Les ruïnes

Benvolguts Assocs,
Amics,
Amics de la perla,
Companys de viatge,
Espectadors entusiastes,
Socis de la nostra il·lusió
I quasi diríem, ànima i base
Del nostre projecte,
Com esteu?
Teníem ganes de saludar-vos…..
 
Fa dies que pensem quina seria la millor manera de fer-vos arribar unes paraules, alguna mostra que som aquí, molt a prop els uns dels altres, però que no ens podem reunir, no ens podem trobar, no ens podem confinar junts a la Biblioteca, com hem fet tantes vegades.

A l’AsSocPerla hi ha gent molt diversa: molts pensaments polítics, moltes maneres de ser, de pensar el món, d’opcions polítiques i socials. Moltes maneres de pensar allò que ens envolta. A vegades pensem com n’és de curiós que hàgim trobat aquesta relació comú a partir d’una estètica, una manera de fer ficció.

Nosaltres a la Perla treballem amb la ficció. I quan la realitat s’imposa d’una manera tan bèstia, ens deixa -ho hem de reconèixer- una mica desarmats. Potser ens ha passat a tots.
Però és que abans la realitat no era igual d’existent? Abans no existia una realitat, igual que ara? Sí… però la vivíem amb un cert costum. Sabíem que la realitat no era perfecte, però ens hi havíem anat acostumant.

Deixeu-nos que fem servir una imatge que aquests dies ha corregut per les xarxes.

Potser algú de vosaltres ja l’ha vista, la recuperem aquí, la mirem de reüll
i continuem parlant d’allò que parlàvem.
De què parlàvem? Què estàvem fent abans de tot això? Abans del confinament, abans de la nostra última trobada al teatre, abans de la nostra última activitat d’AsSocPerla?
Potser ja no ens en recordem, perquè els dies passen a un altre ritme. Com en una obra de teatre, que el ritme canvia, i el temps deixa que sigui manipulat i reinventat.

El Temps…. Quina cosa tan estranya…
Borges, el mestre Argentí,  ens preguntaria ara aquí si som nosaltres els espectadors d’una obra de teatre, o si som els actors de la mateixa obra que no sabem que estem somniant.
 
La nostra realitat ha canviat de sobte i ja no sabem on recolzar-nos. Com en el teatre. Com allò que busca un espectador quan surt de casa, en ple més de febrer, agafa el metro, paga una entrada, i entra amb uns amics a veure i escoltar una història que potser durarà massa. Com aquella espectadora havia sortit de casa per anar a teatre, i només ella sabia, els dubtes que havia tingut just abans de sortir. “Ja tinc les entrades, però quina mandra ara mateix…” i malgrat tot: l’esforç. L’esforç de sortir de casa, posar-se les sabates, l’abric, deixar el dinar de demà o el sopar dels nens preparat, posar-se la bufanda, el barret, si és el cas, i sortir el carrer. Creuar la ciutat i entrar al teatre.
Esforç recompensat. I ara, ara mateix, com ens agradaria poder-ho fer. Com ens agradaria a tots, nosaltres i vosaltres, retrobar-nos. Abraçar-nos.
 
Aquests dies pensem des de La Perla: què ens en quedarà del món que teníem quan sortim al carrer? Hi haurà teatres? Hospitals? Costums, retrobaments, anar a sopar, a prendre una cervesa? Hi haurà els bars? Hi seran? Tot el que havíem construït estava malament? Els nostres avis van lluitar envà?
 
Dèiem fa una estona: la nostra realitat ha canviat de sobte. Sí. La de la Perla també. Com a empresa, com a companyia, com a grup de gent. Com a idea, com a forma. Tot canviarà. Segur. Poc o molt però canviarà. La Perla ja està canviant ara mateix.
Pensàvem aquests dies potser, una de les moltes i moltes coses que us deveu haver preguntat és com estem? Què ha passat amb La Perla? Com estan?
 
Dir-vos que estem bé, tots. Vam tancar el teatre, vam deixar tot en suspens, amb la seguretat que el teatre havia de passar a un segon pla de les nostres vides. Un segon o tercer o quart o vés a saber quin lloc en les nostres preocupacions.  Ara no es tracta d’això. Com us ha passat a tots vosaltres.
L’empresa ha hagut de suspendre la seva activitat, fruit del real decret i ha quedat adormida. Els treballadors, tots a casa, en contacte i amb ganes de tornar, però tots a casa. Ens cuidem, ens parlem, i seguim fent allò que podem. Cadascú en el seu àmbit. Creiem que ens en podem sortir. Estem segur. Vaja, que ens en sortirem, i podrem aguantar uns mesos d’inactivitat.  
 
Vam suspendre l’estrena d’Assedegats i ens han quedat unes ganes boges de fer-la a la tardor. Hem acabat la traducció i adaptació de Filumena Marturano, i de seguida que puguem tornar a obrir, allí ens hi tindreu. I la resta de projectes, ocupacions, gires, pressupostos, papers, i coses que teníem entre mans, segueixen el seu curs o el seguiran de seguida que podran.
 
