Qüestionari 2+9 – Ernest Villegas

Ernest Villegas és un perla habitual a l’escenari del Teatre de la Biblioteca de Catalunya. Nascut a Manlleu el 1976, va estudiar art dramàtic al Col·legi de Teatre de Barcelona i després va completar la seva formació amb Helena Pla, Konrad i Javier Daulte, entre d’altres. Acaba d’estrenar el seu primer monòleg, Un Obús al Cor de Wajdi Mouawad, a casa de La Perla 29, un pas important per la seva carrera i que nosaltres puntuem amb una matrícula d’honor. De fet, hi hem xerrat tan a gust, que el Qüestionari se’ns ha allargat un parell de preguntes…


csqr5z6xgaacgvn

Què et va fer estimar el teatre?

Doncs suposo que era un punt de trobada. Comences fent teatre amateur de ben petit, al teatre del poble, i poc a poc va apareixent la necessitat. Et deixen pintar les parets, desmuntar l’escenari, muntar grades- com passa en aquesta casa (La Perla 29)- etc. i comences a emmerdar-te. Després la gent comença a baixar a Barcelona per fer-ne i tu també baixes i cada vegada en vols més.

Què vol dir, per tu, ser “un perla”?

A mi m’agrada que em considerin un perla. Tinc la sensació que és un gran lloc per treballar. És una sort treballar amb amics, amb gent molt rigorosa i en un teatre fantàstic. És una manera de fer teatre molt artesana, molt senzilla i amb molt compromís. M’agrada l’espai, la casa, com es respira.. . Va una mica més enllà de treballar i prou!

Un Obus al cor és el teu primer monòleg. Com t’enfrontes, com a actor, a un repte com aquest?

Doncs apareix d’una manera estranya. Tinc la sensació que arriba un moment en el qual tot actor vol tenir una història de butxaca. Jo sento la necessitat, aixeco la mà i parlo amb l’Oriol. Ell m’orienta sobre qui en pot tenir alguna i apareix el Ramon Vila amb la seva traducció d’aquest text i penso que Un Obús al cor és la història que vull tenir a la butxaca. Apareix d’una manera molt inconscient, no dius “vull fer un monòleg”,  no saps per què però vols explicar aquesta història. I, poc a poc, ha anat agafant forma. Amb una lesió pel mig les coses maduren, van fent pòsit i es situen en un altre lloc. Hem pogut treballar amb temps i després va sorgir l’oportunitat d’estrenar al Temporada Alta abans de fer temporada al teatre de la Biblioteca de Catalunya. És un repte molt interessant per un actor perquè et dóna una calma diferent. (Calma???) Sí, curiosament ho agafes amb calma. Bé, el primer dia ja et dic jo que no n’estava gens de calmat però després no te’n queda un altre (somriu). Estàs allà i és molt bèstia perquè saps que, un cop obris la boca, estaràs 70 minuts sense callar. A més, no dius qualsevol cosa sinó que és un text del Wajdi  Mouawad!

12191173_409330185927567_5905543827189643699_oHas tingut una de les pitjors lesions que pot tenir un esportista o actor (L’Ernest es va trencar el tendó d’Aquil·les la temporada passada, mentre representava Al Nostre Gust). Com ho has viscut?  Hi ha un abans i un després suposo, oi?

I tant! Fins i tot li ha passat al projecte. Perquè això va començar el novembre de l’any passat, mentre fèiem Al Nostre Gust. Amb l’Oriol ens plantejàvem fer una cosa petita darrere la grada d’aquell muntatge, amb 50 o 60 butaques, i estrenar al febrer, lo qual també suposava treballar més ràpid. I vas i et trenques. I es para el món. Han estat nou mesos molt llargs i encara tinc la sensació de no estar bé del tot, d’estar només al 90%. Amb la lesió les coses es posen a un altre lloc, tot canvia i madura. D’alguna manera li agraeixo al meu tendó d’Aquil·les el fet d’haver-me donat prou tranquil·litat per enfrontar-me a un repte com aquest. Li estaré eternament agraït! (riu)

Com ha estat l’experiència de ser dirigit per dos directors a la vegada, el Ferran Utzet i l’Oriol Broggi. Què ens pots dir d’aquest procés d’assaig?

