Sarah és un personatge complex però me l’he sentit més propera perquè tenia més clars els referents per saber com havia de ser. Tenim molta informació de la Segona Guerra Mundial, hem vist moltes pel·lícules, hem llegit molts articles, etc. El que fa la Sarah m’emociona profundament i he connectat més ràpidament amb aquesta  emoció. Amb l’Odette i l’Aimée també però de manera diferent. L’Odette potser és la que ha estat més difícil de trobar perquè és la que em queda més lluny d’època i qui pren una decisió més complicada.

Has comentat en alguna ocasió que Mouawad és un escriptor que entén, o intenta entendre, les dones. Per què?

Les entén. Les intenta entendre i ho aconsegueix. Crec que entén les dones molt millor del que algunes dones s’entenen a sí mateixes. En tot cas, segons el que jo entenc per dona des de ser una dona.  Jo em sento entesa pel Wajdi Mouawad i sento que no només jo, sinó que la meva àvia o una dona d’una altra cultura i context també es podrien sentir enteses per ell. I és important. Costa trobar autors així i especialment homes; sembla més fàcil que una dona pugui escriure textos que ens representin millor que no un home. Mouawad estima i respecta les dones. Sense ser gens pamfletari o feminista d’alguna manera, en la seva obra, s’evidencia molt que la igualtat entre gèneres és imprescindible perquè tot plegat funcioni de manera més equilibrada. No ho diu explícitament però aquesta idea és present als seus textos.

Santa Nit (La Brutal, 2014) va ser el teu debut com a autora teatral i l’obra ve tenir molt bona rebuda i crítica. N’hi haurà més en un futur proper?

Ara n’he fet una a sis mans amb el Marc Artigau i el Julio Manrique que es diu E.V.A. Juguem amb els punts per explicar que són sigles a banda d’un nom de dona i, tot i que en català les sigles no duen punt, ens hem pres aquesta llicència poètica.  Les sigles signifiquen “Escala Visual Analògica” (per avaluar el dolor). L’obra parla sobre el dolor però en clau de comèdia. És un text que hem escrit pel 25è aniversari de les T de Teatre i que s’estrenarà al Teatre Romea dins el Festival Grec. Espero que agradi, hi he posat molt de mi.

Per la Cristina lectora, traductora i escriptora, quins són els teus referents, els teus autors de capçalera?

A banda de Mouawad, suposo oi? (riu). Doncs mira, tot i que de moment només ha publicat un llibre fins ara, m’he fet molt fan de la Gemma Ruiz, que crec que ha fet una molt bona feina a nivell d’estil amb la novel·la Argelagues. El llenguatge que ha donat a aquestes dones i la forma com ho ha fet és brutal. També m’agrada molt el Neil Labute, a qui he traduït varies vegades, perquè penso que té molta gràcia amb els arguments, és un autor que s’ho passa molt bé pensant com sorprendre l’espectador. Com a autor de teatre també m’agrada molt Bernard Marie Koltès … I tornant a la literatura, m’encanta la Delphine de Vigan, la trobo una novel·lista fantàstica, especialment la seva novel·la Rien ne s’opose à la nuit (Res no s’oposa a la nit, Grup 62) i la més recent D’après une histoire vraie, (Basat en una història real, Grup 62). De Vigan escriu molt des d’ella mateixa, des de la necessitat, com el Wajdi. Per mi és la única manera de fer-ho. Jo escric perquè necessito explicar alguna cosa i penso que és bonic quan és així; escriure des de l’impuls de saber que sinó ho fas estàs pitjor, que et faltarà alguna forma d’expressió.

(Quin diries que ha estat l’autor més difícil de traduir per tu?)

David Mamet. Pot passar que un text tingui algun tros puntual més complicat. Per exemple, Cels de Mouawad tenia aquells fragments de poema en què havies d’anar contant unes lletres que després formaven un altre poema i això va ser molt complicat. Em vaig passar quinze dies amb el poema amunt i avall i comptant versos, com si fos un Sudoku (riu),  però n’estic molt orgullosa d’haver-ho aconseguit. Ara, en sentit teatral, l’autor més complicat que he traduït ha estat David Mamet. Mamet no dona cap pista: no escriu acotacions, col·loca els personatges en un lloc on ja els està passant alguna cosa quan tu encara no els coneixes, etc. Quan comences a traduir Mamet vas a cegues i quan arribes al final sempre t’obliga a tornar a l’inici per retocar les primeres vint pàgines ja que aleshores entens que allà passaven més coses que les que tu havies vist i que ell ja estava apuntant o insinuant. En les seves obres hi ha molt de sub-text, que és el que el fa un autor tan bo i tan ric, però alhora tan complicat de traduir.