Mentrestant fem un descans obligatori, i ens oblidem d’allò artístic cada vegada que una notícia real ens arriba. Altre cop: la realitat passa per davant de la ficció. Patim també, per un parent que no es troba gaire bé, i lamentem molta gent, i tenim por. Tenim por.
 
Algunes comunitats tendeixen a esvair-se quan es té por. I al mateix temps la comunitat pot ser allò que ens sustenti davant la por. El cert és que , no ja la nostra petita comunitat d’#AsSocperla, sinó la nostra gran comunitat d’Homo-sapiens-Occidental està una mica en qüestió aquests dies.
 
Parlant per Skype amb un gran amic de La Perla -al document adjunt ho expliquem millor –  ens ha recordat el que es diu al Mahabarata: “El més estrany dels humans és que essent mortals viuen com si no ho fossin”.  I mentrestant el déu Apolo -“el que de lluny fereix”, “el de l’arc d’argent”-, ja sigui a la Ilíada o a través d’Èdip  envia plagues i pestes contra nosaltres. Ell també ens ha recordat uns versos de Gil de Biedma que voldríem compartir:


En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda,
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

 
Aquests dies  també hem estat pensant en allò que fèiem abans d’anar cap a casa. Quan una obra queda abruptament interrompuda -com ens ha passat a nosaltres amb Només, la fi del món– és estrany, poc natural, i ens surt a tots una necessitat estranya de compartir. No hem tingut temps de fer-li un petit dol. Hem anat cap a casa. Com si el vell Utanapishti ens hagués dit: “I tu Guilgamesh, tu que vas arribar fins aquí després de fer un viatge llarg i perillós, torna-te’n a casa tranquil i amb l’ànima serena; i no t’obstinis a recuperar la força dels primers anys de vida, perquè la planta dels batecs, la flor de la vida, el remei contra l’angoixa, no existeix.  La vida se’ns escola entre els dits, rei d’Uruk, i l’únic que pots fer és viure-la. I l’endemà, a trenc d’alba, Guilgamesh va reprendre el camí i va caminar molts dies i moltes nits per deserts, valls i muntanyes, i un vespre de tants, ja del tot envellit i esgotat, va arribar a Uruk la fortificada…”
 
És com l’aparició de la lava a Pompeia -enlloc de mosaics nosaltres teníem l’estora-. I com aquestes paraules del Gilgamensh que ressonen i es fan presents aquests dies, i retornen la imatge d’aquella ciutat d’Uruk, aquella civilització Mesopotàmica que es creia invencible, i que va durar -no ho oblidem-, molts més mil·lennis que nosaltres.
Quan ens van proposar d’inaugurar el Festival Grec de Barcelona, la nostra ciutat, vam pensar en aquest text com a punt de partida. Celebrar, en un acte gran, multitudinari, el naixement i la mort d’una ciutat: Uruk. I els seus herois Guilgamesh, Enkidu, i la resta de ciutadans. És a dir, tots nosaltres: actors i espectadors, congregats aquelles tres nits d’estiu a la muntanya màgica de Montjuïc. Desenterrar de la sorra les ruïnes del Gilgamesh mesopotàmic i lligar-ho amb la nostra feina a la Biblioteca, dia a dia. Altre cop les ruïnes… i altre cop l’aparició d’imatges de la sorra contra els decorats, i als peus de l’espectador. Altre cop les imatges de l’espai teatral. Les ruïnes de la nostra memòria.
 
L’experiència teatral no deixa de ser i de basar-se en una acceleració i una gestió estranya del temps, durant uns certs instants. Per a l’espectador unes dues hores, pels comediants i l’equip uns dos mesos, i per als vosaltres, els #AsSocs, un temps intermedi i ben especial.
 
Us adjuntem a continuació un petit document que s’ha anat fent aquests dies de confinament. Ha anat sortint a partir de converses virtuals, d’idees vàries…
No ho sabem massa, però hem pensat que lligava molt amb nosaltres, i qui sap, potser un dia acaba sent un espectacle, com el de 28 i mig. Qui sap…. I hem pensat que el podem compartir amb els #Assocs. No per res concret, però per fer-vos partícips del que ens bull pel cap.
 
Ens agradaria compartir-ho amb tots vosaltres. Per si us fa gràcia o il·lusió. Per si a algú li és útil. Si no és així, si trobeu que ara no és el moment…o que hi ha coses que passen per sobre, i que són més importants, podeu aparcar els nostres comentaris i reflexions. És veritat que a vegades no són res i ja hi ha persones que en saben més.
 
Però si més no, haurem estat junts una estona.  Tota la perla i els 400 socis d’Assocperla. Tots junts.  Perquè ara mateix, en aquest encreuament de camins que vivim pensem en la nostra comunitat, i se’ns fa especialment important l’orgull d’estar junts. L’admiració que us tenim pel vostre esforç i dedicació i confiança mútua.
 
És un orgull per nosaltres ser a prop vostre.
Cuideu-vos tots molt i esperem retrobar-nos ben aviat.
 
La perla 29
Anna Madueño, Anna Novell i Oriol Broggi

Podeu llegir aquí el document sencer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.