Una locura! (riu). No, la veritat és que ha estat una sort. Són dos directors diferents però hem construït molt bé els tres junts. Jo amb el Ferran no hi havia treballat mai i ens hem entès molt bé, és molt fi. És curiós perquè l’Oriol és meticulós amb unes coses i el Ferran ho és amb unes altres i s’han respectat molt i ha estat molt més plàcid del que em podia haver imaginat. No hi ha hagut cap desacord pel que fa als plantejaments base, que els tres vam tenir molt clars des de l’inici del projecte: volíem una cadira, volíem una tela; volíem explicar una història. Ha estat un plaer treballar així. Immediatament em vaig treure de sobre la por de si els estava avorrint o de que acabessin farts de mi perquè, aquest és un dels perills dels monòlegs. Hem tingut assajos molt llargs i tot recau sobre tu. (Ha variat alguna cosa des de l’estrena al Temporada Alta fins ara?) Un monòleg necessita anar-se explicant i a mesura que l’expliques la història madura. Quan estàs assajant intueixes quines seran les paraules importants – tot i que amb Mouawad totes ho són d’importants- però quan l’expliques ho veus. El temps li va bé a un monòleg. Tinc la sensació i sé que, si tinc la sort d’anar-lo fent, d’aquí a un any l’explicaré de manera diferent.

Després de Cels, aquest és el teu segon Mouawad. Suposo que has llegit la novel·la Ànima i segur que coneixes bé la tetralogia “La Sang de les promeses”. Aquest text parla de la vida i la mort, la família, les pors… Com et poses en la pell d’aquests personatges tan turmentats com els de l’univers Mouawad? Necessites posar-hi distància? Com et protegeixes?

Sí que he llegit Ànima, absolutament sí! Uf, i tant que t’has de protegir. Sobretot en un text com Un Obús al cor, que potser és on Mouawad més concentra tot el seu univers de pares, fills, incomunicació, guerra, malaltia, etc. Amb aquest text tots connectem amb gent propera a nosaltres, familiars i amics, que han patit càncer i tan el Ferran i l’Oriol com jo hem plorat molt en els assajos. Ara, aquí jugues a una altra cosa i crec que és aquí on hi ha la protecció. És una protecció estranya perquè, més que mai, tens la sensació d’estar explicant una història molt propera, però jo m’emparo amb el pobre Wahab, aquest noi handicapadet emocional i que no entén per què la vida li ha posat aquestes preguntes i pors tan difícils de resoldre. No m’amago de la pregunta que m’has fet… (riu) Sí, penso que t’has de protegir una mica perquè seria molt delicat si, emocionalment,  te n’anessis a un lloc massa personal. L’espectador no entendria què li passa a l’actor. És dolor que es comparteix i es traspassa. De fet, és el que noto que faig jo, traspassar aquest dolor al públic. I es nota amb els silencis, amb les pauses abans d’aplaudir…

Últimament  t’hem vist cantar, ballar, actuar en tots els registres (comèdia, drama, etc.). On et trobes més còmode? Què t’agrada més?

M’agradaria molt fer una comèdia d’una punyetera vegada! (riu) M’agrada poder fer de tot, però sí que tinc la sensació que se m’ha col·locat en un lloc de pes dramàtic i que les propostes que m’arriben són aquestes, que també m’agraden, eh! Cantar m’agrada moltíssim, és un gust. Tot va començar aquí a la Biblioteca amb l’Oriol, quan vaig substituir el Xavier Boada al Luces de Bohemia, en què el meu personatge cantava un parell de cançons, i vaig descobrir que em divertia molt. Sempre he estat un cantant de dutxa jo. La veritat és que  m’agrada fer de tot i investigar-ho tot. Penso que aquesta és la part més divertida de la meva feina, tenir l’oportunitat d’investigar moltes coses i passar per tot arreu.

També t’hem vist al cinema i la televisió, què t’aporten (o no) aquests mitjans?

Experiència. Sobretot amb els anys. Són mitjans diferents amb funcionaments diferents. A la televisió es treballa molt més ràpid, mentre que el cinema pot ser més lent,  tot i que ara les TV movies també es graven amb menys temps del que es feia abans. Al final, si tu i jo hem de fer una escena asseguts en una taula, doncs fem l’escena i ja està. Si estem en un rodatge de televisió o cinema pararan si suem o brillem, ens maquillaran i després hi tornarem. Formes part d’un engranatge molt gran del qual ets una part petita. En canvi, en el teatre, tot i que també formes part d’un engranatge, si se’t trenca el tendó d’Aquil·les a mitja escena ja està, t’han de treure. S’ha de parar i no es pot seguir. El directe fa una mena de vertigen estrany, els actors sempre ens preguntem per què ens dediquem a això abans de sortir a escena però, has de sortir i punt. I surts. Jo crec que el directe ens posa catxondus! (riu)

Has estudiat gestió i producció teatral. Et veus fent alguna cosa diferent dins el món de les arts escèniques? Potser dirigint algun dia?