Quines eines diries que t’ha donat el teu coneixement de la llengua (de diversos idiomes en el teu cas) en la teva faceta d’actriu?

M’encanta que em facis aquesta pregunta perquè normalment me la fan a l’inrevés; si ser actriu m’ajuda quan faig traducció. En aquest cas, la resposta sempre és sí perquè, és clar, si  tu has fet d’actriu saps el que és posar-se un text a la boca i això et dona avantatge quan tradueixes. Conèixer idiomes és una sort que jo tinc gràcies a l’educació que vaig rebre. Aquí Catalunya d’entrada aprenem dues llengües i som bilingues i això és important. A mi em van donar l’opció de saber-ne tres des de petita, ja que em van dur a una escola estrangera. Més tard vaig aprendre anglès i italià i ara estic estudiant alemany, que encara no sé però que m’encanta (riu). Penso que aprendre idiomes és molt bo perquè cada llengua té la seva manera de funcionar, les seves normes, i cada norma és una estructura de pensament i una manera diferent de veure el món. Si saps veure el món de maneres diferents sempre aprens i és una manera d’enriquir-se. Aprendre llengües m’ha enriquit molt i m’ha fet ser qui sóc.

Parles català, castellà, francès, anglès i italià, et veurem algun dia fent teatre a l’estranger? T’hi veus?

Podria fer-lo només amb francès, les altres llengües no les parlo prou bé. M’encantaria i ho podria arribar a fer però, és clar, quan ja tens la teva vida muntada aquí, família, feina… tot es complica. Actuar amb una llengua que no és la teva llengua materna és molt complicat i, fins i tot si fos en francès, seria tot un repte per mi. Però sí, podria ser una experiència divertida i no em faria res provar-ho alguna vegada.

Has treballat i col·labores puntualment amb la productora La Brutal. Per què penses que és important un projecte d’aquesta mena dins l’ecosistema teatral Català?

Penso que està molt bé que hi hagi diversitat d’opcions. És molt sa per l’ecosistema teatral que hi hagi varietat de companyies i productores com La Perla 29, La Brutal i moltes altres, amb ideòlegs amb gustos i objectius diferents. Per mi, com més mirades i projectes diferents hi hagi a escena millor. De la mateixa manera que cada llengua és una forma de pensament, cada director parla un llenguatge diferent -no és el mateix el llenguatge de l’Oriol Broggi que el del David Selvas- i crec que, tan el públic com el propi sector, tenen dret a tenir aquests i altres llenguatges a la seva disposició, per poder enriquir-se al màxim. S’ha de ser molt valent per embarcar-se en l’aventura de produir teatre en els temps que vivim i, especialment, en els temps que hem viscut els últims anys. Són uns Quixots els qui volen fer això! (riu) I el treballar amb ells correspon a aquestes ganes de provar coses noves.

(Un dels objectius de La Brutal és el d’acostar el teatre al públic jove. Què en penses tu?)

El David (Selvas) té aquest objectiu molt present i penso que té raó. És molt important saber portar la gent jove al teatre perquè són el públic del futur i hem de fer que els interessi tot això. Estem en una era en què tot és molt digital, rebem la informació immediatament al mòbil i en càpsules de mig minut, i és clar, estar-te assegut en un teatre durant una hora i mitja (mínim) o quatre si vens a veure Boscos demana una predisposició que s’ha de començar a entrenar de jove. I sí que s’hi arriba, cada cop hi ha més gent jove que va al teatre i m’agrada.

Actriu, escriptora, dramaturga, traductora, intèrpret. En quina de les teves vessants et trobes més còmoda? Alguna  assignatura pendent? Et veurem dirigint algun dia?

Sí, m’encantaria dirigir! Algun dia ho faré, però he de ser més gran. Encara no m’hi atreveixo, he d’aprendre més. I continuar escrivint. Escriure m’agrada molt i m’ho passo molt bé, però no vull que es torni una cosa exigent per mi. M’agrada que no sigui la meva única professió perquè així puc fer-ho quan ho necessito, quan vull i tinc alguna cosa per explicar. Si hagués d’estar obligada a escriure tres obres l’any no sé si me’n sortiria. Crec que el fet de tenir diverses facetes m’ajuda, cadascuna treu pressió a les altres i em relaxa.

Mouawad és… (acaba la frase)

Molt sexi! (riu) Mouawad és un geni de l’escriptura, un grandíssim autor.