Sobre l’assaig obert de Caïm i Abel

El dimecres 1, els espectadors amants de la feina de La Perla 29, anaven omplint la sala de la Biblioteca de Catalunya tot esperant l’aparició d’en Marc Artigau amb la seva troupe d’actors, tècnics, escenògraf i ajudants. Ens els va presentar. A tots. Un per un. Com sempre tan correcte, el Marc.

Ens va explicar l’espai. L’escenografia, peculiar i potent, com tot allò que fa en Sebastià Brossa. Allò de less is more, reflecteix molt bé la seva personalitat creativa. I l’olivera: feia temps que no la veiem a la sala, la presència magnífica de l’olivera. Tan característica de la casa. I la sorra. Ai, la sorra…. ja la trobàvem a faltar!

És difícil parlar del Marc Artigau. Per què? Perquè el conec. Perquè l’aprecio i perquè és un crack i escriure sobre cracks ho és molt de difícil. El meu fill ha ideat l’adjectiu artigaunià. Una persona tan jove pot tenir ja un estil tan marcat i personal? Doncs sí. Ja n’hem sentit a parlar força de l’Artigau i encara en sentirem a parlar molt més!

I doncs, que es pot dir del tastet de  dimecres? Que la cosa pinta d’allò més bé? Que serà una bomba? Doncs ho dic. Rotundament, sí. En Marc diu que Caïm i Abel no és la història de dos germans. Tampoc és una història de bons i de dolents. És la història de dues famílies. Poca cosa més podem dir de l’argument. Els trossets que ens van mostrar eren agafats d’ací i d’allà, sense seguir el fil argumental ni cronològic. Millor. És la manera que la màgia del moment no s’esvaeixi quan anem a veure la funció.

De sobte, l’atmosfera aquella tan preciosa de l’espai de la nau gòtica que ens envolta, comença a fer-se present, quan els llums es fonen i l’actriu, la Berta Giraut, la mare, comença a parlar entre la penombra. Ens parla d’estrelles, de la terra, de desig, de l’amor entre un home i una estrella, de la mort de l’home, de la pena…. Amb una veu dolça i clara, parla lentament perquè, aquest, és un moment molt viu i molt íntim.

En Marc talla en acabar aquesta escena tan bonica que ens ha regalat la mare. La felicita. I aquí comença una altra part de la història. Amb to més festiu, fins i tot anima als espectadors a interactuar amb els actors. Moment divertit. És quan n’entren més: Lluís Villanueva, Clara de Ramon i Jordi Figueras (el Marc Rodríguez, que és el Caïm, no hi va poder ser. Estava malalt). Un Jordi Figueras en estat de gràcia, apareix de sobte i ens enlluerna. És capaç de  passar, en un obrir i tancar d’ulls, d’un estat de còmica bogeria a un moment intens, seriós, difícil i emotiu, que ens explica coses terribles i moments tràgics.

“Van caure tres bombes. Tres. Una, dues i tres. En un minut de diferència al poble. Ens havien avisat que caurien bombes, que els nacionals atacarien. Però se sentien tantes coses que ja ningú creia res. En Pep de cal Potra, va dir que un cosí seu tenia bona informació, i que aquell matí millor fugir fora del poble. I jo me’l vaig creure. La mare també. El pare era al front. Però quan ja érem al tros, perquè vam creure que el millor era passar la setmana a la caseta del tros, ens vam adonar que ens havíem deixat el medicament de la Consol, la meva germana petita. I la nena plorava. La nena plorava. La nena plorava….”

El moment karaoke que va venir després, és indescriptible. S’ha de veure. És immens! Descobrim una veu interessant i un actor que apunta maneres. La de Sergi Torrecilla. L’Abel.

Que us sembla si aneu a veure aquesta joieta? Més ben dit: JOIA, així, en majúscules. Perquè és gran. Serà gran!

Felicitats a tots. Ens heu fet gaudir d’allò més i despertar el cuc de la curiositat per saber què els passa al Caim i a l’Abel. A partir del 15 de juny. A la Biblioteca de Catalunya.

Imma Diaz Vallvé
Sòcia nº 18

[srizonfbalbum id=9]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.