Uf, gestió era una assignatura que fèiem amb Lluis Elies de Joglars, per saber com encarar certes coses. Ara mateix no sabria ni com posar-m’hi ni com funciona aquest món. Sí que m’agrada mirar des de fora. M’agraden els actors i les actrius. No es pot dir mai… M’agrada molt fer d’actor i tinc la sort de treballar amb molt bons directors que ho fan molt bé però potser algun dia sí que em posaré a mirar des de fora. El rol de l’intèrpret no és senzill, però per dirigir s’ha de saber tocar moltes tecles i has de tenir les coses molt clares: l’espai, què vols, des d’on vols explicar. No sé si estic en aquest lloc encara… Ja veurem, aniré fent!

Has estat el Comte Arnau (TNC, 2011), Manelic a Terra Baixa (TV3, 2011) i molts altres. Un desig pel futur? Algun personatge pendent?

Doncs mira, tinc una sensació de satisfacció personal molt gran amb Un Obús al cor, de sentir que havia d’estar aquí i que havien de passar certes coses abans. És una gran sort poder-me posar a la boca les paraules del Wajdi Mouawad, que són d’una bellesa dolorosíssima. Quan vaig llegir el text em va colpir molt i penso que, només que pugui arribar a una persona, a un espectador, cada dia fent la funció, em podré donar per satisfet. El resultat és molt millor del que em podia esperar! Penso que del que es tracta és d’enamorar-se una mica de tot el que t’arriba. Un cop acceptes un paper, t’has d’enamorar del que fas per no perdre l’objectivitat, per intentar ser conseqüent amb el que estàs fent.  A mi m’agrada molt fer espectacles de creació i en aquesta casa he tingut l’ocasió de fer coses molt interessants. És molt divertit tenir tres mesos d’assaig com vam tenir al preparar 28 i mig i anar creant dia a dia. És genial!


12063507_409329769260942_9160216425177441178_nQuè és el més dur de la professió d’actor? I el més bo? Què aconsellaries a un jove que surt de l’Institut del Teatre?

Que s’agafessin bé els matxus perquè no surts de l’IT i comences a treballar. És una feina dura, no tens un sou fix ni estabilitat. Necessites conviure amb la inseguretat. Als qui comencen els diria que aquesta és una carrera de fons; que les coses són efímeres i que mai acaben de ser certes del tot, ni quan van molt bé ni quan van molt malament. Jo cada vegada sóc més escèptic i cada vegada llegeixo menys crítiques. Penso que llegir sobre el que faig no té sentit. Home, a tots ens agrada que lloïn la nostra feina, però no m’interessa massa saber què diuen sobre el que faig. M’agrada que la crítica ajudi a omplir teatres. Els diria: “No t’ho creguis tot, i creu-t’ho tot”. Si creus que no tens il·lusió plega. I quan la perdis, si vols continuar fent aquesta feina, pinta-la a l’oli. D’il·lusió n’has de tenir sempre i has de recordar perquè t’agrada aquesta feina. Els diria que siguin ambiciosos sanament. Aquesta és una feina molt maca però no t’hi has de perdre. Jo vull feina però no en vull molta. Vull poder fer el que tinc ganes de fer. Ara per exemple, m’encantaria estar un any fent aquest monòleg i dir que no puc acceptar altres coses perquè estic fent això. Però vaja, ja s’aniran trobant amb aquestes coses i a veure quina opinió tenen quan arribin als 40 com jo.  Sobretot, que no deixin de treballar!

Quines altres formes de cultura consumeixes? Un ocellet ens ha dit que t’agraden i que segueixes alguna sèrie…

M’encanten les sèries! I amb el tema de la lesió ha estat horrorós! (riu) The Wire, que són 5 temporades de 13 capítols, la vaig devorar en menys de 15 dies. Sí, m’hi enganxo molt a les series! Hi ha productes molt interessants i de temàtiques molt diferents. Per exemple, Game of Thrones; potser no és la millor sèrie del món però és brutal. Trobar una bona sèrie i sobretot compartir-la amb algú és fantàstic. També m’agrada el cinema, veure espectacles infantils amb la meva filla i llegir. Ara precisament, tinc ganes de rellegir Ànima (Mouawad), que de ben segur llegiré completament diferent després de treballar Un Obús al Cor.

(Acaba la frase) No se sap mai quan comença una història…

…però quan comença una història, i aquesta història et passa a tu, es tracta de gaudir-la. I és el que intento fer.

2 comentaris a Qüestionari 2+9 – Ernest Villegas

  1. Núria Viudas Margalef ha dit:

    He gaudit i molt amb un tema tant dur com l’Obús al cor.
    Magnífic treball del nostre actor Ernest Villegas. Una proposta imperdible!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *